dimecres, 27 de maig del 2009

La qüestió salarial en la campanya electoral


La campanya electoral a les europees del 7 de juny es viu a Alemanya com un preludi de les eleccions municipals i comarcals i, molt especialment, com unes primàries de cara a les eleccions federals del setembre. Tothom parla de la crisi. La CDU diu que amb ells hom trobarà el camí per sortir de la crisi. Els Verds diuen que per sortir de la crisi hom ha d’apostar per les noves tecnologies energètiques. Die Linke diu que han de ser els milionaris els qui passin per caixa. L’SPD va començar la campanya amb “cartells agressius” que feien veure que els dolents dels nostres dies (els alts executius de salaris incontrolats) votarien CDU o FDP. Després ha moderat els cartells, i els ha centrat en la qüestió dels treballadors que guanyen salaris inferiors al seu cost de vida (a l’esquerra de la imatge). L’FDP ha penjat ara cartells com el de la dreta de la imatge, on es diu que “el treball hauria de pagar-se millor”. Al llarg d’aquests prop de 60 anys de República Federal Alemanya, l’FDP ha estat més que un partit frontissa determinant. Teòricament, apareixia com un moviment liberal entre el bloc cristianodemòcrata (CDU-CSU) i el bloc socialdemòcrata (SPD). En l’època del “miracle alemany” esdevingué refugi d’intel·lectuals i tecnòcrates escèptics o escandalitzats davant “l’intervencionisme estatal”. Després vingué la crisi dels 1970 i les derives ideològiques dels anys 1980 i 1990. La CDU i l’SPD s’afanyaren a ocupar el “centre”, i el discurs de l’FDP quedà més desdibuixat. D’altra banda l’esquema tripartit (CDU-FDP-SPD) era substituït amb la incorporació dels Verds i de formacions polítiques de dreta (l’NDP i el DVU) i d’esquerra (Die Linke), que guanyaven desigual representació en els consells municipals, comarcals i estatals (i federals en el cas dels Verds i de Die Linke). Són molts els qui han presagiat en els darrers 10 o 15 anys que l’FDP faria una deriva similar al del seu homòleg austríac l’FPÖ. Però fora del fet “frontissa” l’FDP i l’FPÖ tenen orígens diferents, i això explica que l’FDP no hagi fet una deriva “nacionalista”. “Nacionalista”, a més, és un dels pitjors qualificatius polítics a la República Federal Alemanya, i per això mateix uns el llencen als altres com a desqualificatiu. En certa premsa d’esquerres, l’FDP apareix com un instrument polític de capitalistes implacables que corrompria l’esperit social dels seus aliats, alternativament, de la CDU i de l’SPD. I, normalment, el discurs de l’FDP és un discurs de la moralitat capitalista, de la moral del mercat, on la pruïja pel benefici és santificada pel fet que (i això és cert) qualsevol producte o servei “lucratiu” ha de ser, alhora, útil per a una porció més o menys àmplia de “consumidors”. I és en aquesta lògica on hem d’entendre la frase “el treball hauria de pagar-se millor”. És una consigna destinada a contestar les afirmacions de l’SPD, però també és l’admissió que una tendència a la baixa dels salaris en un país capitalista desenvolupat té uns efectes negatius sobre la capacitat de consum que, ni tan sols a Alemanya, pot contrarestar una producció orientada a l’exportació (ja que les exportacions també depenen, ni que sigui en part, dels salaris dels altres països). L’FDP no farà res en pro de l’establiment d’un salari mínim legal o de mecanismes per evitar la caiguda dels salaris reals. I aquesta és la gràcia del liberalisme: confia que serà l’acció dels treballadors (individual i col·lectiva) la que revertirà la tendència a la baixa dels salaris, i no pas la magnificiència d’un estat provident. I potser tenen raó i tot.

