dimecres, 24 de desembre de 2014

Pa, treball, sostre i dignitat

Continua la tancada a l'Església del Pi, a Barcelona, de l'assemblea de treballadors en atur de Barcelona

La convocatòria serveix per difondre les reivindicacions bàsiques de la Coordinadora d'Assemblees de Treballadors en Atur de Catalunya:

1. Un lloc de treball digne i estable per a totes les persones sense feina. És a dir, canvi en les polítiques d'ajustament, suspensió del deute il·legítim, derogació de les contrareformes laborals, borses de treball municipal, etc.
2. Reducció dràstica de la jornada de treball sense disminució de salari.
3. Renda garantida ciutadana per a les persones sense ingressos o baixos ingressos d'acord amb l'article 24.3 de l'Estatut d'Autonomia.
4. Prestació de desocupació indefinida amb la corresponent cotització a la Seguretat Social fins a la recol·locació definitiva.
5. Prohibició del desnonament de l'habitatge habitual a les persones i famílies desocupades i parc públic d'habitatge de lloguer accessible.
6. Serveis bàsics d'aigua, llum i gas gratuïts per a totes les unitats familiars on tots els membres es trobin sense feina.
7. Transport gratuït per a totes les persones sense feines per poder buscar-ne amb facilitat, per realitzar gestions i fruir de l'oci amb les seves famílies.
8. Garantir la formació de les persones sense feina a través de les institucions públiques.
9. Renovació automàtica de la targeta de residència tant si es treballa com si s'és a l'atur.
10. Cessió gratuïtat pels ajuntaments d'un local permanent per a les necessitats dels desempleats (informació, assessorament) i la utilització d'un local gran per realitzar-hi assemblees.

Com recorda la Marxa de la Dignitat-22 M, en el territori de la Comunitat Autònoma de Catalunya hi ha 800.000 treballadors sense feina, el 65% dels quals no reben prestació. Com a objectius, la Marxa de la Dignitat enumera:
- Dir no al pagament d'un deute il·legítim, enfrontant-nos a la banca europea (BCE, UE).
- Posar fi a l'atur i la precarietat, mitjançant el repartiment del treball i la riquesa.
- Retirada immediata de totes i cadascuna de les retallades com també de les reformes laborals.
- Garantir feina, educació, sanitat, aliment, habitatge i pensions dignes per a totes les persones sigui quina sigui la seva procedència, així com una renda garantida ciutadana.
- Combatre la repressió, la impunitat i els abusos policials.
- Rebutjar les polítiques patriarcals que humilien la dona trepitjant els seus drets com el de decidir sobre el seu propi cos.
- Exigir la dimissió del govern del PP, el de CiU, els governs fidels a la Troika.
- Garantir l'exercici del dret a decidir de tots els pobles

dijous, 4 de desembre de 2014

Primàries per a llistes unitàries

El debat sobre una "Llista de País" o una "Llista de Ruptura Constituent", la polèmica per les primàries de Compromís, o l'experiència de l'elecció del Consell Ciutadà de Podem, són exemples recents de la qüestió de com confegir llistes o òrgans de "confluència" entre diverses tendències. D'una banda no es vol caure en el "pasteleig" de les "coalicions de partits". De l'altra, hom vol garantir la pluralitat. No entrarem en com la "impossibilitat" d'Arrow afecta qualsevol mecanisme electoral. Però sí farem un breu comentari.

Imaginem que volem construir una "llista de consens" de 85 noms. Posem el cas extrem de la circumscripció de Barcelona a les eleccions al Parlament del Parc de la Ciutadella pel seu dramatisme. Obriríem un termini de presentació d'equips. Els equips poden ser d'1 a 85 persones, és a dir des d'unipersonals fins el que cobegen, en principi, copar tota la llista. Cada candidat només pot formar part d'un equip.

Fet això, aprovades les candidatures (sense gaires exigències), seria el torn de votar-les. Cada persona podria votar amb 1, 2 i 3, els seus equips favorits, esglaonadament. També podria votar amb 1, 2 i 3, els seus candidats favorits de cadascun dels equips.

Cada 1, són 3 vots. Cada 2, són 2 vots. Cada 3, és 1 vot.

Repartiríem les 85 posicions entre les llistes seguint el mètode d'Hondt. Recordeu que seria una matriu en la qual cada llista apareixiria amb el seu nombre de vots totals (3+2+1), dividida per 1, 2, 3...85. En cas d'esgotar-se una llista, saltaríem la posició i continuaríem per la matriu.

Assignades les posicions a les llistes, seria el torn de fer-ho a les persones. Seguiríem els vots individuals i, en cas d'empat, l'ordre que l'individu ocupava en el seu equip.

Aquesta llista provisional seria retocada, amb el menor canvi de posicions, per complir l'equilibri de gènere. També podríem pensar en altres equilibris (territorials, origen, etc.), però caldria haver-los definit prèviament.

dilluns, 10 de novembre de 2014

Els resultats provisionals del 9N

Els resultats provisionals poden calcular-se de dues maneres.

A la CAC viuen 6,3 milions de persones majors de 16 anys. D'aquestes haurien hagut:
- 64,50% d'abstenció, inclosos els que no han pogut votar per no tindre un DNI o NIE vigents, o per no haver pogut accedir al seu centre electoral.
- 28,67% de Sí-Sí, és a dir favorable a un estat independent de Catalunya.
- 3,58% de Sí-No, és a dir favorable a un estat no-independent de Catalunya.
- 1,61% de No, és a dir contrari a un estat de Catalunya.
- 1,09% d'Altres. Hom compta ací una diversitat de paperetes.
- 0,34% de Sí-Blanc, és a dir favorable a un estat de Catalunya, sense pronunciar-se sobre la seva independència.
- 0,20% de vots en blanc.

Els percentatges són diferents si comptem una estimació censal de 5,4 milions de persones. En aquest cas, els partidaris explícits del sí a un Estat de Catalunya serien el 38%. I els partidaris explícits del doble sí a un Estat Independent de Catalunya serien el 33%.

Aquests valors són provisionals. Les xifres d'abstenció es veuran reduïdes, mentre creixen les de les opcions explícites. Veurem en quina mesura ho fan.

Mirem què ha passat a Esplugues:
- 6261 persones han votat SíSí.
- 1540 persones han votat SíNo.
- 651 persones han votat No.
- 387 persones han votat altres opcions.
- 81 persones han votat SíBlanc.
- 54 persones han votat BlancBlanc.

Pel que fa al Baix Llobregat (sense L'H):
- 135.018 persones han votat SíSí.
- 28.688 persones han votat SíNo.
- 14.134 persones han votat No.
- 6716 persones han votat altres opcions.
- 1719 persones han votat SíBlanc.
- 890 persones han votat BlancBlanc.

dimecres, 5 de novembre de 2014

Abstenció del 62% en les eleccions del 4 de novembre als Estats Units

El 62% de les persones amb dret de vot no han acudit a les urnes. Així doncs, és el vot del 38% del cos electoral el que ha decidit la composició del 114è Congrés dels Estats Units d'Amèrica. Els 4.000 milions de dòlars gastats en propaganda electoral no han convençut un 62% de la població amb dret de vot que, amb la seva abstenció, deslegitima completament el Poder Legislatiu de la principal potència mundial.

dilluns, 3 de novembre de 2014

La por a Podem(os)

La "preocupació" exhibida pel sobiranisme principatí d'esquerres per la creixença de Podemos a la CAC té elements de base, però també una bona dosi d'hipocresia sectària. Gairebé hom es plany pel fet que Podemos no s'hagi "posicionat" sobre la independència. El cas és que sí ho ha fet, i que diposita la decisió en el cos ciutadà. L'orientació partidària del vot en el procés participatiu del 9N o en altres futures convocatòries és una micona estúpida: cada persona ha de decidir el seu vot perquè cap persona no és propietat de cap partit o partidet.

Dit això Podemos té continguts preocupants d'institucionalisme i d'estatalisme, que necessàriament l'aboquen a l'espanyolisme. Però "negra", li diu el corb a la garsa. La renúncia al marc nacional dels Països Catalans per part d'alguns propugnadors de "crides constituents" i la visió unívocament estatalista de l'alliberament nacional són sagnants. També ho és la degeneració burocratista i purament defensiva de les "esquerres oficials", incapaces de tota autocrítica del període dels tristpartits i de connectar amb les iniciatives reals que sí construeixen alternatives.

divendres, 31 d’octubre de 2014

(N)N9N - moltes opcions

El (nou) nou 9N se'ns aproxima amb celeritat. Queden nou dies justos. Dilluns caurà una nova impugnació, d'efecte incert. Caldrà saber els efectes judicials i policials (i parapolicials) sobre el terreny.

Mentrestant, les diferents opcions es propaguen:
- abstenció. Defensada per principi, per la qüestió, per distanciament o per adhesió a la legalitat espanyola. Cal no oblidar l'opció de l'abstenció activa, és a dir la de registrar-se i no emetre vot després. En un altre sentit, hi ha les opcions de boicot actiu.
- en blanc. Hi ha paperetes específiques en blanc (que es poden deixar sense omplir). És la manera de participar sense respondre la doble qüestió.
- nul. N'hi ha moltes opcions de paperetes alternatives. Des de modificacions de la pregunta, a paperetes especials. El PCPC n'ha fet una. També hi ha qui proposa una de "Som Països Catalans".
- no/no. Probablement entri en el sac dels nuls, però no ho sabem del cert.
- no/sí. Defensada pels partidaris d'una independència sense estat, també podria caure en el sac nul.
- no. Encara que el no s'associa a l'anomenat "espanyolisme democràtic", també hi ha d'altres opcions que el defensen des de perspectives internacionalistes, mundialistes o antiestatistes.
- sí/no. És el vot associat al "federalisme" o al "confederalisme", per bé que aquest pot tindre referents diferents (espanyols, habitualment, però també europeus, mundials, etc.).
- sí/sí. Aparentment l'opció més pregonada, però també des de rodals diversos (CDC, ERC, Esquerres pel SíSí, etc.). N'hi ha que el defensa des del principi i d'altres des del pragmatisme.

A banda, és probable que el 9N hi hagi altres mobilitzacions, més o menys espontànies, feixistes o antifeixistes, silencioses o cridaneres, signatures, lipdubs, etc., etc., etc.

dilluns, 20 d’octubre de 2014

Una llista unitària amb candidats extrets per sorteig entre els voluntaris del 9N

Aquesta llista unitària, ideada per a unes eleccions plebiscitàries a la CA de Catalunya, pensada per abans del març del 2014, i amb la idea de fer una declaració unilateral d'independència que doni pas a unes eleccions constituents de la República Provisional Catalana, podria ser acceptable. El Parlament resultant, en cas de majoria absoluta de la dita llista, tindria caràcter provisional. En cas de no assolir-la, el seu component "transversal" facilitaria l'acceptació d'un sistema de mandat imperatiu a través de les assemblees territorials i sectorials de suport.

dimarts, 14 d’octubre de 2014

9-N: un procés irrellevant de participació

L'anunci d'Artur Mas d'un desviament de la consulta no referendària per un procés participatiu no desperta tantes incògnites com semblaria. El procés era irrellevant ja ben d'entrada, en limitar-se a una modificació de fronteres que deixa intacte l'opressió nacional i totes les altres formes d'opressió. Ho era amb la qüestió pactada pel bloc parlamentari del 12 de desembre del 2013: una doble qüestió estúpidament estatalista i que es fotia dos o tres trets al peu. I ho és encara més per l'entestament d'utilitzar unes institucions irreformables que sempre seran crosses autonòmiques de l'estat dinàstic espanyol. Contra això, proposta. Una proposta basada en la construcció quotidiana d'espais conquerits al sistema dominant, prescindint d'institucionalismes i d'electoralismes, i de messianismes estatalistes de natura interclassista. I anar-hi anant, i picar pedra.

divendres, 10 d’octubre de 2014

El Premi Nobel de la Pau del 2014 per a Kailash Satyarthi i Malala Yousafzay

El Comitè del Parlament noruec que atorga el Premi Nobel de la Pau ha decidit fer-se un rentat de cara i atorgar el guardó d'enguany no pas a un president o a un organisme governamental, sinó a Kailash Satyarthi (*11.1.1954) i a Malal Yousafzai (*12.7.1997). El Comitè Nobel els ha guardonat per la seva lluita contra l'opressió d'infants i joves i pel dret de tots els infants a l'educació. En la tria el Comitè Nobel ha remarcat que, mentre Satyarthi és hindú i ciutadà d'Índia, Yousafzai és musulmana i ciutadana de Pakistan.

Satyarthi, de Nova Delhi, des dels anys 1990, treballa en el moviment contra el treball infantil, a través de Bachpan Bachao Andolan i de la Marxa Global contra el Treball Infantil. El treball infantil, ha dit sovint Satyarthi, és una qüestió de drets humans, que perpetua la misèria, la desocupació, l'analfabetisme, sobretot en impedir l'accés dels infants a l'educació.

