dijous, 22 de desembre de 2016

Les tasques del Pacte Nacional pel Referèndum

La darrera reunió del Pacte Nacional pel Dret de Decidir va comprometre's a transformar les eleccions del 27S2015 en el referèndum que l'estat espanyol "no ens deixava fer". Aquest compromís va fracassar. La tasca principal del Pacte Nacional pel Referèndum és redreçar aquest fracàs.

Seria desitjable que hom reconegués el fracàs del cicle 9N2014-27S2015, però no és quelcom imprescindible. Cal assumir la realitat i la realitat és que el processisme devora i menysprea el seu passat.

Així doncs, demà, 23 de desembre, comença de bell nou el procés amb aquest Pacte Nacional pel Referèndum.

Les parts que s'hi trobaran parteixen de posicions diferenciades. L'acord comú, però, és el desig de celebrar un referèndum vinculant i amb garanties sobre la independència de l'actual Comunitat Autònoma de Catalunya. Així doncs, el Pacte Nacional pel Referèndum haurà de treballar per fer possible aquestes dues condicions per al referèndum: que sigui vinculant i que tingui garanties democràtiques.

Alguns dels assistents, minoritaris, del Pacte de demà sostindran que l'única manera que el referèndum sigui vinculant és que sigui un referèndum pactat amb l'estat espanyol. Si hom triés aquesta via, però, caldria compromís per dur-la a terme. És a dir, que caldria que el diàleg bilateral Estat-Generalitat tingués permanentment aquesta qüestió en l'agenda.

Una alternativa al referèndum pactat, és un referèndum unilateral vinculant. De fet, hom suposa que aquest és l'escenari que contemplen JxSí-CUP, i que el contemplen amb una data límit situada en el setembre del 2016. La combinació de la transitorietat jurídica amb aquest referèndum unilateral vinculant exigeix, però, capacitat de confrontació amb l'estat espanyol.

Entre la via pactada i la via unilateral hi ha, a més, escenaris intermedis que cal no obviar. Una crisi institucional greu a l'estat espanyol obriria la possibilitat a una via pactada extra-constitucional, potser amb mediació internacional i tot.

Cal sentir també les veus que qüestionen la necessitat o la prioritat del referèndum. El 27S2015, al capdavall, pot interpretar-se com un SÍ a la independència. D'altra banda, la tasca de construcció de sobirania, de construcció nacional, que depassa a més les fronteres autonòmiques, és imprescindible amb o sense referèndum principatí. Finalment, la vida quotidiana imposa agendes a l'esquerra independentista que tan sols poden compatibles amb una convocatòria no-especulativa de referèndum.