dimarts, 26 de maig del 2009

Entre Moisès i Nanak: els 15 mesos de l’any 138 de la Comuna de París

Des de Nepal ens arriba una nova proposta de calendari revolucionari, amb l’objectiu de bastir un “calendari obrer acceptable mundialment”. El Calendari Revolucionari Francès originari, nascut el 1792, fou finalment descartat en temps de l’emperador Napoleó I, però se’l recuperaria efímerament durant els dies de la Comuna de París, el 1870, en el marc de la que seria considerada com el primer intent revolucionari proletari. El calendari, produït per Zihannasheen per a l’EverYoung Global Intellectual Enterprises s’aparta, però, de l’esquema general del Calendari Revolucionari (de 12 mesos de 30 dies cadascun). Pren elements d’un altre calendari derivat del Calendari Revolucionari: el Calendari Positivista d’August Comte. I és en l’esperit d’una explosiva mixtura neo-positivista i neo-marxista que tenim el següent calendari: catorze mesos de 25 dies cadascun culminats en un quinzè més de 15 dies. Com que això fa un any de 365 dies, cal afegir, cada quatre anys, un “Dia de Correcció-Zero”, inclòs en el darrer mes (que llavors passaria de 15 a 16 dies). L’originalitat rau en la durada d’aquest “Dia de Correcció Zero”, que hauria de durar 23 hores i 15 minuts per tal d’ajustar-se “al període de revolució de la Terra al voltant del Sol”. No cal dir que esperem que futures versions del calendari no contemplin una correcció tan arriscada i s’orientin més en la solució del calendari d’Aloysius Lyllius (és a dir el calendari papalment anomenat gregorià).

Sigui com sigui, aturem-nos una estona més en aquest calendari. Els mesos poden tenir 15 o 25 dies regulars. Els dies s’organitzen en “setmanes” de cinc dies: el dia de l’energia, el dia del sòl, el dia de l’ambient, el dia de l’aigua i el dia del lleure. La setmana laboral seria de 21 hores (sis hores diàries el primers tres dies de la setmana, tres hores diàries el quart dia i jornada lliure el cinquè dia), amb un sistema de torns. Això recorda la setmana de 10 dies del Calendari Francès i, sobretot, la setmana laboral de 10 dies dels primers temps de la industrialització soviètica (2 dies lliures de cada 10). El sistema soviètic dels 10 dies, feia que cada dia fos festa per un 20% de la plantilla: una de les raons per tornar a la setmana del 7 dies va ser fer que els caps de setmana coincidissin per tothom.

La part més positivista del Calendari es troba en els noms dels quinze mesos, que no són pas noms que facin referència a la natura (com en el Calendari Revolucionari Francès), sinó noms dels “grans filòsofs fundadors”: Moisès, Zaratustra, Pitàgores, Buda, Lao Tzu, Confuci, Sòcrates, Demòcrit, Plató, Aristòtil, Espartac, Crist, Muhammad, Kabir i Nanak.

El calendari arrencaria cada any pels volts del 28 de març. Com que el 28 de març de 2009 se celebraria el 137è aniversari de la Comuna de París, avui ens trobaríem en l’any 138. És cert, però, que Zihannasheen s’equivoca d’un any. Però Dionís l’Exigu se n’equivocà de quatre (si hem de fer cas a Kepler) i aquí pau i després glòria.

Avui som el dia 10 de Pitàgores. Tanquem, doncs, la segona pèntada del mes. Per a la propera pèntada (corresponents als dies que van del 27 al 31 de maig) tenim un dia assenyalat. Demà és el 677è aniversari d’Ibn-Khaldun, i en conseqüència és el Dia dels Sociòlegs. Per molts anys, doncs, als especialistes d’aquesta disciplina!

dijous, 21 de maig del 2009

Sobirania i Justícia: com més serem més riurem

Els màxims responsables de cadascuna de les sigles integrants en la magmàtica sopa de lletres que constitueix el moviment d’alliberament nacional català arrufen els nassos. Una altra sigla més a l’olla. Es tracta de Sobirania i Justícia, presentada en societat fa uns dies a l’Ateneu Barcelonès. Jo també l’arrufo el nas. En això m’assemblo als simpatitzants de Die Linke de pedra més picada que l’arrufen en veure tant cartell de Die Linke en blau (o blau, com diuen en alemany) i que a Gießen van respondre gens subtilment reprenent una combinació de vermell i groc (rot und gelb) per als cartells locals que convocaven l’acte del passat dimarts. Doncs bé, jo arrufo el nas perquè Sobirania i Justícia té el nom calcat a Sobirania i Progrés. I si els de Sobirania i Progrés eren gent, en general, d’esquerres (i, més concretament, d’Esquerra), els de Sobirania i Justícia es presenten al món amb les credencials d’haver estat homes de Pujol. En la sobirania tots hi són d’acord (curiosament, però, i sigui dit de passada, foren els estalinistes de l’URSS els que “crearen” el mot de sobirania per desvirtuar l’autèntic dret a la independència de les repúbliques socialistes soviètiques). Però hi ha una contraposició tàcita entre “Progrés” i “Justícia”. Com si als pujolians els fes recança el “progrés” (un progrés més o menys socialitzant i més o menys igualitarista) i el volguessin contrarestar amb la “justícia”. Són ganes de veure tres peus al gat, ho sé. Però és que hi ha un discurs “justicialista”, de tall netament panglossià (tinc el Càndid a la tauleta de nit), que ens vol fer creure que vivim en el més just dels mons possibles, i que l’èxit o el fracàs (individual o col•lectiu) és la mesura neta i prístina de les nostres accions passades (individuals i col•lectives). En aquesta visió el “progrés igualitarista” seria vist com una aberració ja que, en justícia, “a cadascú segons la seva contribució”.