Malala Yousafzai ( ملاله یوسفزۍ‎ ) va nàixer al si d'una família paixtú i de religió musulmana de Mingora. Des del 2008 pronuncià xerrades en favor de l'educació de les nenes. El 9 d'octubre del 2012 fou víctima d'un atemptat que gairebé li costà la vida. Mesos abans havia pronunciat aquestes paraules en el 32è congrés de la secció paquistanesa de la Tendència Marxista Internacional: "estic convençuda que el socialisme és l'única resposta i crido a tots els camarades a dur aquesta lluita a un final victoriós: tan sols això ens lliurarà de les cadenes de la intolerància i l'explotació".

dissabte, 27 de setembre de 2014

9N: Ja el tenim ací

Ja tenim el decret de convocatòria de la consulta no referendària "sobre el futur polític de Catalunya". El decret té com a base la Llei 10/2014 publicada avui mateix. Com a principal òrgan del 9N s'ha activat una pàgina web.

divendres, 19 de setembre de 2014

Els resultats del referèndum escocès

En les darreres setmanes, la convergència entre les campanyes del YES i del NO havia posat emoció en el referèndum sobre la independència d'Escòcia. "Should Scotland be an independent country?", però, s'havia convertit cada vegada més en una qüestió buida. D'una banda, els partidaris del NO, amb Cameron al capdavant, prometien una "Maxim Devolution", que atorgaria a les institucions escoceses moltes de les competències cabdals en qüestions sòcio-econòmiques, les que han primat durant tota la campanya. De l'altra, els partidaris del YES, amb Salmond al capdavant, prometien una transició tan tranquil·la i respectuosa que deixava Escòcia dins de la UE, dins de la zona de la lliura esterlina i amb la reina Elizabeth II com a cap d'estat. El NO era encapçalat pels partidaris de l'status quo. El SÍ oferia tímides reformes, de signe força incert. Els sectors més deprimits i empobrits de la societat podien posar esperances en el YES, però en la mesura que ho feien el NO guanyava en els rodals més acomodats. Les veus discordants, del "YES, BUT" o del "NO" en clau internacionalista eren ofegades pels nacionalismes escocès i britànic. La gent, però, s'ha fet seva la pregunta, i la participació ha estat del 85%.

De les 4.283.392 persones amb dret de vot:
- 660.048 persones no han votat (15,41%).
- 3.623.344 persones sí ho han fet (84,59%).
- 3.429 persones han votat en blanc o han fet vot nul (assenyalant les dues opcions) (0,08%).
- 3.619.915 persones han votat de manera explítica (84,51%).
- 2.001.926 persones han votat dient que no eren d'acord amb què Escòcia fos un país independent (46,74%).
- 1.617.989 persones han votat dient que sí eren d'acord amb què Escòcia fos un país independent (37,77%).

En tot cas, el procés del referèndum ha resolt una querella històrica. La Unió d'Escòcia i d'Anglaterra en un Regne Unit ara queda, si més no implícitament, ben enfortida. Ara bé, seria exagerat creure que tot el "NO" (que no arriba al 47% del cens) és un vot "pel Regne Unit". És sobretot un vot que barra el pas a determinades il·lusions buides sobre les virtuts d'un Regne d'Escòcia independent. L'alternativa no pot ser escocesa, i això els escocesos, majoritàriament, ho saben i ara ho han ratificat. La qüestió oberta és si saben també que l'alternativa no pot ser britànica. El promès referèndum sobre la continuïtat del Regne Unit com a estat membre de la Unió Europea és en l'aire. El referèndum tindria lloc en el 2017, però dependrà encara dels acords entre els principals partits. Una eventual victòria del vot en favor de romandre a la UE barraria el pas a l'idealisme d'una solució britànica, que encarnen diferents forces polítiques, però que capitalitza, com el seu nom indica, el United Kingdom Independence Party. Ara bé, aquesta victòria no hauria de fer prendre unes il·lusions igualment tòxiques sobre una "alternativa europea". Les propostes confederalistes o federalistes europees són del tot impotents per transformar realment les coses. L'alternativa o serà mundial o no serà alternativa.

dilluns, 15 de setembre de 2014

Dues urnes per al 9 de novembre

En les darreres setmanes, hom ha volgut oposar com a "pla B" de la consulta del 9N (la de la doble qüestió) la convocatòria d'unes eleccions "plebiscitàries" al Parlament autonòmic. Deixant de banda que "plebiscitàries" no és més que una marca (utilitzada també el 2012), és més que dubtós que es formin dues candidatures nítides en aquestes eleccions. Altrament, el vot a una Llista Unitària per la Independència seria un vot en fals si no hi hagués cap voluntat de proclamar la independència i sí la de recollir vots que justifiquin un nou "pacte" entre altres esferes. No es contempla la possibilitat d'emprar unes eleccions al Parlament com una forma d'afegir una segona urna de "consulta popular" en la que sí entri la doble qüestió pactada el desembre del 2013. La dificultat estètica de fer tancar/sabotejar la segona urna, bo i respectant la primera, és considerable. I seria la segona urna la que donaria un mandat a la primera.

divendres, 12 de setembre de 2014

Frustració

Després de l'enorme mobilització d'ahir, torna la cantarella habitual sobre la frustració. Els "partits constitucionalistes", però també alguns dels "post-constitucionalistes", diuen, bàsicament, que si el 9N la gent no vota, es produirà una frustració. És ben cert. Però lo que no queda tan clar és que la frustració sigui negativa.

Tan sols la realitat pràctica pot ensenyar-nos de manera efectiva lo que la teoria com a màxim ens pot fer intuir. El perills de l'hora present tenen a veure amb l'institucionalisme, la idea que són les "institucions" les que ens han de resoldre els "problemes". Una frustració en aquest sentit, ajuda a canviar aquesta perspectiva, i a valorar molt més el moviment real, les transformacions quotidianes, la construcció espontània, ben lluny d'estats, de repúbliques, de parlaments o de comitès.

divendres, 22 d’agost de 2014

La mort de Kajieme Powell

Aquesta setmana, la policia de St. Louis (Missouri) ha mort Kajieme Powell, de 23 anys. Això no hauria estat pràcticament notícia més enllà de la premsa local si no hagués estat per les protestes que tenen lloc a Ferguson per la mort, fa dues setmanes, de Michael Brown, a mans de la policia d'aquella localitat de l'àrea de St. Louis. Veïns de Powell i testimonis presencials han referit les circumstàncies personals de Powell. Alguns han tractat els fets com un cas de "suicide by cop". I acaben ací la qüestió. Si la mort de Brown ha estat cínicament defensada pel pressumpte furt d'una capsa de tabac, la de Powell ho és per "robatori i comportament erràtic" o, ja directament, per "malaltia mental". Aquesta apologia de la violència policial que es fa en alguns rodals, contrasta amb el missatge que secreten els mateixos mitjans en defensa dels "gun rights" o contra el "big government". La combinació de l'individualisme metodològic segons per a què, amb cosmovisions nacionalistes i racistes, escapa a tota racionalitat i a les més mínimes nocions humanitàries.

dimarts, 12 d’agost de 2014

Si no pot ser el 9N...

...doncs serà un altre dia. Això ve a dir la vicepresidenta Joana Ortega. En principi, sembla assenyat. La doctrina de "l'ara o mai", és perillosa perquè ja es va fer servir fa tres o quatre dècades, i si llavors no va ser, no serà mai. No. En principi, si no és el 9N, serà el 16N, el 23N, etc. La qüestió central no és la celeritat, sinó si hom vol fer quelcom per remoure obstacles o, senzillament, es tracta de mirar-s'ho. Si hom espera el permís de l'estat espanyol, de res no servirà ni fer Diades espectaculars ni fer plebiscitàries cada dos anys.

divendres, 1 d’agost de 2014

Paga Pujol

Ja fa una setmana de la "confessió" de Jordi Pujol. Des de llavors sembla que ha plogut molt. No sabem encara si ens hi hem de referir com a "ex-ex-president de la Generalitat". Mentrestant, els diaris dediquen pàgines especials als escàndols del "clan Pujol". La mateixa confessió de Pujol, en parlar d'una herència paterna llegada als néts, ha motivat recerques en hemeroteques del 1959 (*). Les vides de Florenci Pujol i de David Tennenbaum han estat discutides, recorrent a quatre tòpics judeofòbics i catalanofòbics. Alhora, les evasions del clan Pujol han estat defensades en algun rodal com un gran gest de desobediència contra les autoritats colonials. En determinats mitjans, hom ha passat del "CataloniaIsNotCiu", a presentar Pujol com l'encarnació mateixa de la catalanitud, de l'avara povertà, de la lumpenburgesia barcelonina, de la cleptocràcia. Els damnificats de la Banca Catalana han estat reivindicats, mentre altres provaven de salvar de l'incendi de la figura pujoliana alguns volums d'Edicions62 o de l'Enciclopèdia Catalana. Uns diuen que la confessió de Pujol posa fi al "procés català", en demostrar que tan lladregota és l'oligarquia catalana com l'espanyola. Uns altres diuen que la caiguda de Pujol és la confirmació de la mort del "peix al cove", d'aquell estrany nacionalisme "no-independentista", de l'autonomisme en definitiva. El 3% o més. Les extorsions i les adjudicacions de contractes públics. Algú ens diu que això ja no passa, que les "reformes" i la lluita contra la "corrupció" fan impossible que es reeditin aquestes coses, pròpies dels anys 1980, dels anys 1990 o dels anys 2000. Caldrà deixar passar un parell de dècades per escandalitzar-nos dels Pujols dels nostres dies.

dijous, 10 de juliol de 2014

Catòlics i protestants en la Catalunya d'en Mas-Colell

Llegim a la premsa (p. ex., a 324.cat) unes declaracions del conseller d'economia Mas-Colell. Són rellevants pel càrrec de qui les expressa, i també per la persona que hi ha darrera del càrrec. Les declaracions les va fer en unes jornades organitzades pel diari econòmic "Expansión".

Bàsicament, Mas-Colell ens diu que el "conflicte" entre "Espanya" i "Catalunya" va per llarg. No és cap descoberta. Les coses que vénen de llarg solen anar per llarg. També ens diu que cal no oblidar que les causes del conflicte no són merament "econòmiques", cosa que és encara més certa si hom té una visió restringida de lo que és l'economia. Finalment, Mas-Colell diu que en aquest escenari de conflicte perllongat caldria seguir dos consells:
- "que ser sobiranista o no sigui viscut com un fet completament legítim, com ser catòlic o protestant"
- que "la vida política i l'econòmica segueixen el seu camí sense interferir-se".

Mirem primer el primer consell. Mas-Colell entén per "sobiranista" qui defensa la sobirania/independència de "Catalunya". I cal dir que entén per "no-sobiranista" qui defensa, justament, la sobirania d'"Espanya" sobre "Catalunya". "Sobiranistes" i "no-sobiranistes" són igualment sobiranistes, doncs, de manera que potser convindria una terminologia més clara. Des d'una perspectiva catalanocèntrica, podríem abusar i dir que hi ha "sobiranistes" (sense adjectiu, sobiranistes "catalans") i "jussanistes" (sense adjectiu, jussanistes "catalans", que en defensen el caràcter jussà sota una "Espanya" sobirana). Però el nucli del consell és presentar aquestes "dues" opcions com opcions "completament legítimes", posant com a exemple la relació entre "catòlics" i "protestants". Mas-Colell, naturalment, té present la situació actual d'Alemanya, on "catòlics" i "protestants" coexisteixen la mar de bé, com a opcions personals derivades de conviccions religioses, tradicions familiars o fins i tot identitats regionals o ideològiques. Tant és així que la CDU fou el resultat de la fusió de la democràcia cristiana catòlica i de la democràcia cristiana protestant (al seu torn, aquesta, producte de la reconciliació política de luterans i calvinistes).

El segon consell demana una separació. Si l'estat liberal va nàixer defensant la separació de l'estat i de la religió, ço que es demana ara és la separació de la "vida política" i de la "vida econòmica". De nou, caldria poar en els textos de Mas-Colell per sapiguer on comença una i acaba l'altra, bo i més ara que és conseller "polític" de qüestions "econòmiques". La no-interferència, en aquest sentit, s'entén mútua. L'administració "deixa fer i deixa passar", i el "món empresarial" es limita a actuar en la quotidianeïtat del mercat sense entrar en aventures polítiques. Això és senzillament fantàstic, car la política no és més que economia concentrada.

