divendres, 31 d’agost del 2012

La independència del tinent coronel Alamán

El tinent coronel Alamán ha dit que la independència de Catalunya es farà per damunt del seu cadàver. Sí, literalment, la "independència de Catalunya". Ho fa en nom de la unitat d'Espanya. Sí, aquella mateixa unitat que fa tres segles i mig que va oblidar Portugal. Però el més interessant és el mot "independència". Els unionistes comme il faut no haurien de parlar mai de la independència dels "territoris" que volen "unir". Quan els pro-savoiards parlaven amb l'aristocràcia siciliana no-massa-borbònica els asseguraven precisament que Sicília seria independent en una Itàlia unida. Dir que no s'accepta la "independència de Catalunya", vol dir directament que hom defensa la "dependència". I dir que Catalunya ha d'ésser dependent d'Espanya, és dir que hi ha dos subjectes diferents i diferenciats, amb una relació desigual. L'unionista espanyol ortodox utilitza la paraula "independència" exclusivament per referir-se a la independència d'Espanya i, particularment, a la guerra del francès. En canvi, en referir-se als manifestants potencials del proper 11 de setembre, l'unionista ortodox s'hi referiria com a "separatistes", en tant que volen "separar" allò que ara (i, des de fa 1.500 anys, segons el visigòtic Alamany) és "unit".

Abans que hi hagués un separatisme català modern, ja els unionistes espanyols parlaven de l'amenaça "separatista". Aquesta afirmació possiblement és exagerada, però no va mancada de veritat si ens fixem en el tombant dels segles XIX i XX. En les dècades següents, el mot "separatista" és emprat per tots dos bàndols, com a insult i com a denominació d'orgull. Habitualment s'ha assenyalat el 1940, data de la fundació del Front Nacional de Catalunya, com el punt d'inflexió en el qual els separatistes deixen de dir-se separatistes per passar a dir-se independentistes. En certa manera, el mot "separatisme" queda justificat per a les independències que es fan de territoris annexats (p.ex. la independència de Txecoslovàquia respecte del moribund Imperi Austro-hongarès), però resulta molt difícil acusar de "separatistes" als que lluitaven, en els anys 1950, per independitzar el Congo... per bé que la propaganda de l'època reiterés que "Bèlgica i el Congo són una única nació".

Els visigots, com a unionistes, deixen una mica a desitjar. Durant dècades oscil·len entre Tolosa i Toledo, van trigar força en conquerir el Regne Sueu i en fotre fora els bizantins, i encara després no van mancar les rebel·lions territorials i les querelles religioses. Però els visigots també foren independentistes en més d'un sentit. Tallaren les relacions de protectorat amb Roma, frenaren les conquestes de Justinià i, sense gaire reeiximent, resistiren l'invasor sarraí. Ja conquerida tota la península, alguns aristòcrates gots van servar una certa independència. No tan sols el Pelai entre els asturs, sinó també Tudmir, en el sud-est peninsular. Eren independències modestes, certament, però prou rellevants com per negar la unió que després conduiria al Califat de Còrdova, el qual també s'escindiria en taifes. I és que quinze segles donen molt de joc, i encara n'han de donar...

dijous, 30 d’agost del 2012

Sant Pere de Torrelló i els territoris catalans lliures

De la mateixa manera, que Arenys de Munt va inaugurar el cicle del referèndum popular sobre la independència (2009-), o el Port de la Selva va inaugurar la declaració de deslligament de la constitució espanyola (2010-), Sant Pere de Torelló encapçalarà ara un cicle de declaracions de "territori català lliure". O això és el que preveu el batlle de Sant Pere de Torelló, Jordi Fàbrega. L'Ajuntament de Sant Pere de Torelló compta amb 11 regidors, 10 d'Entesa-Acord Municipal i 1 de Convergència i Unió. Es tracta d'una correlació remarcable, fins i tot en el context osonenc.

