divendres, 30 de novembre de 2018

En defensa del redactat actual dels articles 71 i 102 de la Constitució

El Govern d'Espanya ha publicat un avantprojecte de reforma constitucional per restringir la prerrogativa d'aforament als membres del Govern (article 102.1) i de les Corts Generals (article 71.3).

L'article 71.3 ens diu: "En les causes contra Diputats i Senadors serà competent la Sala del Penal del Tribunal Suprem". Aquest precepte es relaciona amb el preceptes d'inviolabilitat (article 71.1) i d'immunitat (article 71.2).

L'article 102.1 ens diu: "La responsabilitat criminal del President i dels altres membres del Govern serà exigible, en el seu cas, davant la Sala del Penal del Tribunal Suprem".

Un dels problemes centrals de la reforma constitucional proposada és que es presenta com una reforma limitadora de l'aforament, bo i oblidant que la major part dels "aforaments" es determinen en normes de rang inferior a la Constitució. És curiós que hom no hagi començat per aquestes normes.

La proposta de reforma inclou:
- per a l'article 71.3 es proposa el text: "En les causes contra Diputats i Senadors per delictes comesos en l'exercici de les funcions pròpies del càrrec serà competent la Sala del Penal del Tribunal Suprem"
- per a l'article 102.1 es proposa el text: "La responsabilitat criminal del President i dels altres membres del Govern per delictes comesos en l'exercici de les funcions pròpies del càrrec serà exigible, en el seu cas, davant la Sala del Penal del Tribunal Suprem."

Aquesta reforma inclou una disposició transitòria per mantindre el règim d'aforaments de processos iniciats amb posterioritat a l'entrada en vigor de la reforma. També s'assenyala un termini d'un any per modificar les disposicions legals necessàries per adaptar-hi el règim processal dels aforaments.

Així doncs, per al Govern Sánchez aquesta reforma seria "el primer pas d'un procés més ampli, que revisi els aforaments previstos en múltiples normes dels ordenaments estatal i autonòmic". Degut a la forma del redactat de la reforma, serà necessària l'adaptació, ja que no es poden considerar inconstitucionals de manera sobrevinguda les normes que estableixen aquests aforaments.

Quan tota la reforma s'hagi dut a terme, però, és previsible quins seran els efectes. En la lluita política actual tot es contempla: qualsevol element en la vida privada d'un membre del Govern o de les Corts Generals és explotat pels seus rivals polítics. Així doncs, la reforma facilitarà l'obertura de causes "no-funcionals" contra representants democràtics, amb les corresponents exigències de "dimissió".

D'altra banda, la reforma presenta l'aforament com si fos un "privilegi", quan l'aforament vol protegir al mateix temps que la llibertat, autonomia i independència dels representants públics la independència judicial dels qui, eventualment, els ha de jutjar. Finalment, l'aforament resta als "aforats" una instància judicial, cosa que serveix per accelerar precisament aquests delicats processos judicials.

Veurem quina és la sort d'aquesta reforma constitucional. Si atenem al clima polític del present serà fàcil per a l'oposició convertir aquesta reforma en un cavall de batalla per mostrar la minoria parlamentària del Govern Sánchez. Hom podria votar en contra de la reforma fins i tot afirmant que és "insuficient". D'altra banda, en la tramitació de la Reforma, podrien presentar-se esmenes incòmodes per al Govern Sánchez.

dimecres, 21 de novembre de 2018

Contraposar feixistes a colpistes: una mala idea

El Grup d'ERC al Congrés dels Diputats expressà per boca del seu portaveu, el cornellanenc Tardà, la decisió de respondre amb el terme "feixista" a tots els que diguin "colpistes" als reponsables de l'octubre del 2017. La gota que va fer vessar el vas fou la proposta de Cs de comprometre's a no concedir indults als "colpistes". Aquesta proposta fou refusada per la majoria del Congrés.