El conflicte "perllongat" anunciat per Mas-Colell implica sobretot un desig. Que continuï la "tensió" sobiranista que justifica l'existència i les polítiques actuals de la Generalitat. Resoldre la "tensió" bé a través de la independència o a través de la desaparició de l'autonomia política, suposaria la fi d'aquesta continuïtat. Així doncs, cal que hi hagi dues comunitats diferenciades, la "sobiranista" i la "no-sobiranista", i que sigui al voltant d'aquestes dues comunitats que s'articuli la vida política de les properes dècades. "Catòlics" i "protestants" protagonitzaren les guerres de religió dels segles XVI i XVII, i es projecten políticament fins ben entrat el segle XX. Mas-Colell demana que el xoc polític entre "sobiranistes" i "no-sobiranistes" es faci de manera pacífica, a través de les successives conteses electorals. Així, uns i altres protagonitzaran la "vida política". En la "vida econòmica", on no ha d'haver-hi interferències, també hi haurà aquestes dues comunitats, però en tot cas hauria de regnar un apoliticisme professional.

En aquesta perspectiva, fins i tot que momentàniament hi haguessin canvis d'estatus, ara amb una "Catalunya" independent, ara una altra vegada amb una "Catalunya" dependent, no hauria de produir més ensurts, i seria simplement el reflex de les correlacions polítiques de "sobiranistes" i "no-sobiranistes".

dimecres, 9 de juliol de 2014

Terratrèmol d'Alpicat

El comunicat de l'Institut Cartogràfic i Sismològic de Catalunya situa l'epicentre entre Torrefarrera i Lleida. El sisme tingué lloc la mitjanit de dimarts a dimecres, amb una magnitud de 1,9. A Alpicat el notaren, i reporten també testimonis que sentiren just abans del sisme un soroll sec.

dilluns, 7 de juliol de 2014

La qüestió d'Iceta

Ja fa alguns dies que Miquel Iceta considerava que la qüestió (doble qüestió aniuada) que hom s'havia tret del barret per consensuar el passat de desembre una "consulta" sobre la independència era un nyap. Que és un nyap és obvi. Però és remarcable la contraproposta constructiva que ens ofereix:

Vol que el govern de Catalunya negociï amb les institucions de l’Estat un acord que garanteixi el reconeixement del caràcter nacional de Catalunya, un pacte fiscal solidari, i el blindatge de les competències en llengua i cultura?

Es tracta d'una qüestió indirecta. Possiblement, sobrera i tot, cal aquestes negociacions poden ser establertes en qualsevol moment, i de fet es produeixen en el marc normal de funcionament de les institucions.

En tot cas, Iceta esmenta no una negociació oberta, sinó tancada per tres punts bàsics:
- caràcter nacional de Catalunya.
- pacte fiscal solidari.
- blindatge de les competències en llengua i cultura.

Tancada?

Anem punt per punt

"Caràcter nacional de Catalunya". Això no vol dir res. En l'actual bloc constitucional-estatutari, "Catalunya" és reconeguda com una "nacionalitat". Això és ja "caràcter nacional", de manera que Iceta inclou en el punt quelcom que ja és establert. Fins i tot reconèixer "Catalunya" com a "nació" tampoc no seria gran cosa. La qüestió bàsica és si es reconeix "Catalunya" o "Països Catalans" com una nació sobirana, i no com una part de cap altra "nació" ni "nació de nacions". Algú podria dir que tot plegat són mots buits. Possiblement. Raó superior per descartar aquests mots de qualsevol "negociació".

"Pacte fiscal solidari". Una altra vaguetat. En l'actualitat ja existeix un "pacte fiscal" que, per cert, el govern del tripartit 2.0 qualificava del millor de la història. El mot "solidari" és enganyós. El model fiscal actual és extremadament solidari, amb un bombeig continu de diners de les classes productives envers les grans elits financeres i burocràtiques. Però és evident que Iceta no es refereix a revertir aquesta solidaritat interclassista, sinó a reflexionar sobre la solidaritat interterritorial. Què hauria de dir en aquest punt el "pacte fiscal solidari"? Si limités els dèficits fiscals territorialitzats, el nom de "solidari" seria força irònic. Si no els limités en absolut, el nom de "pacte" fa riure.

"Blindatge de les competències en llengua i cultura". Iceta interpreta el conflicte en claus d'identitat lingüística i cultural. Si fos consegüent, podria haver dit en aquest punt "garantir la igualtat de tracte, en els respectius territoris, de les llengües i cultures d'Espanya". No ho fa. S'estima més parlar d'unes competències en llengua i cultura. Podrien fer la broma de si es refereix de blindar les competències estatals en aquestes matèries, per garantir la uniformització lingüística i cultural. Pel context, pensem que es refereix a les de la Generalitat. Ara bé, "llengua i cultura" són un àmbit transversal. Voler blindar-les sense blindar àmbits com els mitjans de comunicació, l'educació, el món socioeconòmic o el lleure, és tindre un concepte força folclòric de la "llengua i cultura".

dijous, 3 de juliol de 2014

Pèire Bèc (1921-2014)

El passat 30 de juny del 2014, es moria a Potchiers Pèire Bèc, qui durant gairebé vint anys (els anys 1960 i 1970) havia estat president de l'Institut d'Estudis Occitans. Marçal Girbau n'ha glossat la figura com un dels "eretièrs e continuadors dels trabalhs d'estandardizacion de la lenga occitana".

Pèire Bèc va nàixer a París l'11 de desembre del 1921, fill de pare gascó i de mare antillana. El 1931 tornaren a la terra pairal, establint-se a Casèras (Comenge). La llengua, denominada caserès, o directament patuès, era ben viva alhora que negligida. Va completar els estudis secundaris i va passar per feines diverses mentre es preparava per passar el batxillerat. En el 1939, fou durant un temps, pels seus coneixements lingüístics, intèrpret pels republicans espanyols exiliats. Després va fer de vigilant nocturn a una oficina postal. La joventut li fou marcada per la guerra: entre el 1943 i el 1945, fou deportat a Alemanya per fer-hi el Servei de Treball Obligatori. No fou fins després de la guerra que va passar el batxillerat i completà estudis d'alemany i d'italià. Compaginà a París l'ensenyament de llengües amb els estudis de lingüística romànica a la Sorbona. S'hi va doctorar finalment en el 1959.

Llavors ja era una figura destacada en l'occitanística. Havia publicat un volum de poesia (Au briu de l'estona, 1956). En el 1962 assumí la presidència de l'Institut d'Estudis Occitans. En el 1963, esdevingué professor de llengües i literatures de l'Edat Mitjana a la Universitat de Potchiers. En el 1968 llegí i publicà una nova tesi, Les Interférences linguistiques entre gascon et languedocien dans les parlers du Comminges et du Couserans". Dins l'IEO renovà la tasca de l'estandarització de l'occità, és a dir de la construcció d'un occitan larg. Ell mateix en la seva obra literària, en vers ("La quista de l'Aute", 1971; "Sonets barròcs entà Isèut", 1979; "Cant reiau", 1985) i en prosa ("Contes de l'unic", 1977; "Lo hiu tibat. Racontes d'Alemanha", 1978; "Sebastian", 1981; "Contes esquiçats", 1984; "Racontes d'ua mòrt tranquilla", 1993; "Entà créser au món", 2004) emprava la llengua gascona que li era pròpia. En la tasca acadèmica el seu objecte estudi principal és la literatura occitana dels segles XII-XV, tant la pròpiament trobadoresca com la prosa, que contextualitza a més en un concepte de "civilització medieval". L'altre objecte d'estudi és la filologia romànica ("Manuel pratique de philologie romane", 1969).

No és estrany que, juntament amb Jacme Taupiac i Miquèu Grosclaude, fos membre de la Comission de Normalizacion Lingüistica de l'Aranès (1983), única variant de la llengua occitana que ha estat reconeguda com a oficial i pròpia del seu territori. De fet, Bèc havia confirmat la seva participació en la constitució de l'Institut d'Estudis Aranesi, que el passat mes d'abril era reconegut com a acadèmia i autoritat lingüística a Catalunya de l'occità.

De cinc a una: la llei de consultes i el 9N

En el seu moment, el Consell de Transició Nacional parlava de cinc vies per a convocar un referèndum sobre la independència. D'aquestes vies, la que passava per les Corts espanyoles, ja fou assajada. Ara, el Consell de Transició Nacional aclareix el panorama i assenyala ja únicament la llei de consultes. La llei vigent o una de nova, doncs, esdevé el vehicle per a la consulta pactada pel 9N.

dissabte, 28 de juny de 2014

Candidatures unitàries

És obvi que els sistemes electorals vigents, en les diferents demarcacions (municipal, comarcal, provincial, autonòmica, estatal, comunitària, etc.), no són pas perfectes, si és que n'hi pot haver de sistemes de representació "perfectes". Tots impliquen un joc tàctic, renúncies, sacrificis, pinces al nas, i tant tiben de la corda que, tot sovint, l'abstenció, més o menys activa, és percebuda com l'única resposta digna. Els sistemes electorals que vigeixen en el nostre territori segueixen, tots, amb alguna excepció negligible, un sistema de representació proporcional i de vot únic. O votes la llista, o no la votes. Com s'ha construït la llista i com s'associa a un programa és cosa que queda a la babalà, més enllà d'una sèrie de criteris (com evitar-hi disparitats de gènere).

Tot plegat, la qüestió electoral no pot tancar la "vida", ni tan sols pot tancar la "lluita institucional". L'electoralisme presenta unes exigències que poden topar amb els requeriments generals de la "lluita institucional" i de la "lluita més general". Cada procés electoral parteix dels resultats anteriors, que impliquen ajuts i espais públics a les candidatures que parteixen d'una millor representació. Presentar una candidatura amb poques possibilitats de representació és, diuen, llençar el vot. Presentar una candidatura amb poques possibilitats de guanyar realment, és aconseguir uns representants d'oposició simbòlica, que enforteixen més el sistema que no pas el roseguen. Presentar una candidatura amplíssima, obertíssima, etc., implica el risc de fer-hi entrar elements indesitjables i d'aconseguir victòries electorals pírriques.

Evitar el risc de la "poca representació" i evitar el risc de la "representació diluïda" és el missatge que plana aquests dies en les propostes conductores, més o menys nítides, per bastir candidatures alternatives, d'unitat popular, de transformació, d'instituència, als diferents municipis on hi haurà eleccions (presumiblement) el proper mes de maig del 2015.

També hi ha propostes de candidatures d'unitat o de transversalitat per a les eleccions al Parlament del Parc de la Ciutadella, tinguin aquestes lloc el novembre del 2014 o ja entrat el 2015 o el 2016.

Vegem primer aquesta segona proposta. És la repetició de la consigna CiU+ERC del 2003. Però ara ja no es tractaria d'un pacte post-electoral de govern, com un pacte pre-electoral. Altrament, el pacte hauria d'atreure també altres forces polítiques i, encara més, elements que són contemplats com a "independents". Aquesta candidatura unitària serviria especialment el caràcter "plebiscitari" de les properes eleccions autonòmiques. Suposem que tothom hi signa. Que realment es basteix aquesta candidatura de "Front Patriòtic". El triomf electoral és cantat, però després, què?. Negociacions amb Madrid? Declaració unilateral d'independència? Procés pragmàtic per la via del fet? Un perfil baix conduiria a una situació ben perillosa. El Front Patriòtic podria enquistar-se en una mena de "Partit Català", perfectament integrat en un sistema polític espanyol. La contrapartida seria que l'oposició a aquest govern de "Partit Català" el capturarien forces polítiques que, de manera explícita o no, són sucursals de partits d'àmbit polític (estatal) espanyol.

Així doncs, no són gaire innocents els qui demanen aquesta "candidatura unitària".

I l'altra opció? Bé, l'altra opció, com la primera, també pot conduir a un enfortiment del sistema. En la situació de crisi que viuen els partits socialdemòcrates i post-eurocomunistes, en la qual l'estat francès ocupa un lloc d'avantguarda, posar-hi tots els ous en aquest mateix cistell foradat condueix a una trencadissa òbvia. Tampoc no plorarem pas per segons quins ous.

divendres, 27 de juny de 2014

La cimera de Ieper

Com cada mig any, té lloc la "Cimera de la Unió Europeu", amb la reunió del Consell Europeu que presideix Herman Van Rompuy i que integren, a banda d'ell, els 28 caps de govern (o d'estat) dels 28 estats membres d'aquesta Unió sui generis. Aquestes reunions es fan normalment a Brussel·les, però enguany es trasllada a una altra localitat flamenca, Ieper (Ypres en francès normatiu). El trasllat es deu a com s'associa el nom d'aquesta ciutat a les crueltats de la Primera Guerra Mundial. Precisament, demà dissabte, farà cent anys justos de l'assassinat dels prínceps hereus de l'Imperi Austro-hongarès, fet que normalment es considera detonant de la guerra, que acabaria per esclatar un mes després. Els paral·lelismes amb la situació actual són inevitables, i els dirigents de la UE s'afanyen a recordar com ara la UE és un projecte de "pau, solidaritat i cooperació". La Europa Festung, però, és exportadora de misèria i de guerra. Internament, les pugnes entre les diferents agrupacions de les classes dirigents desmenteixen fins i tot la idea de "pau interna", per no parlar en les ofensives antisocials que aquestes mateixes classes realitzen contra les classes populars del subcontinent.