La qüestió, naturalment, és quines serien les conseqüències d'aquesta declaració a Sant Pere de Torelló, si fos aprovada en el Ple que se celebrà la setmana vinent. Fonamentalment, la voluntat és de "preservar el benestar dels veïns i veïnes de Sant Pere de Torelló, i impedir que l’agreujament de la crisi faci esclatar greus problemes de cohesió social, d'ensorrament de les empreses i de més increments de l’atur i la pobresa de les classes treballadores que ja patim, davant la incapacitat del govern de Madrid per administrar l'economia amb un sentit social". Però aquesta voluntat es tradueix de manera principal en una crida al Parlament del Principat d'assumir unilateralment la sobirania.

En un moment de col·lapse de les estructures de l'estat espanyol, algú podria pensar que hom podria anar més enllà, amb formes de sobirania a pràctica a nivell municipal i comarcal. Però les estructures de l'estat espanyol que menys col·lapsen són les coercitives, la qual cosa dificulta una via descentralitzada i incrementativa cap a la independència nacional.

Queda la qüestió de la capacitat d'un ens autonòmic per liderar aquest procés. Potser per això, la moció de Sant Pere de Torelló no parla d'independència sinó de sobirania, i defineix:

La creació immediata d'una administració de Justícia pròpia de Catalunya "sense ingerències estrangeres"; la creació d'una hisenda pròpia i d'una banca nacional; la declaració com a úniques banderes oficials de les locals, la senyera i, fins el dia de la independència, l'estelada; l'anul·lació de la vigència de totes les lleis, reglaments i sentències judicials que limitin l'ús de la llengua catalana; la declaració del 12 d'octubre, festa nacional d'Espanya, com a dia laborable, i l'obligació per part dels cossos militars i policials espanyols de realitzar "comunicació prèvia per a realitzar llurs funcions dins el territori català".

Aquestes mesures unilaterals s'acompanyarien de l'obertura d'un procés negociador amb el govern espanyol, prèvia comunicació a la "comunitat internacional".

La clau de volta de tota aquesta estratègia seria l'hisenda pròpia i la banca nacional, elements indispensables per forjar el contrapoder que forci a la negociació. Però si la hisenda pròpia suposa topar directament amb el poder estatal, la banca nacional també suposa topar amb el poder de l'alta burgesia barcelonina. I la majoria del Parlament que hauria de dotar de legitimitat democràtica a tot aquest procés es troba lligada a un i a l'altra. Els obstacles, però, s'han d'assenyalar no per moure a la inactivitat sinó precisament per optimitzar l'activitat.

dimarts, 28 d’agost del 2012

El 'rescat' de 5.000 milions justificarà una onada contra les classes populars

Posem 'rescat' entre cometes senzilles, no perquè no sigui un rescat en el sentit de "bail-out" tal com l'empra la premsa econòmica habitual, sinó perquè el 'rescat', lluny d'ésser un fons de liquiditat, es presenta com un préstec que atorgarà encara més poder a l'estat espanyola sobre l'autonomia principatina.

D'aquesta manera, les inevitables desviacions deficitàries del pressupost de la Generalitat podran ésser respostes pel Ministeri d'Hisenda a través de mesures arbitràries, bé de retallades social o d'augment a la pressió fiscal de la petita economia.

L'impacte social d'aquestes mesures es fa difícil de dir. En general, no hi ha gaire diferència en les formes de fer del govern Mas i del govern Rajoy. Però l'arquitectura que s'obre a partir d'ara, li permetrà al govern Rajoy (mentre no sigui substituït per un govern tecnòcrata) de fer unes polítiques de les quals el govern Mas se n'haurà de fer responsable (si no vol visibilitzar-se com un mer govern titella). Es prosseguirà la política anti-obrera i anti-popular, però d'una manera encara més impune en termes de costos electorals. D'altra banda, és important aprendre de l'experiència dels darrers anys. Les retallades socials, malgrat el rebuig que generen, difícilment seran la base d'una resposta desbordadora. En canvi, les mesures fiscals i reguladores encarades a recaptar més toparan sens dubte amb els (pocs) intents reeixits de persones més o menys desplaçades de l'economia formal. L'explosivitat social d'aquestes mesures és més elevada. Recordem el cas de Tunísia, on l'espoleta de la revolta no fou pas l'elevat índex d'atur, sinó una acció arbitrària contra un jove informàtic sense-feina que venia fruita al carrer.

dimecres, 22 d’agost del 2012

El dret d'autodeterminació de Madeira

De la Macaronèsia, és Canàries la que mostra una personalitat nacional més clara i que, per força, ha de topar amb les autoritats peninsulars (en aquest cas, les castellanes). La part portuguesa de la Macaronèsia, en general, es considera part de la nació portuguesa i, de manera més àmplia, de la lusofonia. Açores, Madeira i Canàries disposen de tres estatuts d'autonomia, diferents els uns dels altres, però tots amb la comunitat d'ésser estatuts d'autonomia en estats unitaris. Les relacions amb la Unió Europea es mouen en termes semblants.

