divendres, 31 de gener del 2014

Els colors del blau

Josep Vicent Marquès a "Tots els colors del roig" (1998), feia una memòria de la seva trajectòria de "persona d'esquerra, nacionalista, antipatriarcal i ecologista". Sovint, la lectura del títol es fa servir per blasmar la "divisió" de les "esquerres". De manera recurrent, hom deplora la fragmentació orgànica (i, sobretot, electoral) de l'esquerra.

"En canvi, la dreta va tota unida".

Dimecres passat, encara tornàvem a sentir el mateix raonament. No entraren amb el fet que unitats imposades introdueixen jerarquitzacions i prioritzacions que, casualitats de la vida, afavoreixen els sectors populars que millor s'identifiquen, per raons de gènere, nacionalitat, condició personal, amb l'oligarquia privilegiada.

Però no cal que hi entrem. N'hi ha prou amb reflexionar si "la dreta va tota unida".

En els darrers temps, la relativa simplicitat del panorama de la "dreta", combinada entre autòctona (CiU, UM, etc.) i al·lòctona (PP, UMP), ha anat erosionant-se. La dreta xenòfoba (PxC, E2000, FN), la dreta religiosa, la dreta estatalista (UPyD, C's), la dreta elitista, la dreta patriarcalista, etc. no són sempre coincidents, malgrat la existència d'àmplies interseccions. No tota la dreta accepta l'apel·latiu de "dreta", i n'hi ha la que cerca cobertures de respectabilitat elitista (l'anomenat "extrem centre") o de respectabilitat populista (l'anomenada "tercera posició"). És més qüestió d'imatge, car la dinàmica d'aquestes propostes electorals (com les del centre i de l'esquerra burgesa i petitburgesa) és la de fer l'esforç de ser atractiva alhora a "inversors" (que hi facin donatius) i a "votants". El desgast continu dels "partits establerts" exigeix "partits nous" i la mobilització política de sectors populars creixents ajuda a crear i a sostindre contínuament "partits novíssims", "partits antipartits" i "antipartits d'estructura partidària".

Els oligarques temen les "cambres ingovernables" que poden sorgir d'eleccions fetes en aquests contexts. Alhora, la "ingovernabilitat" forneix nous pretexts per enfortir constitucionalment executius "tècnics" i la "independència" dels bancs centrals i d'altres instàncies de governança econòmica i sectorial.

dimarts, 28 de gener del 2014

La dimissió de Ianukòvitx

És difícil dir si la dimissió del primer ministre d'Ucraïna, Mykola Azarov, ha estat directament precipitada per aquest comunicat de Rinat Akhmetov, una de les principals fortunes d'Ucraïna i home fort del System Capital Management (SCM). L'obertura d'un procés electoral és, al capdavall, la via amb la qual la gran oligarquia ucraïnesa cercaria de reconduir les seves tensions internes de partit. La mobilització popular a Kiiv i a les regions més occidentals havia començat a crear ja estructures paral·leles, en les quals s'assimilava part de l'administració local, regional i estatal. En les regions més orientals, les manifestacions pro-Ianukòvitx han arrencat. Alhora, les mesures dictatorials del govern Ianukòvitx i els abusos policials, havien fet crèixer la base social dels opositors, fins i tot en les regions orientals.

Akhmetov ha estat fins ara un dels suports econòmics del president Ianukòvitx. Dels partits opositors, l'Udar és possiblement el que, a través del seu cap visible, Vitali Klitschko, es posiciona millor com a relleu, després d'unes eventuals eleccions. Caldrà saber, però, quins resultats electorals treuen el Partit de la Pàtria (de Iulia Timoixenko, encara empresonada) i Svoboda.

Des de la perspectiva d'Akhmetov, l'acord i la "reconciliació" no oferirien dificultats insuperables. Ni el Partit de les Regions ni els tres partits dretans de l'oposició no han contestat efectivament el rol de l'oligarquia ucraïnesa. L'ideal compartit per l'oligarquia és treure profit de la posició geopolítica d'Ucraïna, combinant un eventual acord d'associació amb la Unió Europea (i, per a alguns, fins i tot l'ingrés futur) amb unes relacions "especials" amb Rússia. Però aquest ideal no és fàcil de compaginar amb les exigències de Moscou i de Brussel·les, que representen alhora interessos financers no necessàriament harmoniosos. Qualsevol acord polític serà, com ha estat el cas durant la darrera dècada, el preludi de nous trencaments. Ara bé, mentre aquests trencaments no amenacin directament l'oligarquia financera ucraïnesa i internacional, tampoc no passaran gaire ànsia. I, fins i tot, si és el cas, tenen camp per fer alguna concessió: les 50 principals fortunes personals d'Ucraïna controlen el 85% del capital i ingressaren, en dades del 2008, una quantitat equivalent als 65% del PIB ucraïnès.