La Cimera servirà per elegir Jean-Claude Juncker com a President de la Comissió Europea. Juncker, malgrat haver dimitit dels seus càrrecs el juliol de l'any passat per escàndols relacionats amb els serveis secrets, fou rescatat del purgatori pel Partit Popular Europeu, que el presentà com a candidat en les eleccions del passat mes de maig. La comèdia de presentar candidats a la Comissió Europea a través d'aquelles eleccions va anar pel camí del pedregar, tan bon punt alguns governs estatals, particularment el britànic, van anunciar que vetarien Juncker.

Una vegada configurats els grups del Parlament Europeu (populars: 274; socialdemòcrates: 196; liberal-demòcrates: 83; Verds-Aliança Lliure Europea: 57; conservadors-reformistes: 57; Esquerra Unida Europea-Esquerra Verda Nòrdica: 35; Europa de la Llibertat i de la Democràcia Directa: 31), tot torna a la normalitat burocràtica de cada dia a la UE.

dijous, 19 de juny de 2014

La mobilització sindical funciona: la secció sindical de la COS a Scolarest

Després d'uns dies de mobilització pel cas d'un acomiadament, COS Scolarest ha comunicat que ha aconseguit la readmissió de la treballadora. Fins i tot en sectors, com el lleure, amb una força de treball jove, en situacions de precarietat, fragmentació, poca valoració social, etc., l'organització sindical de base obté alguns resultats en respostes reactives a abusos.

dijous, 5 de juny de 2014

La protecció social en el món - el report 2014-2015 de l'Organització Internacional del Treball

Aquest dissabte tindrà lloc a la Barceloneta la Segona Trobada d'Unitat Popular. És simptomàtica la divisió en tres debats paral·lels en el primer punt del programa: a) "Els sindicats i l'autoorganització en el món dels treballs"; b) "Els drets socials i la defensa del bé comú avui"; c) "La crisi del sistema de partits i la democràcia representativa". Aquesta concepció "laboral-social-política" és la base precisament de recloure els treballs a l'esfera privada, excloure les persones treballadores de l'esfera política, i fer co-dependre la "cobertura social" dels drets "adquirits" en el primer àmbit i de les "concessions" que facin els governs. Aquesta és, al capdavall, la visió d'organismes oficials, com l'Organització Internacional del Treball, i la dels seus reports periòdics. Un exemple el tenim en el Report Mundial sobre Protecció Social 2014-2015, publicat el passat 3 de juny.

La "protecció social" s'entén estructurada en àrees: 1) protecció social d'infants i famílies; 2) protecció social de les persones en edat de treballar; 3) pensions de vellesa; 4) cobertura sanitària.

La justificació de la protecció social d'infants i famílies es trobaria en els "drets dels infants". Sense aquesta protecció, la cantarella habitual de la "igualtat d'oportunitats" és paper mullat. La mortalitat infantil diària és de 18.000 persones, la major part degudes a causes que es podrien evitar amb una protecció social adient. Sense una protecció social a les famílies, les mesures legals contra el treball infantil per garantir l'accés a l'educació queden en un no res. El report analitza la situació en els diferents estats, i remarca que en 75 estats no hi ha cap programa de protecció, mentre que en els 108 on sí hi ha legislació, molt sovint no cobreix més que una petita part (la més vulnerable) de la població. La inversió pública en aquests programes és del 0,4% del PIB, per bé que hi ha molta disparitat entre les àrees amb major inversió (Europa Occidental, 2,2%) i les de menor (0,2% a Àfrica, Àsia i Pacífic).

La protecció social per a les persones en edat de treballar se centra en la qüestió de la seguretat d'ingressos. Per a la classe treballadora i altres capes populars, hi ha l'amenaça permanent de la desocupació, d'accidents i malalties laborals, de discapacitats, d'enfermetats i de la maternitat, que poden fer reduir o anul·lar els ingressos. La inversió pública en aquests programes és de 2,3% del PIB, de nou amb fortes variacions regionals, des del 0,5% a Àfrica al 5,9% que trobem a l'Europa Occidental.

Element cabdal en aquest apartat és la protecció contra la desocupació. Les mesures contra la desocupació temporal són dissenyades també per facilitar els canvis estructurals de l'economia, estabilitzar la demanda agregada en situacions de crisi laboral i reduir el pes de l'economia "informal". Ara bé, aquests programes no cobreixen més que a una part reduïda de la població treballadora (28%), fonamentalment concentrada a Europa (80% de cobertura) i Amèrica Llatina (38%), mentre que el grau de cobertura és del 21% a l'Àsia Sud-Occidental, el 17% en l'Àsia-Pacífic, i el 8% a Àfrica. Si ho expressem en els percentatges de la població desocupada que rep prestacions específic, la cobertura és encara inferior, amb una mitjana mundial del 12% (64% a Europa Occidental, 7% a Àsia-Pacífic; 5% a l'Amèrica Llatina i el Caribe; menys del 3% a Àfrica i Àsia Sud-Occidental).

Un altre aspecte relació és la protecció contra lesions i malalties laborals. Tan sols el 33,9% de la força de treball mundial és coberta per legislacions que obliguen a l'assegurança contra accidents laborals i malalties professionals, percentatge que arriba al 39,4% si afegim les legislacions que preveuen una cobertura voluntària. A la pràctica, però, el grau de compliment de les legislacions és baix en la majoria de països, on la cobertura és, a fi de comptes, insuficient per l'impacte familiar de la sinistralitat laboral. En el sector informal la situació és més dramàtica. El report constata la tendència a abandonar el sistema basat en les compensacions patronals per un mecanisme d'assegurança social.

La cobertura de discapacitats per garantir una seguretat d'ingressos, l'accés a l'assistència sanitària i a mesures d'inclusió social és enormement negligida. A banda de la cobertura contributiva, tan sols 87 estats presenten sistemes no-contributius en les seves legislacions.

La protecció legal obligatòria de la maternitat únicament cobreix el 40% de les dones treballadores en actiu. Si s'afegeix la cobertura optativa, la xifra arriba al 48%. L'incompliment d'aquesta protecció a Àsia-Pacífic, Amèrica Llatina i Àfrica, fa que la xifra real de cobertura sigui del 28%. La cobertura se centra en les etapes finals de la gestació i els primers temps després del part, la qual cosa obliga fins i tot a les beneficiàries a accelerar la seva reincorporació a la feina.

Pel que fa a la gent gran, hi ha un 48% que no rep cap mena de pensió. Entre els que en reben, són molts els que tenen una pensió insuficient. La perspectiva d'una baixa o nul·la pensió fa que moltes persones treballadores grans provin d'allargar el màxim possible la seva vida laboral, amb feines cada vegada pitjor pagades i més precàries. Com que les exigències dels sistemes de seguretat social van per damunt de la realitat dels mercats de treball, un 58% de les persones en edat de treballar no tenen perspectives de cobrar una pensió contributiva de vellesa.

La cobertura universal de salut abasta tan sols al 39% de la població mundial. En els països més empobrits, el percentatge per sota del 10%. De fet, de la despesa sanitària global, el 40% recau personalment en els mateixos malalts. Fins i tot la població mundial amb cobertura sanitària veu com hi ha aspectes no-coberts, altres sotmesos a re-pagaments i que sovint la ràtio de personal sanitari:població assistida és enormement baixa. Per garantir una bona ràtio global, a banda d'una redistribució de la força de treball sanitària, caldria la creació de 10,3 milions de llocs de treball en el sector.

dimarts, 3 de juny de 2014

Procés constituent per decidir-ho tot

La qüestió de la llei orgànica que havia de fixar l'abdicació del rei Joan Carles I i donar pas al procediment de successió semblava que hauria de ser pur tràmit. I, ho serà, ja que una bona mà de diputats, de la mà del PPSOE i forces annexes, l'aprovarà. Esperem que CiU tingui el senderi per, si més no, no votar-hi a favor. Les concentracions d'ahir al vespre reclamaven, des de referèndums a repúbliques, passant per processos constituents. En el "procés" que ha de conduir a l'establiment d'una República Catalana a partir de l'actual Comunitat Autònoma de Catalunya, algunes veus mostraven preocupació. És evident que és més fàcil guanyar el SíSí el 9N si l'alternativa del No i del SíNo és el continuïsme pur, que si hi ha una perspectiva de canvi de règim.

Un canvi de règim no ha de ser una mera "segona transició" de canvi de rei i de maquillatge. Tampoc no ho pot ser un mer "canvi de fronteres" que deixi incòlumes totes les estructures. Sense autodeterminació, però, no pot haver-hi tampoc cap entesa possible entre els diversos projectes nacionalitaris que conviuen, sense anar més lluny, a la Regió de Barcelona. Les banderes espanyoles tricolor, les estelades blaves o vermelles, les banderes vermelles i/o negres, i tots els altres colors de l'arc, no haurien de fer-se trampes en aquest sentit. Cal un procés constituent que ho qüestioni tot, que no dongui per suposades o per neutrals cap de les estructures existents. Un procés constituent des de la base i des de la localitat és infinitament més complex que un referèndum, però no hi ha excuses. Els referèndums, en tot cas, s'haurien de convocar sempre en el marc d'aquest procés constituent, com a punts d'inici, d'orientació, de clarificació, al llarg del temps, i sense estalviar ni les necessitats destituents de les estructures vigents i la construccions instituents de les noves.

dilluns, 2 de juny de 2014

Cap a una triple qüestió el 9-N?

Mentres el Camamilla Party continua molt interessat en les factures de la llum i de l'aigua de Can Vies, en les últimes hores hi ha hagut dos anuncis. El primer, més recent, el de l'abdicació del "sucesor a título de rey". El segon, de divendres, va ser l'oferta velada del president del "Gobierno de España", Mariano Rajoy, sobre una reforma constitucional. El traspàs de la Corona a "Felipe VI" facilita aquesta reforma, en tocar un dels punts que s'havia qüestionat, el de la primacia "del varón a la mujer" en la sucessió. És clar que s'entén que la teca de la reforma és en el Títol VIII. Tot plegat, però, fa la sensació de "fi de règim" i, com en tots els finals, s'acumulen les promeses de refundació i de reforma. Diu el president Mas que el canvi de rei no afecta el "procés". Però cal recordar que el govern Mas havia dit que eren disposats a obrir la consulta del 9N a una pregunta addicional si hi havia una oferta seriosa per part de l'estat espanyol. Si el govern espanyol fos més hàbil sabria negociar la situació i pensar en una espècie de tercera pregunta (o "pregunta zero") que tapés les altres dues. No té gaire marge, però. La possibilitat de fer un referèndum el 9N simultani a tot l'estat sobre el "meló de la reforma constitucional", no crec que la contemplin ara mateix. Altrament, si no ho fan, és perquè contemplen que el 9N no hi haurà consulta, sinó, a tot estirar, unes "plebiscitàries". Fins i tot en aquest cas, el govern de la Generalitat podria ser prou hàbil i fer coincidir les eleccions al Parlament de Catalunya amb una consulta paral·lela amb la "doble pregunta" ja pactada. La convocatòria "oficial" blindaria l'altra.

divendres, 30 de maig de 2014

Imatges de maig

La disponibilitat permanent d'aquest blog amb prou feines se sostindria si no fos per l'enllaç a Twitter que, a més, no funciona en la majoria de navegadors. Diuen que els silencis, però, també són informatius.

Més que les paraules parlen les imatges. I aquesta setmana, la darrera de maig n'hi ha hagut un munt.

Diumenge 25. Policia a Olot retirant urnes. L'hostilitat al multireferèndum es manifestà en els llocs de votació clausurats, en els fedataris identificats, en algunes detencions i en el segrest d'urnes. El Camamilla Party, en feliç expressió d'en Jordi Salvia, mirava per a una altra banda en el millor dels casos i, en el pitjor, tornava a parlar dels pals a les rodes, etc.

Dilluns 26. Comentaris a tot el subcontinent sobre els resultats de les eleccions del 22M-25M. Com sempre, tothom guanya, i com sempre, en el cas improbable de perdre, és per no haver comunicat prou bé el "missatge". Però al migdia comença el desallotjament i enderrocament de Can Vies. Feia temps que el desallotjament planava i la data de l'1 de juny era cada vegada més a prop. Però la "coincidència" d'esperar a l'endemà de les eleccions, sobta. Com també sobta el darrer acte de servei de Manel Prat, dimitint sense esmena.