Per tot plegat, sorprenen una mica les declaracions d'Alberto João Jardim, que ha reivindicat un referèndum a Madeira sobre les relacions entre l'arxipèlag i la república portuguesa. Actualment, d'acord amb l'article 1r de l'Estatut, "o arquipélago da Madeira constitui uma Região Autónoma da República Portuguesa, dotada de Estatuto Político-Administrativo e de órgãos de governo próprio". La República Portuguesa (l'única nació peninsular independent de l'estat dinàstic borbònic) s'organitza territorialment en districtes, i únicament els dos arxipèlags atlàntics han accedit a l'estatus de "regió autònoma". Les declaracions de Jardim, doncs, qüestionen la situació vigent.

Cal gratar una mica, però. Les declaracions de Jardim s'han de contextualitzar en l'esgotament de la seva figura. Jardim farà 70 anys el proper 4 de febrer. Des dels 35 anys ha estat el president del Govern Regional de Madeira. Dit d'una altra manera, la Madeira autònoma no ha conegut cap altre president. És ben cert que Jardim encara gaudeix de la majoria absoluta, amb 25 diputats. Així doncs, el Partit Social Demòcrata (o Popular Demòcrata) pot governar en solitari a Madeira, mentre que a Lisboa ho ha de fer en coalició amb el Partit Popular.

Ja abans de les eleccions d'octubre del 2011 (en les quals Jardim va perdre 8 escons), el govern Jardim ha estat posat en el punt de mira per la situació de les finances regionals i locals. Madeira té un PIB per habitant superior a la mitjana de la UE, alimentat pel turisme, però també per l'establiment d'avantatges fiscals en la Zona Franca Industrial.

El govern de la República gairebé ha acusat Jardim de separatista. Les repostes de Jardim ha anat en més d'un sentit. D'una banda, Jardim ha qüestionat la validesa de la constitució portuguesa, bo i ara que la independència de Portugal es troba sota la tutela de la troika formada pel Banc Central Europeu, la Comissió Europea i el Fons Monetari Internacional. De l'altra, Jardim considera que les competències de l'estat portuguès a Madeira s'haurien de limitar, tal com diuen els textos legals vigents, a drets i llibertats, política exterior, defensa i seguretat social. Així doncs, Jardim defensa l'autonomia de l'arxipèlag en matèria de política econòmica i, encara més, de les finances regionals. El govern de Lisboa ha remarcat que la "disbauxa" de Jardim ha conduït a les finances madeirenses a sol·licitar ajut al govern estatal. La resposta de Jardim és que aquest ajut ha estat necessari, en primer lloc, per l'impagament de transferències estatals, determinades per la Llei de Finançament de les Regions Autònomes i pels principis d'insularitat i ultraperificitat.

Ja en el mes de juny, Jardim va dir al govern portuguès que tingués el coratge de demanar el parer dels madeirenses sobre les relacions Madeira-Portugal. Ara, ja més clarament, parla de la necessitat de convocar un referèndum d'autodeterminació.

L'article 9 de l'estatut de regió autònoma diu:
Artigo 9.º - Referendo regional
1 - Em matéria de interesse específico regional os cidadãos eleitores na Região Autónoma da Madeira podem ser chamados a pronunciar-se, a título vinculativo, através de referendo, por decisão do Presidente da República, mediante proposta da Assembleia Legislativa Regional.
2 - São aplicáveis aos referendos regionais as regras e os limites previstos para os referendos nacionais.
Jardim disposa de la majoria absoluta a l'Assemblea Legislativa Regional. El problema és que l'article 9.2 fa referència implícita a l'article 115 de la Constitució portuguesa del 1976, la qual exclou de l'àmbit de referèndum les alteracions de la Constitució. I cal no oblidar l'article 5.1 de la Constitució que diu "Portugal abrange o território historicamente definido no continente europeu e os arquipélagos dos Açores e da Madeira".