dissabte, 25 de gener del 2014

Els sis punts de la marea pensionista

1) Recuperació del poder adquisitiu de les pensions començant pel 1,9% perdut el 2013, i acabant per reimplantar un model de revalorització automàtica en relació al IPC. 2) Jubilació als 65 anys 3) Dret a subministres bàsics garantits (aigua, llum, gas) 4) Eliminació de tot tipus de co- o re-pagament 5) Oposar-nos la privatització dels serveis públics que atenen la gent gran 6) Defensar avançar vers un model de pensió i salari mínim per sobre dels 1000 € Aquests són els sis punts de la "marea pensionista". Avui, la Comissió de Jubilats i Pensionistes de l'Hospitalet (CJYPLH) ha organitzat una concentració a la Plaça de Lluís Companys (https://twitter.com/didaclopez/status/427018632296955904/photo/1/large), i una cadena humana per la Rambla de l'Hospitalet, des de Can Serra fins a Bellvitge, per tal de difondre'ls.

dimecres, 22 de gener del 2014

L'aprovació diferida dels Pressupostos de la Generalitat i les tarifes del transport públic

Finalment, avui, si no s'esdevé res inesperat (una epidèmia de diputats díscols, per exemple), el Parlament del Parc de la Ciutadella aprovarà els pressupostos de la Generalitat del Nord. Cal recordar que, en aquestes tres setmanes del 2014, hom ha funcionat amb la pròrroga dels pressupostos del 2012 (prorrogats durant tot el 2013). L'actual projecte de pressupostos, contestat al carrer en els debats de desembre, s'aprovarà probablement sense gaire soroll.

L'agenda d'avui és marcada per les mobilitzacions del transport, que arrenquen a les 19h. Per exemple, a Bellvitge.

dimarts, 21 de gener del 2014

El cañasgate i els reflexos de Ciutadans (C's)

Val a dir, en favor de C's, que han sabut reaccionar a les notícies sobre la investigació sobre indicis de delicte fiscal per part de l'empresa del diputat al Parlament del Parc de la Ciutadella, Jordi Cañas. Cañas, amb motiu de l'encausament d'Oriol Pujol, va dir explícitament que els "polítics" encausats havien d'anar-se'n provisionalment fins a obtindre la resolució judicial corresponent. El cas és que Pujol s'hi va enretirar. Cañas que, de moment no és encausat, començava ahir mateix la maniobra d'enretirament. Amb 9 diputats, C's ja l'ha rellevat provisionalment com a portaveu. Segons on arribin les investigacions, Cañas passarà del frigorífic al congelador.

Simpatitzants de C's s'afanyen ara a recordar que el "cañasgate" no té res a veure amb un cas de corrupció. Els casos investigats tenen a veure amb la vida privada de Jordi Cañas. També demanen prudència fins al pronunciament judicial. Així doncs, han estat prou prudents com per evitar les teories conspiratòries o per fer una apologia anarcocapitalista de l'evasió fiscal.

És interessant, però, l'argument de la "vida privada". Ahir mateix, a La Vanguardia, Josep Miró i Ardèvol criticava els qui no fan sang del president Hollande, enxampat en una infidelitat amorosa. Miró comparava la infidelitat amorosa amb la infidelitat econòmica (fent referència als delictes econòmics), i blasmava els qui s'escandalitzen per la segona i passen de llarg de la primera. Miró sembla ignorar la vella dita feligresa de "Nostre Senyor, dels pecats del piu, se'n riu, i els de la figa, ni se'ls mira". O, potser la coneix amb escreix, i per això ens diu que és més greu la primera (que ataca al cor) que no pas la segona (que ataca a la butxaca).