Però hi ha coses més interessants que no pas tota aquesta reflexió sobre categories tan abstractes com la “justícia” i el “progrés”. És interessant veure com la Sobirania i Justícia es presenta amb credencials pujolianes, però sense Pujol. I interessant veure com Pujol afirma comprendre els seus antics companys de viatge. Com més va, més sectors dependentistes catalans s’adonen que no hi ha pacte possible amb la metròpoli. Que si ens atorguen autonomia, és per rebaixar-la primer (eres Pujol i Maragall), per convertir-la en una diputació regional després (era Montilla, Carod mitjançant) i per liquidar-la després sense més (era Zaragoza, per dir un nom). El dependentista català, doncs, a contracor, ha de triar. O deixa de ser català o deixa de ser dependentista. Esperem, doncs, que l’opció preferencial del dependentisme sigui fer-se català i independentista. Si no, tururut viola.

dimecres, 20 de maig del 2009

El programa de Die Linke de cara a les eleccions europees del 7 de juny


Dagmar Enkelmann, membre del grup parlamentari de Die Linke al Bundestag i candidata al Parlament Europeu per aquesta formació va ser aquest dimarts a Gießen. En la seva xerrada va desgranar els punts principals de la campanya electoral, que es resumeixen en un “Sí a Europa i no a Lisboa”, en referència al Tractat de Lisboa, pendent encara de ratificació arran de la derrota en el referèndum irlandès.

Entre els punts principals del programa de Die Linke podem destacar:

- un salari mínim europeu (Mindestlohn europaweit). La crisi econòmica mundial actual, malgrat esperada i llargament anunciada per les forces d’esquerra, ha sorprès per la seva violència en la destrucció i precarització de llocs de treball. Davant d’això, la principal consigna política de Die Linke és “Bona feina! Bons salaris! Bones pensions! Salari mínim per tothom!” (“Gute Arbeit! Gute Löhne! Gute Rente! Mindestlohn für alle!”). Això es concreta en: a) programa d’inversions públiques en infrastructures, transports, sanitat, educació i protecció climàtica (com a generadors de llocs de treball de qualitat); b) reversió de la tendència sostinguda durant els cinc anys a devaluació dels salaris reals (en la idea que és aquesta tendència la que ha propiciat finalment la crisi finacera i econòmica); c) establiment d’una pensió mínima de 800 €; d) establiment d’un salari mínim europeu (cal recordar que Alemanya és un dels 7 estats de la UE sense salari mínim legal) que garanteixi a tots els treballadors que puguin viure de la seva feina.

- programa per un canvi polític a Europa (Programm für einen Politikwechsel in Europa). Per a Die Linke, la Unió Europea hauria de ser pacífica (friedlich), social, democràtica i ecològica. Això es concreta en: a) un treball més segur, més ben pagat i de més bona qualitat que garanteixi la vida a tothom; b) orientació social i ecològica de l’economia; c) control estricte del mercat financer; d) enfortiment del paper del Parlament Europeu i processos de decisió més transparents; e) lluita contra la discriminació per raons d’origen ètnic, sexe, religió, edat, incapacitat o identitat sexual; f) una Unió Europea que promogui una economia mundial solidària i la solució dels problemes globals essencials.