El terme "colpista" o "putschista" s'associa al concepte de "coup d'état" o de "putsch". Tots dos termes designen l'enderrocament sobtat d'un règim o d'un govern a través de mitjans il·legals en el marc del règim "colpit". Certament que s'associa especialment als casos on aquest enderrocament es fa des de les pròpies estructures del règim. Quan la relació entre els colpistes i l'estat és especialment flagrant hom arriba a parlar d'autocolp d'estat. En termes generals, es tracta d'un acte sobtat i declarat. S'entén que és un acte d'una minoria conspiradora, ben planificat des de la clandestinitat i que tria el moment oportú per passar a una fase pública que és necessàriament breu i contundent. El terme "coup d'état" el trobem en el cicle revolucionari francès precisament en aquest sentit, i d'aquesta manera diferenciat d'una revolta o revolució de masses. En el segle XIX aquest concepte el trobem especialment vinculat al blanquisme, terme popularitzat per Marx i Engels, per designar l'estratègia de Louis Auguste Blanqui (1805-1881) de la conspiració secreta d'una minoria decidida que pren el govern i, des d'aquesta posició de poder, inicia la revolució socialista. Però també trobem el concepte de "pronunciamiento", en el que el punt de partida és la declaració d'un cabdill militar que troba com a primer suport les tropes sota el seu comandament. S'ha discutit molt sobre si la Revolució d'Octubre del 1917 a Rússia no fou sinó un "colp d'estat" bolxevic. Però el concepte de "coup d'état" i, especialment, el de "putsch", s'associa després del 1920, amb cercles decididament reaccionaris i elitistes, militars o militaritzats. Així el trobem en el Pronunciamiento de Miguel Primo de Rivera al setembre del 1923, on el propi autor el considera com un "acte suprem d'indisciplina", però precisament necessari per evitar una multitud d'indisciplines. Com que el concepte de "colp d'estat" té mala premsa, tots els colps d'estat s'autodefineixen com a revolucions, aixecaments, revoltes, etc., i procuren embolcallar-se d'un element de masses. En l'actualitat la majoria de "colps d'estat", a més, defineixen com a prioritari el "restabliment de la normalitat institucional" després d'un "període de transició".

El terme "colpista" és un terme carregat, però tècnicament definible. Un grup dotat de poder legítim fa quelcom il·legal per subvertir el règim legítim i establir-hi una nova legitimitat. Això és el colpisme, i és comprensible que hom defineixi com a "colpistes" els implicats en la tardor catalana del 2017. Els "intents de colps d'estat" són sovint els únics "colps d'estat" que es defineixen com a tals: si triomfen se'ls considera revolucions o quelcom semblant.

Quan Tardà contraposa "feixista" a "colpista" crea un determinat marc mental. És a dir, que els contraris al "colp d'estat" són partidaris del "règim feixista" vigent. Rufián ha aclarit que el que es tracta és de fer una reducció a l'absurd: "ni ells són feixistes ni nosaltres som colpistes". Resulta curiós que la Presidenta del Congrés, Ana Pastor, hagi assumit l'equivalència dels dos termes i els hagi esborrat tots dos del Diari de Sessions. Per Javier Maroto, del PP, el terme "colpista" és un terme legítim, mentre que el terme "feixista" ja no seria més que un exabrupte.

El cas és que el feixisme, com a moviment italià de 1919 a 1945, fou una forma de blanquisme o colpisme. L'acció de masses, la marxa sobre Roma, tenia sentit subjugada a la presa del poder des de dalt. I una vegada en el poder els successius "autocolps" consolidaven el feixisme. No tots els colpistes són feixistes, però tots els feixistes són colpistes, fins i tot dins d'un règim feixista.

El problema d'estendre el concepte de "feixisme" més enllà del seu context històric ("Itàlia, 1919-1945"), és que acaba servint com una simple arma llancívola contra l'adversari, ja buidat de tot contingut. Perquè el feixisme banalitzat és alhora elitisme i populisme, exaltació patriòtica i demagògia social, simplicitat argumentativa i ganes de resoldre-ho tot per la força.