Sense moure'ns de l'Evangeli hauríem de recordar allò de "De Déu lo que és de Déu, i del Cèsar lo que és del Cèsar". Els fets econòmics, demostratius de capacitat econòmica, comporten unes obligacions fiscals i, no complir-les, és una forma de furtar a l'erari públic. Una altra és la de ficar-hi la mà, directament, o la d'abusar de posicions públiques preeminents. Per això la diferència entre el Cañas privat i el Pujol públic no és tan categòrica. Pressumptament.

dilluns, 20 de gener del 2014

Les mobilitzacions contra la pujada del transport públic

El dimecres 22, a les 19h, arreu de la Regió Metropolitana de Barcelona hi ha convocades mobilitzacions contra els augments tarifaris de TMB. Dijous passat, hi havia concentració al Metro de Bellvitge (L1), i aquesta setmana hi haurà concentració a la Renfe de Cornellà. Poblacions com Gavà i Castelldefels també han fet mobilitzacions. Les més nombroses han tingut lloc a Nou Barris i a Gramenet. El fet que la T-10 d'una zona hagi passat la barrera dels 10 €, o l'encariment patit per la T 50/30, fa que els motius siguin més prements que els d'anys anteriors. Però el cert és que la tendència de carregar el cost del transport públic en els usuaris directes, sense consideracions socials i territorials, ve de lluny. A les mobilitzacions veïnals s'uneix la mateixa mobilització dels treballadors del transport, particularment pel que fa a la denúncia de l'opacitat de la cúpula política i tècnica de les empreses del transport públic.

dilluns, 13 de gener del 2014

Referèndum popular d'autodeterminació al Tirol del Sud

Des del Cap d'Any i fins ahir diumenge, és a dir durant dotze dies, els ciutadans del Tirol del Sud eren convocats a un referèndum sobre l'autodeterminació d'aquest territori. El Tirol del Sud, és a dir l'Alt Adige/Etsch, és actualment la "província autònoma de Bozen", integrada en la regió autònoma de Trentino-Alto Adige, una de les regions "especials" de la República Italiana. La resta del Tirol constitueix un dels estats federats de la República Federal Austríaca. Les llengües oficials del territori són l'alemany, l'italià i el ladí (retoromànic). Mig milió de persones viuen en aquest territori, de 7400 km2.

Els resultats del referèndum es feien públics ahir (vg. notícia). Hi han participat 61.189 persones, de les quals 56.395 persones han respost afirmativament a la qüestió, 4.562 de forma negativa, i 69 amb un vot en blanc. Un total de 163 vots han estat declarats nuls. Els nivells de participació tan sols han depassat el 30% a Ahrntal i a Mühlwald. També hi han pogut participar els sud-tirolesos registrats a fora del territori. Entre aquests, el nivell de participació més alt s'ha assolit a Innsbruck (36,25%). A Barcelona, la participació ha estat més aviat escassa (7,41%), cosa que indica de fet les preferències d'expatriació dels sud-tirolesos: mentre els germanòfons tendeixen a mirar cap al nord (Innsbruck, Viena, Munic), els romanòfons s'orienten als països llatins.

La qüestió feia referència al dret d'autodeterminació del territori, és a dir el dret del territori a decidir quin ha d'ésser el seu estatus internacional. La desaparició pràctica de la frontera, en tant que la República Italiana com la República Federal Austríaca són membres de la Unió Europea, i la relativa "pau lingüística" en la província, fa que ara com ara el dret d'autodeterminació quedi en això, un dret. Això no vol dir que no hi hagi nombrosos partidaris d'una reunificació política del Tirol. Els que defensen això, assumeixen que el Tirol reunificat mantindrà els lligams federals amb Àustria, però també hi ha partidaris d'un Tirol independent, i d'altres que miren més cap a Munic o, fins i tot, cap a Berlín. D'altra banda, els partidaris de mantindre l'estatus actuals assenyalen els vincles amb el Trentino i amb els territoris de la Conca del Po.