- igualtat salarial per a la dona (Gleicher Lohn für Frauen!). Si a la Unió Europea el salari femení és un 17,4% inferior al salari masculí, a la Federació Alemanya la xifra puja a un 24%. Die Linke proposa: a) l’establiment d’un salari mínim legal de vuit euros l’hora; b) l’eliminació de la discriminació fiscal degudes al salari de la parella; c) una llei que garanteixi que la meitat dels llocs de treball del sector privat siguin per a la dona; d) una reducció de la jornada laboral i un món laboral més adient a les necessitats familiars.

- fora d’Afganistan (Raus aus Afghanistan). La crítica de l’aventura imperialista a Afganistan, en la qual els Estats Units i l’OTAN han reprès el paper que feia la Unió Soviètica en els anys 1980, centra el discurs de Die Linke en “política exterior”. Per Die Linke la “política exterior” hauria de ser una “política de pau”, basada en tot moment en el respecte pel “dret internacional”. Bona part de la militància més jove de Die Linke es considera i defineix com a “anti-militarista” i “pacifista”, i mostra la seva preocupació per la militarització d’Alemanya. Certament, mai abans en els 60 anys de República Federal Alemanya, havien estat les forces armades alemanyes tan ben dotades i tan orientades a l’actuació exterior.

Die Linke, pel seu origen múltiple (ala esquerra del SPD, socialistes procedents de l’antic Partit Socialista Unificat de l’Alemanya oriental, militants de moviments d’esquerra, antimilitaristes, ecologistes, etc.), és una formació contradictòria. Certament, és la menys dolenta de les formacions parlamentàries alemanyes, però per diferents militants, simpatitzants i votants és una cosa diferent. Per uns és allò que hauria de ser l’SPD i mai no hauria d’haver deixat de ser (un partit socialdemòcrata, en el sentit clàssic del terme). Per uns altres Die Linke hauria de ser l’expressió política i parlamentària de les inquietuds dels moviments socials. El fort gir a la dreta del panorama polític alemany (del qual el discurs radicaloide que gasta l’SPD en aquesta campanya no ens hauria de moure a engany) fa que les diferents aspiracions dins Die Linke no topin gaire entre elles.

En les seves paraules, Enkelmann mostra un grau de lucidesa més gran que no pas els seus col·legues candidats de latituds catalanes (bé d’ERC, d’ICV o d’EUiA). Això, és clar, té una explicació: Die Linke no forma part de cap coalició de govern ni el clima polític alemany sembla propici a permetre-ho.

dilluns, 18 de maig del 2009

Pel maig, cada dia un raig


Un raig d’aigua o un raig de sol. Per això, els organitzadors de l’Experimentstrasse, que cada any es fa just per davant del Museu Justus von Liebig de Gießen, munten cada experiment sota un tendall. Propostes per a la quitxalla i per als grans, que van des dels indicadors de pH que viren de color amb els àcids (die Sauern) fins a veure com el simple canvi d’un fonema altera greument el significat d’una frase. Diumenge passat va començar, cosa gens estranya, amb pluja. Sota els tendalls, tot era preparat, sense problema, encara que hom pogués esperar menys públic de l’habitual. Però no eren tan afortunats els de les parades astronòmiques: per veure el Sol amb telescopi calia el permís dels núvols. La dita, però, es complí, i amb escreix. Va parar de ploure, va pujar la temperatura (ben per damunt del 15ºC) i, entre núvol i núvol, es feien cues davant els telescopis. Cap taca, però. I és que el sol quiet és un pèl avorrit.

dijous, 14 de maig del 2009

Contra jutges, militars i prínceps (en el 175è aniversari del “Hessisches Landbote”)