dilluns, 5 de novembre de 2018

Què han fet els neocaledonians en el referèndum del 4 de novembre del 2018

Nova Caledònia és actualment una "col·lectivitat sui generis" dins de la República Francesa. L'estatus actual remunta a la conflictivitat dels anys 1984-1988. Al moviment descolonitzador o independentista, se sumaven les tensions entre la població aborígen ("kanakes") i l'eurodescendent ("caldoches"), entre la Noumea blanca i la resta del territori. Per considerar completada la descolonització les autoritats franceses proposaren un referèndum el 13 de setembre del 1987 ("Voulez-vous que la Nouvelle-Calédonie accède à l'indépendance ou demeure au sein de la République française", amb les opcions d'Indépendance i de République française"). Però aquest referèndum fou boicotat pels independentistes, assolí una participació del 59,1% (amb un 98,3% dels vots emesos favorables a demorar al si de la República Francesa). El 26 de juny del 1988 fou possible la signatura a Matignon d'uns acords entre la delegació independentista de Jean-Marie Tjibaou i la delegació anti-independentista de Jacques Lafleur, de manera que s'obria la porta a un Pacte de 30 anys per a l'exercici de l'autodeterminació. El 6 de novembre del 1988, en un referèndum nacional, obert a 38.025.823 francesos ("Approuvez-vous le projet de loi soumis au peuple français par le président de la République et portant dispositions statutaires et préparatoires à l'autodétermination de la Nouvelle-Calédonie") aquests acords foren aprovats (per 8.986.489 vots a favor i 2.474.548 en contra). Aquest referèndum tornà a manifestar la divisió territorial de la Nova Caledònia, ja que mentre la província Sud el refusava (57,19% dels vots emesos), les províncies del Nord (80,99% dels vots emesos) i de les Illes Lleialtat (85,10% dels vots emesos) l'aprovaven. En el 1998 se signà l'acord de Nouméa, que concretava la celebració de fins a tres referèndums d'autodeterminació, el primer dels quals tindria lloc entre el 2014 i el 2018.

El Congrés de la Nova Caledònia aprovà el 19 de març del 2018 la celebració del primer referèndum per al 4 de novembre del 2018. En aquest referèndum no voten tots els ciutadans francesos residents a la Nova Caledònia. Hi són exclosos un 17%, essencialment francesos d'altres territoris (els dits "zoreilles") que s'han establert amb data posterior al 1994. En total, els inscrits per al referèndum foren 174.154, dels quals un 63% serien kanaks. Cal distingir entre el concepte sociològic de kanak, el que depèn del dret consuetudinari (un 80% del primer) i el referit a l'estatut civil (20%).

En definitiva els inscrits entren en alguna d'aquests categories:
- els inscrits en la consulta del 8 de novembre del 1998 sobre l'acord de Noumea.
- els que tinguin o hagin tingut l'estatut civil consuetudinari de Nova Caledònia.
- els nascuts a Nova Caledònia abans del 31 d'octubre del 1980 i que tinguin el centre d'interès material i moral a la Nova Caledònia, i per tant siguin inscrits en la llista electoral provincial respectiva.
- els nascuts a Nova Caledònia després del 31 d'octubre del 1980, en les mateixes condicions que els anteriors, però amb inscripció d'ofici.
- els nascuts a Nova Caledònia des de l'1 de gener del 1989 que s'hagin inscrit en eleccions congressuals i assembleàries i que tinguin si més no un progenitor inscrit en la consulta del 8 de novembre del 1998.

La pregunta en el referèndum d'ahir fou "Voleu que Nova Caledònia accedeixi a la plena sobirania i esdevingui independent?".

Dels 210.945 electors habituals de Nova Caledònia:
- 78.734 (37,32%) votaren No.
- 60.199 (28,54%) votaren Sí.
- 36.062 inscrits (17,10%) s'abstingueren.
- 35.950 (17,04%) eren exclosos del referèndum.
- 1125 (0,53%) emeteren un vot declarat nul.
- 1000 (0,47%) votaren en blanc.

A la Província Sud, la més poblada, guanyà el No (73,71% dels vots emesos). A la Província Nord guanyà el Sí (75,82% dels vots emesos), com a també a les Illes Lleialtat (82,18% dels vots emesos).

De les 33 comunes, el sí guanyà a Hienghène (94,75% dels vots emesos), Bélep (94,45%), Pouébo (94,25%), Canala (93,42%), Yaté (88,23%), Maré (84,58%), Ouvéa (84,18%), Houaïlou (83,90%), Poum (83,67%), Thio (83,08%), Touho (82,60%), Lifou (79,92%), Ponérihouen (79,64%), Poindimié (79,26%), Kaala-Gomen (75,42%), Kouaoua (73,54%), Sarraméa (72,90%), Ouégoa (69,84%), Voh (68,57%), Île des Pins (67,32%), Koné (64,32%) i Poya-Nord (64,16%). El no guanyà a Poya-Sud (97,95% dels vots emesos), Farino (90,82%), Nouméa (80,51%), Dumbéa (78,24%), Païta (74,10%), Le Mont-Dore (71,80%), La Foa (70,04%), Boulouparis (69,74%), Bourail (69,09%), Koumac (63,53%), Moindou (55,51%) i Pouembot (53,47%).