dissabte, 11 de gener del 2014

La dimissió de Michel Djotodia

Ha passat ja un mes del darrer post sobre la República Centrafricana. Avui, Michel Djotodia, el protagonista d'aquell post, enfilava el camí de Benín-Dahomey, en un gest paral·lel al realitzat pel seu predecessor, François Bozizé (ara exiliat a Camerun). Si fou en una Cimera a N'Djamena (Txad) el passat mes d'abril, que Djotodia era reconegut com a "cap de l'estat de la transició", ha estat de nou en una cimera en aquesta ciutat que Djotodia ha renunciat i ha cedit el testimoni a Alexandre-Ferdinand N'Guendet. La premsa, la local i la internacional, ha insistit tant en el tòpic del "conflicte entre milícies cristianes i musulmanes" per referir-se als combats dels darrers mesos, que aquest aspecte del conflicte sembla enfosquir qualsevol altre aspecte. Així Djotodia, descrit com el primer cap d'estat musulmà de la República, deixa pas, de nou, a un cap d'estat cristià. Com és lògic en un país on les tradicions religioses no es poden reduir a les dues religions provinents de nord enllà, el conflicte té altres aspectes, dels quals el nacional/tribal i el territorial són els més ben retratats pels comentaristes. Però s'oblida sovint la complexitat de lleialtats personals que es configuren a través dels diferents partits i coalicions. És del tot recomanable, per entendre els conflictes en la zona, la lectura d'extramurs.cat, on podem llegir articles com el d'Andrew McKillop ("Què hi ha darrera la sobtada necessitat de França d'intervenir la República Centreafricana"?) o el de Jaume Vinyas sobre el Sudan del Sud. Així podem entendre que presentar el conflicte militar de Centràfrica com un conflicte entre "cristians" i "musulmans", ajuda a apropar la realitat del conflicte al lector francès i a empènyer-li a donar suport a l'intervencionisme francès. Com que, a més, la intervenció es fa a través d'òrgans regionals (Comunitat Econòmica d'Estats de l'Àfrica Central), que són els que han auspiciat la Cimera de N'Djamena, l'aspecte "global" del conflicte queda més enterbolit.

Alexandre-Ferdinand N'Guendet procedeix dels rengles del Rassemblement Démocratique Centrafricain (RDC), el partit de l'ex-president André Kolingba. En les eleccions generals del 23 de gener del 2011, l'RDC presentà com a candidat presidencial Émile Gros Raymond Nakombo, que aconseguí uns 42.591 vots (4,64% dels vots emesos). En aquelles eleccions, N'Guendet es presentà pel cinquè districte (arrondissement) de Bangui, i aconseguí l'escó corresponent a l'Assemblea Nacional. El deteriorament de la situació política centrafricana i del mateix RDC, va empènyer N'Guendet a fundar un nou partit, el Rassemblement pour la République (RPR) ara fa poc menys d'un any. Quan en el març del 2013, les tropes de Séléka entraren a Bangui, l'RPR fou un dels primers partits externs a la Coalició en reconèixer el lideratge de Djotodia, autoproclamat cap d'estat arran de la fugida de Bozizé. Aquest gest facilità que aquest polític relativament desconegut fos elegit president del Consell Nacional de Transició (CNT) el 15 d'abril.

El CNT substituïa l'Assemblea Nacional en tant que "parlament provisional". L'integraven uns 105 membres, dels quals 48 votaren a favor de N'Guendet. El mandat del CNT s'estenia uns 18 mesos i, entre les tasques encomanades, hi havia l'elaboració d'una nova constitució. La renúncia de Djotodia ha deixat en mans de N'Guendet la presidència de la república, però tan sols de manera provisional.

Aquests balls de càrrecs a Bangui i a N'Djamena difícilment tindran gaire rellevància per a les milícies combatents. Les milícies que provenen de Séléka fa temps que s'han sentit més o menys alienades de Djotodia i de la direcció política de Bangui. I les milícies anti-balaka realitzen les seves operacions cada vegada més deslligades de les estructures de l'etapa Bozizé.

dilluns, 6 de gener del 2014

Els municipis del referèndum del Nou de Novembre

Continuem la nostra sèrie sobre el Referèndum del 9 de novembre del 2014 sobre l'estatalització/independència estatal de l'actual Comunitat Autònoma de Catalunya. Som a sis de gener i no sabem la via. Però és molta la gent que assum que es farà a través d'una "consulta no-referendària" en el marc d'una llei del Parlament del Principat. Aquesta és l'assumpció que, per exemple, fa el Partit Popular de Catalunya que ja ha advertit que en els municipis en els quals governa (amb una població agregada de més de 200.000 persones) no es farà cessió de dades del padró a l'Idescat, una de les passes necessàries d'acord amb la Llei de Consultes (l'actualment en tràmit i la que continua impugnada per un recurs encara no resolt del Tribunal Constitucional d'Espanya). El PP ha sol·licitat que el PSC-PSOE faci el mateix anunci. Si el PSC-PSOE respongués afirmativament, i la Generalitat no trobés altra alternativa, és possible que no hi hagi un cens vàlid de municipis del nostre entorn: Esplugues de Llobregat, l'Hospitalet, Cornellà, es Pi o es Vern. Barcelona, governada per CiU, escaparia a aquesta lògica.