Òbviament, Jardim fa agitació del referèndum d'una manera oportunista. L'espantall de la independència de Madeira té, com a funció fonamental, augmentar el seu pes polític a Madeira, però també dins del PSD/PPD. La funció colateral és fer callar qualsevol crítica a la seva gestió. Tampoc no és cap cosa nova de Jardim. Jardim es va forjar com a polític autonomista arran del Frente de Libertação do Arquipélago da Madeira (FLAMA). Jardim mateix va apagar la FLAMA després del 1978. Bé podria ara, a la vellúria, tornar a encendre-la. Els independentistes madeirenses, però, farien bé de malfiar-se'n.

divendres, 17 d’agost del 2012

Assange i la inviolabilitat diplomàtica

Encara avui continua el degoteig de detencions vinculades a les revoltes populars que hi va haver a Anglaterra l'agost del 2011. Una piulada al Twitter, una ampolla d'aigua furtada, un comentari al Facebook, un crit de protesta contra la brutalitat policial, poden suposar condemnes a presó. Al capdavall, el govern de Cameron-Clegg no és gaire diferent dels governs d'altres latituds, dedicats a imposar multes contra "organitzadors" de jornades de vaga general, o fins i tot a disparar contra miners de platí en vaga. Els comitès executius de l'estat mundial de les multinacionals tenen un doble paper: fan de lladres i serenos. Julian Assange va fer pujar els colors a aquests comitès executius. Els crims contra la humanitat a Irac o les pestilències de la diplomàcia secreta han quedat una mica més al descobert gràcies a Wikileaks. Però per als lladres-serenos, les llurs operacions demanen silenci. Un problema que tenen és que el món ja no és unipolar. La persecució mundial contra Assange té els seus límits. El més malparat per Wikileaks ha estat el bloc nord-atlàntic, particularment els Estats Units. Per això, la premsa vinculada a Moscou o a Beijing, a Caracas o a l'Havana, n'han parlat abastament. És clar que la premsa vinculada a Washington i a Londres, a Doha i a Riad, s'hi torna, esplaiant-se sobre el judici contra Pussy Riot. Així doncs, Assange s'ha refugiat en l'Embaixada d'Equador a Londres. El govern anglès vol capturar Assange per extraditar-lo a Suècia, on té pendent una causa per un delicte sexual, i se suposa que des de Suècia l'extraditaran als Estats Units on hauria de compartir la sort de Bradley Manning. El cas és que el govern anglès ha arribat a amenaçar d'assaltar l'ambaixada equatoriana. Seria una bella imatge. L'assalt a l'ambaixada equatoriana per part del govern que, mentrestant, ha de recordar a la seva pròpia població que això d'assaltar és un crim molt greu.

dijous, 16 d’agost del 2012

Condonacions del deute

En aquesta arquitectura financera tan meravellosa, no se sap mai qui deu què a qui. Per exemple, els propietaris d'accions preferents de caixes i bancs espanyols, esdevinguts propietaris en els anys 2008-2010, moltes vegades entabanats pels directors de sucursals, deuen els diners de les preferents o els hi són deguts? Salomònicament, Brussel·les ha decidit que els tenedors de les preferents hauran d'assumir una quitança proporcional a la cotització de les dites preferents en el mercat secundari. Ergo, se'ls retornarà un percentatge del valor nominal dipositat. O, si es vol, se'ls permetrà de quedar-se un percentatge del valor nominal dipositat. No sé sap si se'ls demana que se sacrifiquin i renunciïn a una part dels diners dipositats o si, contràriament, cal pensar que se'ls rescata amb una part dels diners dipositats. El dit percentatge podria quedar en un 50%, però també podria ser més o menys, segons els casos.