Dimarts 27. Molt ja s'ha escrit dels dies d'aquesta setmana que encara no ha conclòs. Valoracions sobre la "violència", discussions sobre el model de ciutat, preocupació pels pals a les rodes del "procés", el rol dels infiltrats policials i parapolicials.

Dimecres 28. Als comentaristes habituals els ha sobtat la desproporció de les respostes. Era tan important Can Vies després de 17 anys de funcionament com a Centre Social Autogestionat? Que no oferia l'Ajuntament de traslladar les seves activitats a Can Batlló? Per què un desplegament policial tan enorme i tan provocador?

Dijous 29. Els mateixos comentaristes que acusaven els treballadors en atur de treballar en negre, perquè si no, com era, que no s'alçaven, semblen ara esmaperduts pels centenars de persones que cada nit, a Sants però també a altres poblacions del Barcelonès, mostren ràbia. Alguns comentaris freguen el ridícul. Com els que suposen que tot plegat és fruit del turisme revolucionaris d'okupes italians o del Baix Llobregat (!) O els que recorden que entre els emeutes hi ha nens de cada bona.

Sorprèn el desplegament mediàtic oficial sobre aquests fets. Portades al diaris, minuts als telenotícies. Les ments mal pensades parlen de conspiració.

Les analogies amb altres fets de maig, les interpretacions basades en el filldeputisme històric (Sales dixit), les crides a la Tercera Via, el pacifisme que demana mà dura a la policia, els nassos trencats, els manuals de guerrilla urbana que recorden els drets bàsics dels detinguts, el rol dels CSA i del moviment veïnal, les negociacions, els contenidors, els antiavalots, els directius de TMB, el Calaix, el regidor de Sants que viu a Sant Gervasi, els activistes espanyolistes, les acusacions creuades del patriotisme oficial, el Efecto Gamonal, la Setmana Tràgica o la Setmana Gloriosa, l'ocupació de la Telefònica pel PSUC, el POUM i la CUP com a agents trotsko-feixistes, la traïció dels líders, les mobilitzacions dels dimecres als barris, el 15-M, les conspiracions d'IA, els 200 anys de Bakunins, els blanquistes, les platges que hi ha sota les llambordes.

dimecres, 21 de maig de 2014

El multireferèndum del 25 de maig

La decisió de la Junta Electoral de limitar la celebració del multireferèndum el dissabte 24 i el diumenge 25 entronca amb la tradició sacralitzadora de les eleccions "oficials". Unes eleccions, les del 25M, on hi haurà a les taules paperetes mutilades que amaguen allò que realment votarà la gent. Unes eleccions, les del 25M, on entre les llistes i els grups parlamentaris hi haurà balls imprevisibles, i entre els grups parlamentaris i els alts càrrecs del Parlament i de la Comissió hi haurà tota mena de componendes.

Tornant al multireferèndum organitzat per diferents plataformes ciutadanes (Som Lo Que Sembrem, Plataforma per l'Auditoria Ciutadana del Deute, Xarxa per la Sobirania Energètica, Comissions Promotores d'ILPs Rebutjades), tindrem quatre qüestions:
-1. Quin tipus d'agricultura voleu que hi hagi a Catalunya? a) Amb transgènics; b) Sense transgèntics.
-2. Voleu que el Govern de la Generalitat deixi de pagar el deute i els interessos que la ciutadania declari il·legítims? a) Sí; b) No.
- 3. Voleu que la ciutadania de Catalunya estableixi un control democràtic directe sobre el sector energètic? a) Sí; b) No.
- 4. Voleu que el grup promotor d'una Iniciativa Legislativa Popular pugui sotmetre la seva proposta a referèndum vinculant? a) Sí; b) No

A Esplugues de Llobregat hi haurà un punt de votació en el barri del Centre.

dimecres, 14 de maig de 2014

L'explosió de la mina de Soma

La nit de dimarts 13, durant el canvi de torn, quan hi havia gairebé 800 persones treballant-hi, es produí una explosió en una mina de lignit de la localitat de Soma (Manisa, Turquia). L'explosió, desencadenada per una fallida en el sistema de distribució elèctric de la mina, produí un incendi, que matà gairebé 200 miners, i deixà 400 atrapats sota terra.

La mina de Soma, amb unes reserves calculades en 125 milions de tones, i una producció anual de 2 milions de tones, és una de les més grans mines de lignit explotades en l'actualitat. Les galeries més fondes es troben a uns 2 km de la superfície. L'empresa operadora de la mina és SOMA Komour Isletmeleri AS.

En declaracions a France Press, el miner Oktay Berrin afirmava que "no hi ha seguretat en aquesta mina", ja que "el sindicats no són més que titelles, i l'administració únicament s'ocupa dels diners". El diputat Özgür Özel, del Partit Popular Republicà (CHP), resumia que en els darrers anys s'hi han fet 10 inspeccions de seguretat, que no descobriren un total de 66 infraccions, però sense que se'n derivessin sancions.


Mostra un mapa més gran

divendres, 9 de maig de 2014

Les candidatures del 25M - la circumscripció "Itàlia Insular"

Posarem fi a la sèrie amb un repàs de les candidatures a la "circoscrizione Italia Insulare". Cal recordar que el repartiment d'escons, en aquest cas, es farà tenint present la proporció global a les circumscripcions de l'estat italià, i que el repartiment entre circumscripcions afectarà quins candidats faran part final de la quota corresponent a cada llista. El nombre de candidatures és relativament breu:
- Partito Democratico. Encapçala la llista Caterina Chinnici (*Palermo, 5.11.1954).
- Movimento 5 Stelle. Encapçala la llista Ignazio Corrao.
- Forza Italia. Encapçala la llista Antonella Chiavacci (*Olbia, 30.10.1958).
- Nuovo Centro Destra-Unione di Centro. Encapçala la llista Giovanni Lavia (*Catania, 28.06.1963).
- Lega Nord. Encapçala la llista Matteo Salvini (*Milan, 9.3.1973).
- L'Altra Europa con Tsipras. Encapçala la llista Barbara Spinelli (*Roma, 31.05.1946).
- Fratelli d'Italia-Alleanza Nazionale. Encapçala la llista Giorgia Meloni.
- Scelta Europea. Encapçala la llista Anna Busia (*Nuoro, 15.07.1963).
- Italia dei Valori. Encapçala la llista Ignazio Messina (*Palermo, 24.07.1964).
- Verdi Europei-Green Italia. Encapçala la llista Fabio Granata (*Caltanissetta, 17.04.1959).
- Io Cambio-Maie. Encapçala la llista Davide Vannoni (*Torin, 7.6.1967).

De nou, a més, hi ha les opcions del vot en blanc, vot nul i abstenció.

Les candidatures del 25M: la circumscripció França Sud-Occidenal

Les comarques del nord fan part, de cara a les eleccions del Parlament Europeu del 25M, de la circumscripció "Sud-Oest" de la república francesa. En total, la demarcació escull 10 diputats, per bé que les llistes següents inclouen 20 candidats:
- Parti Fédéraliste Europeén (LDIV). Llista encapçala per Faïrouz Hondema-Mokrane.
- Lutte Ouvrière Faire Entendre le Camp des Travailleurs (LEXG). Llista encapçalada per Sandra Torremocha.
- Euskadi Europan (LDIV). Llista encapçalada per Jean Tellechea.
- Pour une France Royale au Coeur de l'Europe (LDVD). Llista encapçalada per Gaël Courosse.
- Bleu Marine Oui à la France Non a Bruxelles (LFN). Llista encapçalada per Louis Aliot.
- Udi Modem les Européens. Liste Souteneu par François Bayrou et Jean-Louis Borloo (LUC). Llista encapçalada per Robert Rochefort.
- Nous Citoyens (LDVD). Llista encapçalada per Philippe Marty.
- Programme Libertaire pour une Europe Exemplaire contre le Sexisme et la Precarité (LEXG). Llista encapçalada per Nicole Pradalier.
- Front de Gauche (LFG). Llista encapçalada per Jean-Luc Melenchon.
- So Pirate (LDIV). Llista encapçalada per Eric Mahuet.
- Pour une Europe des Travailleurs et des Peuples, Envoyons Valser l'Austérité et le Gouvernement (LEXG). Llista encapçalada per Philippe Poutou.
- Choisir Notre Europe (LUG). Llista encapçalada per Virginie Rozière.
- Europe Écologie (LVEC). Llista encapçalada per José Bové.
- Pour la France, Agir en Europe avec Michèle Alliot-Marie (LUMP). Llista encapçalada per Michèle Alliot-Marie.
- Nouvelle Donne (LDVG). Llista encapçalada per Joseph Boussion.
- Citoyens du Vote Blanc (LDIV). Es comprometen a no ocupar els escons que aconsegueixin.
- Féministes pour une Europe Solidaire (LDIV). Llista encapçalada per Anne Nègre.
- UPR Sud-Ouest (LDVD). Llista encapçalada per Régis Chamagne.
- Démocratie Réelle (LDIV). Llista encapçalada per Sami Ghazouane.
- Force Vie (LDVD). Llista encapçalada per Jean-Claude Martinez.
- Debout la France! Ni Systeme, ni Extremes, avec Nicolas Dupont-Aignan. Llista encapçalada per Pascal Lesellier.
- Espéranto Langue Commune Equitable pour l'Europe (LDIV). Llista encapçalada per Monique Juy.
- Liste Antiremplaciste - Non au Gran Remplacement (LEXD). Llista encapçalada per Renaud Camus.
- Occitanie, pour une Europe des Peuples / Occitània, per una Euròpa dels Pòbles (LDIV). Llista encapçalada per Martine Gros.

D'acord amb la modificació electoral del passat mes d'abril, es registraran per separat les opcions del "vot blanc" i del "vot nul". El vot en blanc serà considerat, doncs, vot vàlid per primera vegada. A banda d'aquestes dues opcions, hi ha la de l'abstenció.