Aquesta possibilitat torna a obrir la qüestió de la territorialitat. Des de sectors de l'esquerra independentista dels Països Catalans encara es demana un tot o res sobre l'exercici del dret d'autodeterminació. En canvi, la posició majoritària tendeix a considerar que cal ser tàctics en aquest aspecte. Ara bé, hi haurà prou cintura tàctica com per tirar endavant el referèndum del Nou de Novembre encara que no participen tots els municipis. Un boicot per part del PP i del PSC-PSOE només afectaria una petita part territorial de l'actual Comunitat Autònoma de Catalunya. D'acord amb la línia tàctica abans esmentada, lo lògic seria tirar pel dret i comptar amb els territoris on la situació política permeti fer el referèndum i fer-lo executiu?

dimecres, 1 de gener del 2014

Cinc vies per a dues qüestió i un únic referèndum

Al voltant del "procés" (és a dir, la transició des de l'actual Comunitat Autònoma de Catalunya a una hipotètica República Catalana del Principat) s'han estructurat expressions com la "tercera via". Però realment hi ha un tercera via? I si hi ha una tercera via, com cal explicitar les altres dues vies? I s'esgota tot en aquest esquema? El caràcter del procés, que és essencialment binari, es mou en dicotomies com "Independència/Dependència", "Separació/Unió", "Catalunya/Espanya". Tot i així, podem identificar no tan sols un tercera, sinó una quarta i una cinquena. Vegem-les.

Primera via (Sí/Sí):. Assignem la primera via a la "via independentista". En primer lloc perquè, demoscòpicament, és la majoritària i també perquè és clarament hegemònic a la major part de les 41 comarques que integren l'actual Comunitat Autònoma de Catalunya. En segon lloc perquè aquesta és la via que obre el debat. No obstant, també hi haurà qui s'estimarà més considerar-la com "la hipòtesi alternativa" (H1) i reservarà el lloc preeminent a "la hipòtesi nul·la" (H0) que nosaltres tractarem com a "segona via". El creixement experimentat per aquesta primera via, alhora, ha fet que sigui una via ben diversa, solcada per oposicions de l'estil "vell independentisme/nou independentisme", però també de "independentisme incondicional/independentisme condicional". El mínim comú denominador d'aquesta via és la constitució, a Catalunya-Principat, d'un estat independent, de vegades esquematitzat en la consigna "primer independència, i després ja veurem". Deixant de banda l'independentisme més purament apolític (en el sentit de Daniel Cardona), és patent que diverses tendències polítiques, socials i nacionals marquen uns "mínims irrenunciables". No és estrany, doncs, que en la primera via apareguin també crides a la "regeneració" i a un "país més just". Menys compartides són les consignes més específiques sobre la "República Catalana del 99%" o les d'"Independència per Canviar-Ho Tot". La qüestió de l'estatus de la "llengua catalana" en el futur estat també ha estat matèria de debat (oficialitat, co-oficialitat, no-oficialitat) com també el contingut identitari en termes més generals (amb una creixent difusió de la idea d'un estat que respecti la pluralitat de sentiments i adscripcions nacionalitàries). Un altre debat, esperonat particularment per l'esquerra independentista, és l'articulació de la futura "República Catalana Independent" en el marc general dels "Països Catalans". Finalment, no hem d'oblidar que en aquesta primera via també apareixen veus defensores, des d'un "Estat Català Independent" d'articulacions diverses amb el nostre entorn "ibèric/espanyol", "europeu/mediterrani" i mundial.