En canvi, altres deutors han rebut garanties constitucionals de repagament. A més, aquestes garanties constitucionals s'expliquen per la trampa del deute: com més deute es deu, més endeutament cal, més dependència dels deutors i més impossible resulta plantejar una renegociació del deute. I això que els deutors es dediquen a prestar a les arques públiques allò que (legalment o il·legalment) s'estalvien de pagar en impostos. Els qui no es poden estalviar els impostos, en canvi, veuen com la pressió fiscal addicional que reben va directament a les butxaques dels creditors. Per cada 1 € que s'ha estalviat en les "retallades", es paguen 2 € d'interessos pel deute. A Califòrnia, s'ha entrat en suspensions de pagaments: la ciutadania afectada pateix però també pateixen els creditors. Caldrà veure quan de temps resisteixen les administracions europees sense haver d'adoptar mesures similars.

dimecres, 15 d’agost del 2012

Dos antifeixismes

Hi ha, pel cap baix, dos antifeixismes. El primer s'orienta a la mobilització de la classe treballadora contra els seus enemics objectius, encara que (i precisament quan) aquests enemics prenguin disfresses populistes. El segon, al contrari, desencoratja la mobilització popular, tot dient que aquesta mobilització podria ser instrumentalitzada pel feixisme. En la primera visió, no fer res és una forma de col·laborar amb el feixisme potencial. En la segona visió, fer quelcom és un risc, que pot alimentar el populisme ultradretà. Més que dues estratègies diferenciades, les dues visions corresponen a dues formes de veure l'actual crisi social i política. En la segona visió domina la preocupació que la crisi social i política comporti la destrucció del sistema democràtic vigent. En la primera visió, la crisi social i política són actual són una condició per arribar a un sistema autènticament democràtic. De vegades es fa difícil destriar les dues posicions. Fets com els d'Amiens d'aquests dies, o els de Londres de fa un any, i veure quin bàndol tria cadascú, és un bon test discriminatori.

dimarts, 14 d’agost del 2012

Que mori el missatger

"The nature of bad news infects the teller". Això diu un dels missatgers que apareix a "Antony and Cleopatra". Shakespeare sap combinar els girs còmics en la tragèdia, i la figura del missatger que dubta de si lliurar el missatge sense ornaments o ornamentar-lo perquè no semblin les notícies tan dolentes, és un dels artificis que emprar el genial dramaturg anglès. "La natura de les males notícies infecta qui les relata". El missatger tem ésser castigat pel missatge. Si Cleopatra (o Antoni), en un accés de fúria, condemna a mort o mata allà mateix al missatger, som disposats fins i tot perdonar-ho. Al capdavall, Antoni (o Cleopatra), actua mogut per l'associació entre el missatger i la desgràcia comunicada. En els nostres dies, però, el missatger no mor per un atac de fúria del receptor. Mor (és vilipendiat, empresonat, multat, amenaçat, ostracitzat) per tal d'ofegar el propi missatge. Ja no tant perquè no se sàpiga el missatge, sinó directament perquè tothom quedi esbalaït i ningú no pensi a aixecar la llebre d'un o altre fet vergonyós. Hi ha casos en els quals el missatger (Cafè amb Llet) ha d'anar a la justícia per un delicte de difamació, abans i tot que no arribi el mateix cas denunciat... si és que mai arriba. Bradley Manning, per haver denunciat crims contra la humanitat, haurà de comparèixer a judici abans que no ho facin (si mai ho fan) els responsables dels crims. Quan Cleopatra (o Antoni) baixa el punyal amb el qual ha acabat per occir el missatge, no se n'amaga. "L'he mort, sí, què passa? No he pogut suportar la dolor de la notícia que m'ha donada". Els nostres Antonis (o Cleopatres) moderns són més pudorosos. Així doncs, Cafè amb Llet no és jutjat oficialment per denunciar una trama en la sanitat pública catalana, sinó per un delicte d'injúries o difamacions contra una persona. Bradley Manning ha estat acusat "d'ajudar l'enemic". Fer servir aquesta estratègia és fonamental per tal que s'aconsegueixi d'encobrir allò que havia estat inicialment denunciat. També el Vaticà sap aplicar aquesta estratègia. Paolo Gabriele, en certa forma, és un home afortunat. Trenta anys abans hauria acabat penjat de qualsevol pont, amb gran perill per a la seva ànima. Ara, en canvi, simplement se'l jutjarà per "robatori". Què va robar el majordom del Papa? La premsa parla de la llista d'objectes trobats a cal Gabriele: un xec de 100.000 €, una palleta d'or i un llibre del segle XVI, tot plegat propietat del Vaticà. Però si Gabriele s'hagués embutxacat tot això sense més moviment, res no hauria passat. De fet, el gros del botí eren quatre caixes de documentació vaticana. Paolo Gabriele, amb el suport de Claudio Sciarpelletti, haurien estat a punt (si no ho han fet) de filtrar aquests documents, especialment parts sensibles sobre males pràctiques vaticanes. Des de la Santa Seu, és clar, s'insisteix en la importància del fet central: el robatori del majordom Gabriele. També se'n fa una descripció del majordom segons la qual seria una persona "influenciable", "narcissista", "socialment perillosa"... Evidentment, això darrer és inqüestionable. La perillositat social de la veritat és un fet comprovat. Com diuen els Evangelis, "la veritat sempre és revolucionària". O, com deia Lenin, "la veritat us farà lliures".