Les candidatures del 25M - circumscripció d'Espanya

En el BOE van publicat les candidatures a les eleccions de diputats al Parlament Europeu, per la circumscripció del Regne d'Espanya. Vegem-les:
- Candidatura 1. Iniciativa Feminista (I. Fem). Llista encapçalada per Juana María Santana.
- Candidatura 2. Partido Socialista Obrero Español (PSOE). Llista encapçalada per Elena Valenciano. A la Comunitat Autònoma de Catalunya, es presenta una papereta especial sota el títol "Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)" i en la qual es publiquen tan sols alguns dels candidats (bo i consignat, en primer terme, el nom de Valenciano).
- Candidatura 3. Partido Popular (P.P.). Llista encapçalada per Miguel Arias Cañete.
- Candidatura 4. Coalición por Europa (CEU). Llista encapçalada per Ramon Tremosa (CiU). A la Comunitat Autònoma de Catalunya hi ha papereta especial amb la denominació de "Convergència i Unió-Coalició per Europa (CiU)" i es fa una llista únicament dels candidats de CiU, sense consignar la filiació política.
- Candidatura 5. Foro de Ciudadanos (F.A.C.). Llista encapçalada per Argimiro Rodríguez Guerra, i tancada per l'epònim Francisco Álvarez-Cascos.
- Candidatura 6. Unión Progreso y Democracia (UPyD). Llista encapçalada per Francisco Sosa Wagner.
- Candidatura 7. Partido Animalista Contra el Maltrato Animal (PACMA). Llista encapçalada per Laura Duarte. La mateixa llista es publica amb nom específic per a la Comunitat Autònoma de Catalunya (Partit Animalista Contra el Maltractament Animal (PACMA)), mentre que a les Comunitats Autònomes de les Illes Balears i a la Comunitat Valenciana s'empra una fórmula bilingüe (Partido Animalista Contra el Maltrato Animal/Partit Animalista Contra el Maltractament Animal (PACMA))
- Candidatura 8. L'Esquerra pel Dret a Decidir (EPDD). Llista encapçalada per "Josep Maria Terricabras i Nogueras (Independiente)". A la Comunitat Autònoma d'Aragó es presenta la mateixa llista amb la denominació "Esquerra Republicana-L'Esquerra pel Dret a Decidir-A Cucha Por O Dreito A Decidir-La Izquierda Por El Derecho a Decidir (EPDD)". A la Comunitat Autònoma de les Illes Balears i a la Comunitat Valenciana com a "Esquerra Republicana-L'Esquerra pel Dret a Decidir". A la Comunitat Autònoma de Catalunya com a "Esquerra Republicana-Nova Esquerra Catalana-Catalunya Sí-L'Esquerra pel Dret a Decidir (ERC-NECat-EPDD). A la Comunitat Autònoma de la Regió de Múrcia com a "Esquerra Republicana-La Izquierda por el Derecho a Decidir (EPDD).
- Candidatura 9. Ciudadanos-Partido de la Ciudadanía (C's). Llista encapçalada per Javier Nart. La mateixa llista es presenta a la Comunitat Autònoma de Catalunya amb el nom de "Ciutadans-Partido de la Ciudadanía (C's)".
- Candidatura 10. Impulso Social. Llista encapçalada per Rafael López-Diéguez.
- Candidatura 11. Agrupación de Electores Recortes Cero. Llista encapaçalada per Nuria Suárez.
- Candidatura 12. Primavera Europea. Llista encapçalada per Jordi Sebastià (Compromís). A la Comunitat Autònoma d'Aragó es presenta la mateixa llista amb el nom de "CHA-EQUO (Primavera Europea)". A la Comunitat Autònoma de les Illes Balears com a "Equo-Compromís-PUM+J (Primavera Europea). A la Comunitat Autònoma de Catalunya com a "Equo-Compromís-SIEX-PUM+J (Primavera Europea)". A la Comunitat Autònoma de la Regió de Múrcia com a "Equo-PUM+J (Primavera Europea)". A la Comunitat Valenciana com a "Coalició Compromís (Primavera Europea)".
- Candidatura 13. Extremadura Unida. Llista encapçalada per José María Gijón.
- Candidatura 14. Partido Humanista (PH). Llista encapaçalada per Arturo Viloria.
- Candidatura 15. Vox. Llista encapçalada per "Alejo Vidal-Quadras Roca".
- Candidatura 16. Partido de la Libertad Individual (P-LIB). Llista encapçalada per Juan Manuel Pina.
- Candidatura 17. FE de las JONS. Llista encapçalada per Norberto Pedro Pico Sanabria.
- Candidatura 18. Partido Comunista de los Pueblos de España (P.C.P.E.). Llista encapçalada per Carmelo Suárez.
- Candidatura 19. Partido X, Partido del Futuro. Llista encapçalada per Hervé Falciani.
- Candidatura 20. Agrupación de Electores D.E.R. (Discapacitados y Enfermedades Raras). Llista encapçalada per Eduard Carreras.
- Candidatura 21. Salamanca-Zamora-León PREPAL. Llista encapçalada per Francisco Iglesias.
- Candidatura 22. "Izquierda Unida, Iniciativa per Catalunya Verds, Esquerra Unida i Alternativa, ANOVA-Irmandade Nacionalista, Espazo Ecosocialista Galego, Batzarre-Asamblea de Izquierdas, Federación Los Verdes, Opció Verda-Els Verds, Gira Madrid-Los Verdes, Construyendo la Izquierda-Alternativa Socialista, Ezkerreko Ekimena-Etorkizuna Iratzarri: La Izquierda Plural". Llista encapçalada per Willy Meyer. La mateixa llista apareix a la Comunitat Autònoma d'Aragó, amb el nom "Izquierda Unida de Aragón: la Izquierda Plural (IUA)", a la Comunitat Autònoma de les Illes Balears ("Esquerra Unida de les Illes Balears: L'Esquerra Plural (EUIB)", a la Comunitat Autònoma de la Regió de Múrcia ("Izquierda Unida-Verdes de la Región de Murcia: La Izquierda Plural (IUV-RM)") i a la Comunitat Valenciana ("Esquerra Unida del País Valencià-Els Verds: L'Esquerra Plural (EUPV-EV)"). A la Comunitat Autònoma de Catalunya, la llista es publica truncada, únicament amb els candidats de "Iniciativa per Catalunya Verds-Esquerra Unida i Alternativa: L'Esquerra Plural (ICV-EUiA)".
- Candidatura 23. "Los Pueblos Deciden (LPD)". Llista encapçalada per Iosu Juaristi (EH Bildu). La llista apareix únicament amb els candidats de "Puyalón de Cuchas-Os Pueblos Deciden (Puyalón)" a la Comunitat Autònoma d'Aragó. També hi ha llista truncada a la Comunitat Autònoma de les Illes Balears ("Els Pobles Decideixen (EH-Bildu-BNG"), consignant tan sols els noms dels candidats de Bildu i BNG, tal com també fan a la Comunitat Autònoma de Catalunya i a la Comunitat Valenciana.
- Candidatura 24. Extremeños por Europa Coalición Electoral (IPEX-PREX-CREX). Llista encapçalada per José Luis Velilla.
- Candidatura 25. Partido Andalucista. Llista encapçalada per Pilar Távora.
- Candidatura 26. Movimiento Corriente Roja (M.C.R.). Llista encapçalada per Antonio Rodríguez Carrillo.
- Candidatura 27. Escaños en Blanco (EB). Es comprometen a no ocupar els escons que assoleixin. A la Comunitat Autònoma de Catalunya es presenten com a "Escons en Blanc Escaños en Blanco (EB)".
.- Candidatura 28. Por la República, Por la Ruptura con la Unión Europea (RRUE). Llista encapçalada per Antonio Criado. A la Comunitat Autònoma de Catalunya, a la Comunitat Autònoma de les Illes Balears i a la Comunitat Valenciana es presenten amb el nom de "Per la República, per la Ruptura amb la Unió Europea (R.R.U.E.)".
- Candidatura 29. Podemos. Llista encapçalada per Pablo Iglesias Turrión. A la Comunitat Autònoma de Catalunya es presenten com a "Podemos-Podem (Podemos)".
- Candidatura 30. Alternativa Republicana (Alter). Llista encapçalada per Alfonso José Vázquez Vaamonde.
- Candidatura 31. Partido da Terra (PT). Llista encapçalada per Isaac Zas Neira.
- Candidatura 32. Solidaridad y Autogestión Internacionalista (SAIn). Llista encapçalada per María Elena García San Segundo.
- Candidatura 33. La España en Marcha (LEM).
- Candidatura 34. Confederación Pirata-European Pirates (Piratas). Llista encapçalada per Rubén-Dario Castané. A la Comunitat Autònoma d'Aragó es presenten com a "Piratas de Aragón-Confederación Pirata-European Pirates (Piratas)"; a la Comunitat Autònoma de Catalunya com a "Pirates de Catalunya-Confederación Pirata-European Pirates (Pirata.cat)"; a la Comunitat Valenciana com a "Piratas de la Comunidad Valenciana-Confederación Pirata-European Pirates (Piratas)".
- Candidatura 35. Democracia Nacional (D.N.).
- Candidatura 36. Proyecto Europa (ACNV-BAR-PRAO-R.E.P.O.-UNIO). Llista encapçalada per Rubén Vañó (UNIO). A la Comunitat Autònoma d'Aragó es presenten com a "Bloque Aragonés-Proyecto Europa (BAR)". A la Comunitat Valenciana es presenten com a "Valencians per Europa-Proyecte Europa (ACNV-R.E.P.O.-UNIO).
- Candidatura 37. Movimiento de Renovación Democrática Ciudadana, Movimiento RED. Llista encapçalada pel jutge Elpidio Silva.
- Candidatura 38. Movimiento Social Republicano (M.S.R.).
- Candidatura 38. Ciudadanos Libres Unidos (CILUS). Llista encapçalada per Félix Laudelino de la Fuente.

Les altres opcions electorals són:
- El vot en blanc. Introduint una papereta blanca o, més senzillament l'envelop buit.
- El vot nul. Introduint alguna papereta modificada però més recomanable seria introduir algun missatge, ja d'alguna campanya en funcionament o més personalitzat.
- L'abstenció. És a dir, no anar-hi, ja sigui en terme d'abstenció activa (fent campanya per estimular-la) o més passiva i individual.

divendres, 2 de maig de 2014

Per què no ha esclatat encara una guerra nuclear entre l'OTAN i Rússia

L'escalada bèl·lica a la Conca del Don des de fa setmanes ha fet sovintejar comentaris més o menys apocalíptics sobre una guerra entre els Estats Units i Rússia, una guerra entre potències nuclears. Això no s'ha produït encara, malgrat que si hem d'atendre els manuals de geopolítica dels darrers cent anys, la guerra entre la potència oceànica i la potència continental és obligada. Entre el 1948 i el 1989 va haver-hi crisis molt més greus que semblaven conduir ineluctablement a una guerra nuclear. És clar, però, que de tant d'anar-hi a la font, el gerro s'ha de trencar un bon dia.

L'anomenada "guerra freda" no va ser pas tan freda. Una eventual reedició es caracteritzarà segurament per emergències localitzades, en el temps i en l'espai. La situació bé podria conduir a una guerra en la Conca del Don o, en tota l'Ucraïna Sud-Occidental. Però és molt més difícil que hi hagi realment una implicació directa i nua de l'exèrcit rus (que amb Crimea ja tindria prou) i, encara menys, de l'OTAN. Del grau de destrucció d'aquestes guerres "localitzades" n'és testimoni Síria. Per al keynesianisme militar això ja constitueix un estímul suficient. Desencadenar una guerra nuclear no es trobaria encara en l'horitzó.

dilluns, 28 d’abril de 2014

La República Mundial Unitària contra remei per als conflictes territorials

Fa una mica més de sis anys, comentàvem com tractava George Orwell a "1984" la problemàtica nacional dins del macrostat Oceania, i com això es traslladava al cas d'una hipotètica Euràsia. Oceania, Euràsia i Estàsia eren els tres grans estats existents a "1984", entrelligats per un joc d'aliances i de guerra permanent i que, malgrat les diferències ideològiques formals (engsoc, neobolxevisme, negació de la individualitat) compartien un mateix sistema de "col·lectivisme oligàrquic". Malgrat la matriu respectivament anglòfona, russa i xinesa dels tres estats, es presentaven tots ells com a grans imperis multinacionals, o uninacionals, en el sentit que fomentaven una nova identitat.

Però, quin seria el cas d'una República Mundial Unitària? Per definició, aquesta República Mundial no tindria cap enemic exterior (si més no, mentre no es produeixi cap contacte amb una civilització tecnològica extraterrestre). El patriotisme de "1984" no hi tindria lloc.

La República Mundial Unitària (RMU) apareixeria com la solució sinàrquica als conflictes territorials. En aquests sis anys, la conflictivitat territorial no ha fet més que augmentar. La independència de Kosovë, Abjàsia o Ossètia del Sud; l'annexió de Crimea; els processos d'independència d'Escòcia i de Catalunya; i la continuïtat de mil i una reivindicacions territorials. En aquests conflictes, hom presenta l'status quo com si fos un element neutre, quan en realitat el manteniment de l'status quo ja és en ell mateix conflictiu. La independència del Sudan del Sud ha transformat l'status quo, però no ha suposat la solució dels conflictes nacionals a la zona; la solució alternativa d'un Sudan refederalitzat tampoc no ho hauria suposat. La reproducció diària dels Estats Units d'Amèrica o de la República Popular Xinesa exigeix unes bones tones de violència institucional, de les quals la vigilància transfronterera i les polítiques "migratòries" no són element menor. La creació de meres unions estatals, com la Unió Europea, no fan més que afegir un nivell administratiu més a tots aquests problemes.

La RMU, òbviament, hauria d'aplicar sistemes de divisions administratives. Però no exigiria una divisió administrativa coherent per a totes les finalitats. En alguns casos, les subdivisions administratives de la RMU haurien de seguir un criteri demogràfic, mentre que en d'altres seguiria criteris territorials. Cada subdivisió rebria un codi numèric, i així podrien abandonar-se els corònims que tenen etimologies ètniques. La unitat territorial 4392, per exemple, no tindria cap marca que fonamentés la supremacia en el seu interior de tal o tal agrupament nacional, religiós, lingüístic, etc.

divendres, 25 d’abril de 2014

La proposta de llei electoral per al Principat del PSC-PSOE

Com Sant Tomàs, farem bé de no creure'ns cap "Llei Electoral de Catalunya" fins a veure-la en acció en alguns comicis. En aquesta legislatura, s'hi treballa, ens diuen, però val a dir que, poc o molt, també s'hi havia treballat en totes les legislatures anteriors del 1980 ençà.

Veurem ara la proposta que manega el PSC-PSOE, i que en Sergi Castañé ha resumit en un arxiu Excel.

És una proposta que entra dins d'allò que hom ha anomenat "el sistema electoral alemany de doble vot". El Parlament de Catalunya mantindria els 135 escons, dels quals 57 serien corresponents a "districtes uninominals" i 57 serien elegits pel sistema proporcional. El diputat 135 seria l'escollit en una circumscripció per a la "Catalunya Exterior" (els veïns administratius del Principat que resideixen fora).

Val a dir que aquesta proposta pot topar amb l'article corresponent de la constitució espanyola:

"1. En los Estatutos aprobados por el procedimiento a que se refiere el artículo anterior, la organización institucional autonómica se basará en una Asamblea Legislativa, elegida por sufragio universal, con arreglo a un sistema de representación proporcional que asegure, además, la representación de las diversas zonas del territorio"

Així doncs, la Constitució estableix aquests límits: sistema de representació proporcional i representació de les diverses zones del territori.