De les comunes on guanyà el sí, únicament Koumac i Pouembot fan part de la Província del Nord. La resta de comunes on guanyà el sí són les que constitueixen el litoral occidental de la província sud.

diumenge, 4 de novembre de 2018

Una Superlliga Europea de Futbol

Fa 90 anys, els campionats de futbol a Espanya eren regionals, deixant de banda la competició per KO que constituïa el Campionat d'Espanya (la Copa del Rei). La temporada 1928-1929 suposà la introducció d'un campionat de lliga nacional. En un principi, aquesta Lliga Espanyola, amb dues divisions, havia d'ésser compatible amb els diferents campionats regionals. I així fou al començament. Però els campionats regionals acabarien per caure en popularitat durant la dècada dels 1930 i, ja passada la guerra, tindrien l'última temporada el 1939-1940. En els anys 1950 la UEFA comença a organitzar competicions regulars de clubs. El sistema continental quedarà configurat en tres competicions principals: la Copa d'Europa, la Recopa i la Copa de la UEFA. Posteriorment, ja en els anys 1990, s'articularan en dues, les actuals Lliga de Campions i l'Eurolliga. Però en aquest estadi la competició de regularitat en el futbol europea continua siguent la lliga nacional: la Liga, la Premier, etc.

Aquesta setmana l'Spiegel publicava informacions sobre els contactes per crear una Superlliga Europea.

L'esquema de construir una Lliga Europea de primer nivell, amb una o dues divisions, mentre que les lligues nacionals hi serien supeditades, tal com passa ara amb les lligues regionals respecte de les nacionals, no és una idea nova ni de bon tros. Al capdavall, la transformació de la Copa de Campions d'Europa en una Lliga de Campions amb dues fases, així com la fusió de la Recopa i de la Copa de la UEFA en una mena de "Segona Divisió Europea", ja jugava en aquest sentit. Però aquestes competicions eren considerades encara complementàries a les lligues nacionals, no pas substitutives.

Ja en el 1998 la companyia italiana Media Partners investigà aquesta possibilitat d'una Superlliga. En certa forma la consolidació del format Champions/EuroLeague ho desencoratjà. Els grans clubs europeus participaven ja durant bona part de la temporada en tres o quatre competicions majors (lliga nacional, copa nacional, copa de la lliga nacional, competició europeu) i el calendari ja quedava prou atapeït. Un dels arguments en favor de la Superlliga era garantir als grans clubs una presència continental cada temporada, però això ja quedava garantir amb escreix amb el sistema Champions/EuroLeague.

El juliol del 2009 la idea d'una Superlliga fou represa per Florentino Pérez, el president del Real Madrid C.F. Arsène Wenger, entrenador llavors de l'Arsenal, pronosticava que en deu anys hom adoptaria aquest format sobretot per la pressió dels grans clubs. El fet que la proposta tingués una certa ferum elitista la féu impopular. En el 2012, el jugador Clarence Seedorf es declarava partidari d'una Superlliga, però amb una idea més oberta. I, en el 2013, l'entrenador Gordon Strachan pensava en un futur on el Celtic i els Rangers abandonarien la Lliga Escocesa per incorporar-se a una Lliga Europea de 38 clubs, amb dos nivells (Primera Europea i Segona Europea).

En el 2016, la UEFA mantingué una sèrie de contactes amb els clubs europeus més rellevants. S'explorava una Superlliga tancada integrada pels 16 millors equips. Aquests 16 equips jugarien en dos grups una temporada regular. Els primers quatre classificats de cada grup llavors iniciarien una sèrie d'eliminatòries. La idea no fou del tot ben rebuda, i en el seu lloc es proposà una reforma del sistema Champions/Euroleague favorable als equips de les lligues nacionals més potents.

Les filtracions publicades a Der Spiegel ofereixen més detalls d'aquesta proposta de Superlliga. Es va arribar a considerar la possibilitat d'exonerar els clubs participants no tan sols de competir en les lligues nacionals sinó també d'haver de cedir jugadors a les seleccions nacionals europees.

Aquestes filtracions també parlen de com la Superlliga pren força renovada en les darreres setmanes. Sembla que hi ha una llista ja de 16 clubs disposats a establir aquesta lliga per tal de fer la primera edició en la temporada 2021-2022. Fins a aquella temporada caldria tancar els detalls sobre quins serien els 16-24 clubs que hi prendrien part en la primera temporada, les vies de promoció i de descens (si és que n'hi ha), i les relacions amb la UEFA, les Federacions nacionals i les Lligues nacionals. El més probable és que la cosa quedi en una nova reforma de la Champions League. Però la possibilitat d'una escissió del futbol de clubs amb l'establiment d'una Superlliga del tot aliena a la UEFA no resta exclosa.