Segona via (No): La segona via és la que també podem considerar com la "hipòtesi zero", defensora de l'estatus vigent. De moment, el corrent majoritari d'aquesta via ha ofert ben pocs arguments, i s'ha centrat en la defensa de la "legalitat vigent". Tant és així, que ni tan sols no ha aparegut encara cap força rellevant que defensi el vot negatiu a la primera qüestió del referèndum del Nou de Novembre. Davant del referèndum, la posició majoritària és hostil no tan sols a participar-hi sinó a permetre que s'hi faci. Seria, però, injust estendre aquesta imatge antidemocràtica a tota la "segona via". Per exemple, hi ha sectors que refusen l'acusació de conservadorisme i proposen, alternativament, mesures de canvi de règim, en forma d'una Tercera República Espanyola. D'altres, insisteixen en una defensa de la "unitat d'Espanya" fonamentada en arguments racionals, particularment de caràcter historicista i identitari, però també complementats amb anàlisis econòmiques, polítiques i socials, sobre la inviabilitat o inconveniència d'un "estat català independent".

Tercera via (Sí/No): La tercera via es presenta com el "camí del mig" entre els dos extrems que representen les dues vies anteriorment citades. Val a dir, que un gruix rellevant d'aquesta "tercera via" no és més que una expressió vergonyant de la segona. El descrèdit de l'espanyolisme fa que figures objectivament unionistes tendeixen a la formulació de "tercera via". Gràcies a la intercessió de sectors de CiU i d'ICV, la "doble pregunta" permet l'emissió d'un vot de "Sí/No" (favorable a un "estat català" però no a la independència del dit estat). Els partidaris del "Sí/No" consideren que una victòria d'aquesta opció i la consegüent proclamació d'un "estat català" seria la porta d'entrada a la transformació d'Espanya en un ens federal/confederal. En certa manera, recullen la tradició del Sis d'Octubre, en la qual Companys esperava que l'Estat Català seria el primer baluard d'una renovada República Federal Espanyola. No obstant, cal recordar que en la "tercera via" també hi caben uns altres federalistes... els federalistes europeus.

Quarta via (No/Sí): En realitat, si la tercera via és el camí del mig entre la primera i segona, és possible una perspectiva que consideri que primera, segona i tercera via no són més que segments d'una mateixa "direcció". Els sectors que se senten interpel·lats pel "procés" i pel "referèndum", però no en el caire de les "respostes acceptables", han assajat una "quarta via". D'una banda, hi ha els sectors independentistes que han pres la tradició antiestatista del moviment llibertari. De l'altra, hi ha sectors llibertaris o autonomistes que han copsat la via que obre una alienació massiva respecte de l'estat vigent tal com la que es produeix des de fa uns anys a la Comunitat Autònoma de Catalunya. El "No/Sí" fou la resposta gairebé automàtica a la formulació estatista de la doble pregunta: "Vol que Catalunya esdevingui un estat? En cas afirmatiu, vol que sigui independent?". De moment, sembla que aquesta resposta "No/Sí" serà nul·la. D'altres elements de la quarta via han recordat que un "No/Sí" implicaria votar a favor d'un "estat independent" i no pas d'una "independència de Catalunya" no explícitament estatista. Com la tercera via, des d'amples sectors de la primera via es veu aquesta quarta via com un intent matusser que, conscientment o inconscientment, afavoreix la segona via. En la quarta via també cal comptar-hi sectors que consideren que el referèndum del nou de novembre és insuficient, ja que consideren que el "dret de decidir" és el dret de decidir-ho tot, no només les fronteres estatals.

Cinquena via: Cal afegir encara una cinquena via. Si la quarta via és apartar-se de l'eix primera-tercera-segona via, la cinquena via no s'aparta únicament de les "respostes vàlides" sinó de la mateixa "pregunta" o del mateix supòsit. En general, la cinquena via considera irrellevant tot el "procés sobiranista" i que, amb independència, de si guanya cap de les dues respostes o la intermèdia, tot continuarà igual. La cinquena via, sens dubte, inclou estudiadíssimes anàlisis sobre la "superació" de les "identitats nacionals" o de la "necessitat" de trencar amb el sistema d'estats-nacions. Ara bé, des de la primera via s'arrufa el nas davant de l'oportunitat d'aquestes anàlisis, i de com s'esgrimeixen de vegades únicament contra la perspectiva d'un estat català (i no, més generalment, contra els més de 200 estats existents a tot el món). De totes formes, més enllà de les anàlisis, la cinquena via també inclou posicions menys madurades i més espontànies, i que poden acabar per nodrir en bona mesura l'abstenció el proper nou de novembre.