Mirem, més detingudament la proposta del PSC-PSOE.

Els districtes uninominals són 57. Aquests districtes es reparteixen entre les comarques de Lleida (5 escons), Catalunya Central (7 escons), Tarragona (6 escons), Girona (6 escons), Àrea Metropolitana Est (9 escons), Àrea Metropolitana Oest (8 escons), Barcelona (16 escons). Els districtes regionals segueixen una distribució paral·lela d'escons. Ara bé la proporcionalitat dels 57 escons del "segon vot" s'assigna d'acord amb els resultats globals, d'acord amb la Llei d'Hondt. Finalment, d'acord amb la Llei d'Hondt, es reparteixen per regions, la dotació d'escons de cada candidatura.

Quin impacte tindria la implantació d'aquest sistema?

D'acord amb els resultats del 2012, CiU aconseguiria 47 escons (per comptes dels 50). CiU se'n duria la majoria de diputats de circumscripcions uninominals (5 de Lleida, 7 de la Catalunya Central, 6 de Tarragona, 6 de Girona, 5 de l'Àrea Metropolitana Est, 1 de l'Àrea Metropolitana Oest i 9 de Barcelona ciutat). Per tal d'arribar als 47 escons que li corresponen en proporcionalitat, rebria escons addicionals de les llistes proporcionals: 2 de Lleida, 1 de la Catalunya Central, 2 de Tarragona, 1 de Girona. També es faria amb l'escó de la Catalunya Exterior.

ERC aconseguiria 21 escons (els mateixos que amb el sistema actual). ERC no aconseguiria cap escó uninominal. Rebria de les llistes proporcionals, 1 escó per Lleida, 2 per la Catalunya Central, 2 per Tarragona, 2 per Girona, 3 per l'Àrea Metropolitana Est, 2 per l'Àrea Metropolitana Oest i 5 per Barcelona.

El PSC-PSOE aconseguiria 23 escons (3 més que no pas amb el sistema actual). Aconseguiria la majoria d'escons uninominals de l'Àrea Metropolitana: 4 per l'Est, 7 per l'Oest i 7 per Barcelona-ciutat. Rebria, a més, 5 escons de les llistes proporcionals (1 de l'Àrea Metropolitana Est, 3 de l'Àrea Metropolitana Oest i 1 de Barcelona).

El PP treuria 19 escons (els mateixos que amb el sistema actual). Sense diputats uninominals, rebria els escons de les llistes proporcionals de Lleida (1), Catalunya Central (1), Tarragona (2), Girona (1), Àrea Metropolitana Est (2), Àrea Metropolitana Oest (3) i Barcelona (6).

ICV-EUiA treuria 12 escons (per comptes del 13 del sistema actual). Sense diputats uninominals, rebria els escons de les llistes proporcionals de la Catalunya Central (1), Tarragona (1), Àrea Metropolitana Est (2), Àrea Metropolitana Oest (2) i Barcelona (3).

Pel que fa a C's repetiria 9 escons. Sense cap d'uninominal, rebria escons de les llistes proporcionals de la Catalunya Central (1), Tarragona (1), Àrea Metropolitana Est (2), Àrea Metropolitana Oest (2) i Barcelona (3).

Quant a la CUP treuria 4 escons (per comptes de 3). Rebria escons de les llistes proporcionals de la Catalunya Central (1), Àrea Metropolitana Est (1), Àrea Metropolitana Oest (1) i Barcelona (4).

En l'Àrea Metropolitana Oest trobem, com hem dit, 8 districtes uninominals. D'aquests, 7 haurien anat a parar al PSC-PSOE i 1 a CiU. Pel que fa als proporcionals es reparteixen entre PSC-PSOE (3), ICV-EUiA (3), ERC (2), PP (2), C's (2) i CUP (1). Els candidats no tan sols competeixen dins del mateix districte sinó que competeixen amb els candidats del mateix partit d'altres districtes.

No hi ha dubte que els partits miraran amb lupa els diversos detalls de l'aplicació doble de la Llei d'Hondt. La qüestió de dissenyar els districtes serà matèria de debat. I, en conclusió, hom tancarà la legislatura sense llei electoral.

dissabte, 29 de març de 2014

El cas Iwao Hakamada

Hakamada Iwao (袴田 巖) ha estat considerat, si més no des del 2011, la persona condemnada a mort que més temps ha passat empresonada esperant l'execució de la sentència. Tot i que condemnat a mort l'11 de setembre del 1968, la sentència fou suspesa a la pràctica pels dubtes al voltant del cas. Tot i amb tot, la sentència fou convertida de facto en una cadena perpètua. Dijous passat, el Tribunal del Districte de Shizuoka n'ordenà l'alliberament i la repetició del judici. A 78 anys d'edat i després de 38 anys d'empresonament, Hakamada pateix des de fa anys una psicosi institucional, agreujada per llargs períodes de confinament solitari.

Hakamada treballava en una fàbrica de miso de Shizuoka. El miso és una pasta fermentada de soja, arròs o ordi, rica en proteïnes, vitamines i sals, que pot emprar-se per fer brou, salsa o condiments. Hakamada havia nascut a Shizuoka mateix el 10 de març del 1936. Durant un parell de temporades (1959-1961) fou boxador professional, arribant a l'elit nacional de la categoria de pes ploma (de 29 combats professionals, en guanyà 16 i els 2 únics que va perdre fou per punts).

El 30 de juny del 1966, Hakamada era entre les persones que acudiren a ajudar en l'extinció de les flames de la casa d'un dels caps de l'empresa. El foc fou extingit, però els cossos dels ocupants, el cap mateix, la dona i els dos fills foren rescatats sense vida. La causa de la mort, però, no fou el foc, ja que presentaven ferides mortals d'arma blanca (un total de quaranta ferides entre les quatre víctimes). La desaparició d'uns 200.000 yens en metàl·lic feia pensar en el mòbil d'un robatori.

Hakamada fou detingut setmanes després, el mes d'agost. Durant 23 dies fou sotmès a interrogatoris policials. Les llargues sessions, fins a 16 hores diàries, suposaren un total de 264 hores. A base de puntades de peu i bastonades i de denegar-li durant les llargues hores d'interrogatori un got d'aigua o la possibilitat d'anar al lavabo, Hakamada era comminat a signar una confessió. La confessió arrancada finalment en aquestes condicions i un parell de pijames trobats en l'escorcoll de l'apartament de Hakamada, amb algunes taques de sang i benzina, serviren per poder incriminar Hakamada. Com a arma del crim, hom presentà un ganivet de pelar fruita de 19 centímetres de fulla. L'agost del 1967, a més, la policia "va trobar" cinc peces de roba ensangonada en un tanc de la fàbrica.

Durant el judici, el mateix Tribunal del Districte de Shizukoa refusà part de la confessió de Hakamada i censurà el comportament policial durant els interrogatoris. Ara bé, fou més la part "acceptada" de la confessió que no pas les febles proves forenses (els pijames, finalment, foren retirats per la fiscalia) les que feren que els tres magistrats del cas declaressin Hakamada culpable i el condemnessin a mort l'11 de setembre del 1968. La defensa apel·là davant del Tribunal Superior de Tòkio, però l'apel·lació fou eventualment refusada. Els dubtes generats pel cas, deixaren congelada, però, la sentència que, fins l'11 de novembre del 1980, no fou ratificada pel Tribunal Suprem del Japó. El Ministeri de Justícia deixà la sentència sense signar. No obstant, Hakamada continuà empresonat i mantingut en les condicions de confinament solitari de la majoria de reus de mort.

Durant anys, Hakamada s'ocupà activament del seu cas, particularment per l'estigma que això suposava per als seus germans i germanes i per al seu fill. Canvià d'equip d'advocats en el 1981. La defensa sol·licità un nou judici, sol·licitud que el Tribunal de Districte de Shizukoa refusà el 9 d'agost del 1994. La salut mental de Hakamada, però, es deteriorà molt en els anys següents. El 27 d'agost del 2004, el Tribunal de Districte de Shizukoa tornava a refusar la demanda d'un nou judici.

Les coses començaren a canviar el març del 2007, quan un dels tres jutges de la sentència del 1968, Norimichi Kumamoto donà suport a la tesi de la innocència de Hakamada. Confessà que ja ho havia sostingut quaranta anys abans, però que els seus dos companys, més grans que ells, s'imposaren. La campanya per l'alliberament de Hakamada guanyà força i servia alhora per denunciar la pena de mort i molts aspectes del sistema judicial japonès.

Amb l'anunci d'un nou judici, el cas entrà en una nova fase.

dilluns, 24 de març de 2014

Què han fet els perpinyanesos en la primera volta de les eleccions municipals del 2014?

- Un 43% s'han abstingut - Un 19% han votat la llista de Lluís Aliot, del Front Nacional. - Un 17% han votat la llista de Joan Marc Pujol, de l'UMP. - Un 07% han votat la llista de Jaume Cresta, del PSF. - Un 06% han votat la llista de Clotilde Ripoull. - Un 03% han votat la llista de Joan Codonyès, dels Verds. - Un 02% han votat la llista de Felip Simon

dijous, 20 de març de 2014

Dos no es barallen si un no vol?

La retòrica dels editorials del "ABC" i de "El País" contra el "colpisme" de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), focalitzat en la seva presidenta, Carme Forcadell, no és cap novetat. Si de cas, ho és la focalització, però de fet la literatura editorialística d'aquesta premsa recorre de manera cíclica a la difamació de moviments populars del signe més divers. N'hi ha prou a recordar càrregues contra el 15-M, la PAH o les Marxes del 22M, i ja no diguem els "Rodea a la Moncloa" o "Encerclem el Parlament". La retòrica contra l'ANC ja l'experimentà la Crida en el seu moment i, és clar, les successives reencarnacions de l'esquerra independentista catalana. Els amics de la "neutralitat" s'han afanyat a presentar com a contraexemples editorials dels mitjans de comunicació catalanescs. Aquests "tercera-viistes", a l'estil de Duran Lleida, es declaren "atrapats". Un sentiment d'"atrapament" que també els aclapara en altres conflictes. No és possible una entesa? Un ambient de col·laboració internacional i intranacional positiu de "tothom guanya"? No. Ni és possible a Crimea ni és possible a Catalunya. A Escòcia, encara, però a les vores mediterrànies-euxínies no hi ha marge per a gaires negociacions.

Els editorials inflamadors són més un símptoma que no pas una causa. Un símptoma disgustant, potser, però símptoma a la fi. Tota la vora mediterrània-euxínia pateix d'un excés de "capital": en forma de sobrecapacitats, d'atur, de producció que no es col·loca ni pot competir amb la del centre continental, etc. Contra això hi ha una "solució". I per evitar aquesta "solució", hom no guanya res blasmant l'escalada de xovinismes de la premsa. Més aviat cal presentar una "altra solució". Els amics de la "neutralitat" dels nostres dies no han nascut en un bon moment.

dimecres, 19 de març de 2014

L'annexió de Crimea i Sebastopol per part de Rússia - reconeixements i fets

Ja fa més de cinc anys que el mapamundi polític que gasten a Moscou no coincideix amb el de Washington D.C. Entre d'altres coses, en el de Washington D.C., Kosovë apareix com un estat independent tant de Sèrbia com d'Albània, mentre que en el de Moscou fa part de Sèrbia. En el de Moscou, Abjàsia i Sud-Ossètia són estats independents, mentre que en el de Washington D.C. són territoris de Geòrgia. Crimea, que en els mapes de Washington D.C. encara és una república autònoma d'Ucraïna, ha passat en les darreres hores en els mapes de Moscou d'estat independent a convertir-se en una de les repúbliques autònomes de la Federació Russa.

Hom dirà, a l'estil del ministre Margallo (que no reconeix ni Kosovë ni Abjàsia ni Sud-Ossètia, ni tampoc la Crimea russa) que tots aquests territoris vaguen en el limbe del no-reconeixement. És clar que paga la pena enumerar ací una llista d'estats membres de Nacions Unides que no tenen un reconeixement universal. Armènia, degut al conflicte de Nagorno-Karabakh, no ha estat reconeguda per Paquistan. La República de Xipre no és reconeguda per la República Turca. La República de Corea (del Sud) no és reconeguda per la República Popular Democràtica de Corea i aquesta no és reconeguda ni pel règim de Seul ni tampoc pel Japó. La República Popular Xinesa no és reconeguda pels 21 estats de Nacions Unides que encara mantenen relacions amb la República de Xina (a Taiwan). Finalment, l'Estat d'Israel no és reconegut per 32 estats membres de Nacions Unides.