dimarts, 7 d’agost del 2012

Turquia i la perspectiva d'un Kurdistan Occidental autònom

Dir que el Kurdistan es troba en mig del tauler dels jocs interimperialistes és una bernatada, perquè tot el món és un tauler dels jocs entre Washington, Beijing o Moscou. Les fronteres estatals divideixen el Kurdistan en quatre sectors. El sector oriental, sota administració iraniana, és de no poc interès. Qualsevol intervenció de l'OTAN i dels seus aliats (Israel i les monarquies del Golf) contra la República Islàmica de l'Iran requereix l'ús d'una plataforma en més d'una de les regions perifèriques d'Iran, particularment el Balutxistan, Azerbaidjan i Kurdistan. El problema és que l'oposició al Kurdistan Oriental encaixa malament en els plans de Washington i Qatar. El sector meridional de Kurdistan gaudeix d'autonomia i d'una relativa estabilitat, en el marc de la República d'Irac. De fet, en l'actual govern d'Irac, resultat de la intervenció nord-americana, els partits majoritaris del Kurdistan del Sud hi tenen un gran pes. L'àrea septentrional de Kurdistan es troba sota sobirania turca, i és un dels principals maldecaps d'Ankara, tant del sector proper a l'islamodemòcrata AKP com al kemalisme. L'àrea occidental de Kurdistan es troba en territori de Síria. La situació de revolta contra el règim assadista, seguida després per una guerra civil oberta, fa del Kurdistan Occidental el sector que més interès desperta a curt termini dels quatre esmentats. En més d'un sentit el règim assadista ja ha col·lapsat, si més no en àmplies zones del Kurdistan Occidental. Pot donar-se una situació paral·lela a la del Kurdistan del Sud. Mentre Síria, com en el seu moment Irac, s'enfonsa en una espiral de violència aparentment sectària moguda des de foscos interessos, les àrees kurdes poden quedar relativament indemnes. Al govern d'Ankara aquest escenari no li plau del tot. Per bé que les relacions entre Ankara i Erbil han millorat, no hem d'oblidar que aquestes relacions foren impulsades d'acord amb l'estratègia de l'OTAN envers l'estat iraquià. D'altra banda, com a bon aliat de l'OTAN, el govern del Kurdistan del Sud ha donat suport a les forces del Kurdistan Occidental que volen fer front a la situació de buit de poder. En tot aquest joc d'interessos, Ankara té una agenda pròpia, no necessàriament compartida ni per Washington ni per Riad. L'exèrcit turc es troba en plena ofensiva en el "seu" Kurdistan, amb atacs adreçats a forces suposadament vinculades al Partit dels Treballadors del Kurdistan. També l'exèrcit sirià jura i perjura que les operacions a Aleppo s'adrecen a combatre "terroristes". Ankara, però, nega aquest paral·lel, i en defensa un altre, dient que els atacs sirians a Aleppo són paral·lels als atacs de milícies kurdes en la frontera turco-siriana. En altres moments, Ankara ha fet incursions més enllà de la frontera turco-iraquiana, i així doncs podria fer ara el mateix. Però si entra finalment en el Kurdistan sirià, per què no ho fa també a Aleppo?