El juliol del 1834, a Darmstadt (la ciutat on és soterrat el nostre príncep Jordi), va veure la llum el “Hessisches Landbote” (“El missatger de la terra hessiana”), sota l’impuls de Georg Büchner. Amb motiu del 175è aniversari d’aquesta publicació, des de Gießen i d’altres poblacions de Hesse (Alemanya Central), s’han fet un seguit d’activitats (a la fotografia, l’actor Rudi Knauss, el tenor Michael Brauer, el pianista Johannes Becker i l’historiador Peter Schlagetter-Bayertz, protagonistes d’una “Lesung Mit Musik” sobre la trajectòria vital i revolucionària de Georg Büchner). Georg Büchner és sobretot conegut per la seva obra dramatúrgica, carregada de denúncia social i política, de la qual són exemples destacats “Danton’s Tod” o “Woyzeck” (duta al cinema, en la tercera col•laboració entre Werner Herzog i Klaus Kinski, el 1979). Però Büchner també té una carrera científica i acadèmica, format en part a Gießen, que coronarà, ja pocs abans de la mort, amb la tesi doctoral, defensada a Straßburg, sobre el sistema nerviós del barb (Cyprinus barbus). A primera vista, Büchner és un “radical” més, entre tants radicals que abunden en els diferents i nombrosos principats alemanys post-napoleònics, que amb “Hessisches Landbote” fa una contribució més a la també nombrosa literatura revolucionària anterior al fet pròpiament revolucionari de març de 1848. Però en els seus opuscles i en els seus drames (i particularment en els diàlegs entre Robespierre i Danton a “Danton’s Tod”), Büchner transcendeix la figura del romàntic liberal i, alhora que és implacable contra les fonts d’opressió dels règims reaccionaris (“Justiz – Militär – Fürsten”) no defuig la visió de l’enorme tasca que tenia davant el moviment democràtic i dels riscos que fins i tot el seu èxit podia deparar.

dijous, 7 de maig del 2009

El 9 de maig a València

Molt s'ha dit aquests dies sobre la "duplicació" de la "Mani del 25 d'Abril" a València. Doncs, benvinguda la "duplicació". Potser caldria fer mani cada dissabte... fins a la independència.

diumenge, 3 de maig del 2009

El tercer espai entre CiU i ERC només serà viable si proposa una via qualitativament diferent

El Reagrupament Català que propugna ja de forma explícita l'ex-conseller Carretero com a candidatura diferenciada de cara a les eleccions del Parlament de Catalunya arriba tard i malament situat de cara a aquestes mateixes eleccions. Com més acceleri el seu treball de consolidació, més acceleradament convocaran eleccions des del tripartit. Naturalment, hi ha coses extrínseques que juguen a favor dels carreteristes. Per exemple, al PSOE l'interessa (i molt) dividir el vot "catalanista", ja que l'enfonsament anunciat (i no per anunciat, segur) d'ERC podria fer "trop forta" CiU. Des de CiU l'anàlisi és més complexa:
1. Reagrupament servirà per dividir vot de l'espai d'ERC, tot enfortint CiU indirectament. A més, la presència de Reagrupament servirà per "moderar" l'aspecte de CiU sense haver de moderar el programa.
2. Reagrupament també podria menjar-se espai de CiU. El discurs carreterista frega un cert tarannà "know-nothing", de desconfiança envers l'intervencionisme estatal, que Carretero tindrà més màniga per fer servir que no pas CiU (sempre pendent de no sembla massa "dretana" envers l'estil electoral demagògic del PSOE).

Ara com ara, és evident que Reagrupament farà malament de no ser un "reagrupador" d'altres forces desencantades del binomi CiU-ERC. Però ja podem preveure que amb tant aspirant a "salvador de Catalunya" com hi ha, qualsevol reagrupament serà parcial.

Dels reagrupaments que surin en la segona meitat del 2009, només reixirà qui sàpiga fer un programa realment trencador i engrescador. I surarà amb els vots dels trencadors i engrescadors, els quals, tinguem-ho clar, són una minoria ja d'entrada. Però aquesta minoria dóna per 10-15 diputats i, fins i tot amb menys, hom pot disposar d'una falca al Parlament al servei de l'ulterior creixement del reagrupament. El repte més important és saber posar les coses clares en les negociacions per formar govern. La qüestió de l'autodeterminació, en aquestes negociacions, l'han de tenir clara: o hi ha propostes concretes o no s'hi participa en el govern.

Però tot aquest escenari és idíl·lic. En els rengles de Reagrupament.cat, com també en els del Partit Republicà Català o en els de Força Catalunya o en els de Catalunya Acció, i si m'apureu també des de l'esquerra independentista, hi ha la idea que el problema han estat les "febleses" dels dirigents d'ERC (i de CiU). Sense comprendre que les "febleses" personals juguen un paper molt inferior a les determinacions que produeix la pròpia situació d'opressió nacional (i, molt especialment, de fragmentació territorial de la unitat nacional), els Carreteros i els Espots són condemnats a repetir els errors dels seus predecessors.