Els reconeixements mutus són qüestió espinosa. Set estats que no són membres de Nacions Unides reben el reconeixement d'algun estat membre de Nacions Unides. L'Estat de Palestina és reconegut per 134 membres de Nacions Unides, la República de Kosovë per 108, i la República Àrab Saharaui Democràtica ha estat reconeguda en algun moment per 84 estats membres de Nacions Unides. La República de Xina (a Taiwan) és reconeguda per 21 estats membres de Nacions Unides. Abjàsia i Sud-Ossètia, a banda de per Rússia, són reconegudes per Nicaragua, Veneçuela, Tuvalu i Nauru. La República Turca de Xipre del Nord és reconeguda per Turquia.

Podem esmentar finalment tres estats que, malgrat disposar del domini efectiu sobre el territori que reclamen, no reben el reconeixement de cap estat membre de Nacions Unides. La República Moldava de Pridnístria és reconeguda per Abjàsia, Nagorno-Karabakh i Sud-Ossètia, mentre la República de Nagorno-Karabakh (Artsakh) és reconeguda per Abjàsia, Sud-Ossètia i Pridnístria. La República de Somaliland no és reconeguda per cap estat.

dijous, 6 de març de 2014

Annexions sense guerra

Una consigna àmpliament difosa en els darrers dos anys de la Gran Guerra (1914-1918) fou la de "pau sense annexions". Era la idea de posar fi a la guerra sense que els vencedors (relatius) no es cobressin un preu massa alt per la pau. Alhora, era la idea per la qual els vençuts (relatius) acceptarien posar fi a la guerra sense cercar un canvi de fortuna. La consigna circulà entre sectors antiimperialistes, però també entre els pacifistes i, finalment, fou assumit per les potències bel·ligerants. Formalment, el principi no fou abandonat ja que les annexions de postguerra es feren normalment sota la coberta del "principi de les nacionalitats" i, tot sovint, amb l'exercici del "dret d'autodeterminació" a través de plebiscits o de votacions per part d'organismes de representació (més o menys) popular.
La Federació Russa de Putin recull aquell testimoni. De la mateixa manera que Rússia no ha reconegut la República de Kosove, les potències occidentals no han reconegut la independència d'Abjàsia i d'Ossètia del Sud, que sí va reconèixer Rússia en el 2008. Ara, amb motiu del bandejament de Ianukòvitx de Kiiv, Moscou aplica uns criteris particulars per resoldre la crisi: reconèixer Ianukòvitx com a "president legítim" i animar vivament els sectors russòfils de les províncies marítimes d'Ucraïna. D'altra banda, les potències nord-atlàntiques apliquen uns altres criteris particulars: reconèixer el nou govern de Kiiv i aprovar-hi la concessió d'ajuts.
És en el marc d'aquest "xoc de legitimitats", que Kiiv s'ha afanyat a nomenar governadors per a les províncies (oblystar) orientals. Fa uns dies, les autoritats de la República de Crimea, l'únic territori autònom de la República d'Ucraïna, manifestaven la intenció de convocar un referèndum sobre una ampliació de l'autonomia. Avui, però, el Parlament de Crimea s'ha estimat més un referèndum més "contundent". Així, el proper 16 de març, els crimeans hauran de triar entre dues opcions:
- 1. continuar com a part d'Ucraïna "d'acord amb la constitució del 1992".
- 2. donar suport a "la reunificació de Crimea a Rússia com a part de la Federació Russa".
S'entén que en tots dos casos, Crimea mantindrà l'estatus de república autònoma. La tria és si pertànyer a la República d'Ucraïna o a la Federació Russa. Rússia aconseguirà, probablement, una reannexió de Crimea sense gaire sidral. Les potències nord-atlàntiques, naturalment, no reconeixeran l'annexió i formularan les protestes oportunes. En els mapes occidentals, Crimea continuarà com a part d'Ucraïna, de la mateixa manera que Abjàsia i Ossètia del Sud continuen dins de la República de Geòrgia dins d'aquests mapes.
L'interval entre la declaració del Parlament i el referèndum és de 10 dies. Contrasta amb els més de 10 mesos de coll que es van donar les formacions polítiques suposadament "autodeterministes" del Parlament de (la Comunitat Autònoma) de Catalunya.

dissabte, 1 de març de 2014

La guerra de Crimea

Els moviments de tropes a Crimea i la roda de premsa de Ianukòvitx a Rostov del Don obren una nova fase en el conflicte ucraïnès. D'una banda, el règim provisional de Kiiv s'aferma. De l'altra, Rússia juga amb el suport popular que té a Crimea i a la Ucraïna Oriental.

També cal comptar amb les reaccions dels Estats Units, de la Unió Europea i de l'OTAN, que han afirmat que una intervenció russa a Ucraïna seria com traspassar una línia vermella. L'experiència de la guerra russo-georgiana, però, és tinguda en compte per part de Moscou. Rússia, malgrat lo que puguin pensar els ciutadans més russòfils de Crimea o de Mariupol no té la intenció ni la necessitat de fer annexions. Ni tan sols es contempla, encara, la possibilitat de reconèixer unilateralment (com ha fet amb Abjàsia o amb Ossètia del Sud) una virtual independència de Crimea. Tot i així, hom no pot menysprear els riscos d'un conflicte obert a Crimea i, per extensió, a tot el litoral nord de la Mar Negra, ni que aquest conflicte no assoleixi un abast més ample.

Els comentaristes contemplen ara diferents perspectives. Caldrà veure si Ianukòvitx és capaç de constituir un "govern a l'exili" que tingui, des de Rostov, influència pràctica a l'Ucraïna oriental i meridional. Caldrà saber si realment les autoritats de Simferopol són fermes en la seva intenció d'ampliar l'autonomia de la República de Crimea, i com encaren les relacions entre la majoria russa i la minoria tàrtara. Alhora, cal tindre present també la situació de la regió d'Odessa i del Dniestr i com pot relacionar-se un conflicte intra-ucraïnès amb la situació de Pridnístria i Moldàvia, i amb les tensions creixents a Gagàusia. D'altra banda, a l'Ucraïna central i occidental caldrà saber quin dels partits controla la situació, i quin pes poden adquirir les organitzacions més dretanes com Svoboda i Pravy Sektor.


Mostra un mapa més gran

dijous, 27 de febrer de 2014

Solidaritat amb els treballadors de Panrico en vaga indefinida: Manifestació Plaça de Catalunya - BCN, 27 de febrer, a les 11h30

El Primer de Març, hi ha convocada una manifestació a Plaça de Catalunya. Després de més de quatre mesos de vaga indefinida, aquesta manifestació, com d'altres convocatòries que s'han fet a Santa Perpètua i a Sabadell, tenen la intenció de difondre i explicar la lluita i què representa per al futur de les treballadores i treballadors. L'objectiu dels vaguistes és impedir els acomiadaments i les rebaixes salarials que proposa la direcció de Panrico, amb la consigna de 0 acomiadaments i 0 rebaixes.

dimecres, 26 de febrer de 2014

Eleccions plebiscitàries

Ens diuen que no és segur que es pugui convocar el referèndum sobre la independència anunciat per al 9 de novembre del 2014. És sabut que el Govern d'Espanya s'hi nega vehementment. D'altra banda, diversos governs municipals, entre ells el d'Esplugues de Llobregat, han manifestat que no col·laboraran (cedint les dades del padró municipal) a una "consulta" que no es faci en el marc legal (espanyol) vigent.

Des de fonts pròximes al Govern de la Generalitat s'ha reiterat diverses vegades que, si no es pot fer el "referèndum", llavors caldrà convocar eleccions anticipades, amb caràcter de plebiscitàries. Els comentaristes propers a CiU-ERC ens recorden que el govern espanyol no podria mai prohibir o desautoritzar unes eleccions plebiscitàries. Això pot ser cert, si entenem que les eleccions del novembre del 2012 ja foren plebiscitàries. Aquelles eleccions es convocaren de forma anticipada i les diferents candidatures aclariren en el programa el seu posicionament envers la qüestió de l'autodeterminació. Se'ns ha recordat que si la convocatòria del 9 de novembre del 2014 fou possible, fou precisament pel resultat d'aquella contesa electoral.

Les eleccions de novembre del 2014 serien, doncs, plebiscitàries. Hom espera que en aquesta ocasió totes i cadascuna de les candidatures aclareixin la seva posició sobre la "independència". Ara bé, resulta difícil entendre què podria aportar el Parlament resultant que no pugui aportar l'actual. Si hi ha una victòria absolutíssima per part de les forces "independentistes", continuarà de totes maneres l'oposició del govern espanyol i la de les administracions locals unionistes. En un moment o altre, caldrà decidir si hom es plega a aquesta oposició o la desobeeix. És clar que aquesta decisió pot ajornar-se anant d'elecció plebiscitària en elecció plebiscitària fins al dia del judici.

dilluns, 24 de febrer de 2014

Mobile World Congress

Avui hi ha convocada una jornada de mobilitzacions. L'ús propagandístic de les autoritats locals barcelonines del Mobile World Congress, rep resposta en les mobilitzacions de treballadors de TMB, en usuaris del transport públic i en altres col·lectius obrers i populars. El lliurament de targes de transport especials per als assistents al congrés (inclòs els grans executius d'empreses transnacionals) ha mogut la indignació fins i tot del col·lectiu de taxistes. Per acabar-ho d'adobar, el sopar de benvinguda va servir per escenificar "l'entesa" entre les administracions, duta a terme pels mateixos responsables que agiten el populisme identitari per arreplegar vots. Algú dirà que no és bo que ni uns ni altres "polititzin" el Congrés. Ara bé, els responsables del Congrés juguen constantment amb les administracions dient que hi ha d'altres ciutats "candidates" a un esdeveniment que projecta "imatge" i atrau inversions i despesa turística. El mateix xantatge l'apliquen les administracions a la "ciutadania", bombardejant-la de discursos sobre els "beneficis" de la trobada i "l'infern" que suposaria perdre la convocatòria. Mentrestant, debats sobre qüestions com ara la col·laboració de les grans multinacionals amb els serveis secrets de les grans potències imperialistes són oblidats.

dissabte, 22 de febrer de 2014

Els determinants socials i polítics de la salut

Avui han tingut lloc a Sants (Barcelonès) unes "jornades de conferències i debat per una sanitat de propietat i provisió pública, universal i de qualitat", organitzada pel Grup de Treball de Sanitat de la Candidatura d'Unitat Popular (CUP-Sanitat), sota el lema "Construïm la sanitat als Països Catalans". Amb motiu de les jornades, l'Accent ha editat una publicació ("Per una sanitat pública universal i de qualitat"), i alhora s'ha presentat el llibre d'Espai Fàbrica que du per títol "El preu de la salut: interessos, classe i model sanitari". També hi ha hagut avui la preestrena d'un documentari de SICOM sobre les llistes d'espera.

La jornada ha arrencat amb una exposició de les experiències de gestió sanitària a Veneçuela, a càrrec d'Isabel Iturria, i de Cuba, a càrrec de Tania Aguilar. Han seguit després xerrades sobre els "determinants socials de la salut", amb un especial enfocament pel que fa a les diferències de gènere i de classe, amb intervencions de Carme Borrell, Montse Pineda, Albert Espelt i Laia Ollé. Ja a la tarda, Àngels Castells, Elena Montserrate, Nines Maestro i Xavier Lleonart han tractat sobre les "bases d'un nou model sanitari". La jornada ha conclòs amb un debat sobre "estratègies de lluita i canvi".

Durant tot el dia, hi ha hagut a les Cotxeres de Sants parades informatives de diferents col·lectius (transport sanitari, crònicoflautes, etc.). A la denúncia de la situació actual s'ha sumat, doncs, tot un seguit de reflexions sobre les línies de treball en el present i sobre un futur model sanitari.

dijous, 6 de febrer de 2014

Sacresa, 2007

Segons reporta Europa Press, la fiscalia demanaria quatre anys de presó a membres de la família Sanahuja per un presumpte delicte "contra la hisenda pública". Els acusen de defraudar 15.476.664 € en l'exercici del 2007. Segons la fiscalia, aquesta fou la quantitat que eludiren de pagar arran de la fusió de Rua Nova i Sacresa. Sacresa, a través de la filial Caufec, impulsava el pla urbanístic de "Porta Barcelona". 2007 és l'any d'un dels processos pels quals 9 veïns són amenaçats d'entrar en presó per participar en accions de protesta contra aquest pla urbanístic. Encara que el pla urbanístic en ell mateix sembla aturat, periòdicament apareixen notícies relacionades (com la que recollia l'APS de Sant Feliu el passat mes de maig).

El 31 de juliol del 2007, Rua Nova hauria venut la seva participació en la promotora Inversiones Tres Cantos a Inmobiliaria Colonial, obtenint-ne 52 milions d'euros. En fusionar-se seguidament amb Sacresa, la tributació corresponent a aquesta venda hauria estat, segons la fiscalia, indegudament evitada, a través de provisions.