dimecres, 7 de desembre de 2016

Les 28 persones que somouen Europa, segons Politico.eu

Aquesta llista que ha elaborat Politico.eu reflecteix quines són les pors que l'establishment mundial té sobre l'evolució a curt termini del subcontinent europeu. Són 28 noms, un per cadascun dels 28 estats de la Unió Europea:
1- Sadiq Khan (Regne Unit). Presentat com "l'alternativa", Khan és l'únic polític laborista que té un càrrec de primera fila, el de batlle de Londres. Khan, en tant que musulmà en una ciutat de tradició cristiana anglicana, encarnaria el cosmopolitisme de Londres en un moment que Anglaterra viu amarada de nacionalisme.
2- Frauke Petry (Alemanya). Presentada com "la parvenu populista", Petry és la dirigent de l'AfD, partit que co-fundà en el 2013 després d'haver-se anat a norris la companyia química que havia creat amb la seva mare. Petry ha situat l'AfD com a força emergent en adoptar clarament un discurs anti-immigració, i en presentar-se com l'oposat a tot allò que representa Merkel.
3- Michael O'Leary (Irlanda). Presentat com "el volcà de baix cost", en els més de 20 anys que porta com a CEO de Ryanair l'ha convertit en el paradigma de les companyies aèries de baix cost. O'Leary simbolitza una casta plutocràtica que després d'haver demandat polítiques des-regulatòries, tremola ara amb el gir nacional-populista que pren en diferents països, particularment a Gran Bretanya.
4- Jarosław Kaczyński (Polònia). Diputat del partit "Llei i Justícia" (PiS), és considerat l'inspirador de l'actual govern polonès (per això se'l presenta com "el conductor des del seient del darrera"), que vol posar fre a un liberalisme que ha estat sovint acompanyat de corrupció i desmoralització nacional.
5- Ada Colau (Espanya). Presentada com el "vot decisiu", l'alcaldesa de Barcelona encarna una alternativa populista no-racista construïda des dels moviments socials de base, que pot ser decisiva en el moment de decidir el futur de Barcelona, Catalunya i Espanya
6- Daniel Ek (Suècia). Presentat com "el pinxadiscos", Ek és el CEO i co-fundador de Spotify, companyia creada en el 2006 i que ha marcat una via d'accés a arxius digitals musicals respectuosa amb els drets d'autors i intèrprets.
7- Recep Tayyip Erdoğan (Turquia). El president de Turquia ha superat en els darrers mesos un colp militar que, paradoxalment, ha reforçat el poder del seu projecte, islamista i nacionalista, per a Turquia, amb una projecció creixent en tota la regió, per la qual cosa és presentat com el "vell puny de ferro".
8- Federica Mogherini (Itàlia), presentada com l'"alta representant", Mogherini és la vicepresidenta de la Comissió Europea i la titular de les funcions d'Afers Exteriors i de Política de Seguretat. Una de les figures principals del Partit dels Socialistes Europeus, Mogherini malda per conservar la influència diplomàtica de la Comissió.
9- Andreas Georgiou (Grècia). Presentat com el "comptador de faves", Georgiou es va fer càrrec de l'Autoritat Estatal Hel·lènica en el 2010, després d'una carrera de 21 anys al Fons Monetari Internacional. Georgiou renuncià l'estiu del 2015, quan Syriza ja havia assolit el poder. Georgiou fou acusat d'haver malmès l'interès nacional en "inflar" les dades de dèficit, i ara podria enfrontar-se a una condemna de fins a 10 anys de presó. Georgiou simbolitza els comptables de l'austeritat que, un nou cicle expansiu, amenaça d'agranar.
10- George Soros (Hongria). Presentat com el "flagell de l'il·liberalisme", Soros encarna el globalisme liberal com ningú (el seu origen jueu, de Budapest, en una llar esperantista, i enriquit a través de complexes operacions monetàries). Cap iniciativa liberal o progressista no és digna de tal nom si no té un vincle més o menys directe amb Soros.
11- Isabel Dos Santos (Portugal). Presentada com la "inversora estrangera", és la filla nascuda a Bakú de mare russa del president José Eduardo dos Santos. És considerada com la dona més rica d'Àfrica, amb immenses inversions a Angola i a Portugal, i a altres països africans i europeus
12- Sebastian Kurz (Àustria). Presentat com la "cara nova", és des de fa tres anys Ministre d'Afers Exteriors i Integració del govern austríac. Membre de l'ÖVP, encarna els esforços dels populars europeus per no perdre pistonada en l'onada nacional-populista europea, combinant-la amb els valors clàssics liberal-conservadors.
13- Dalia Grybauskaitė (Lituània). Presentada com la "dama de ferro", la presidenta de Lituània és coneguda com la magnòlia d'acer. Per incompareixença d'altres, encarna l'ala de la UE més disposada a parar els peus a Rússia.
14- Jeppe Tranholm-Mikkelsen (Dinamarca). Presentat com el "secretari general de quatre estels", Tranholm-Mikkelsen ocupa la secretaria general del Consell de la Unió Europea, la "Cambra Alta" formada pels governs i ministres dels estats membres. Tranholm-Mikkelsen encarna els esforços per conservar les estructures de la UE.
15- Alice van den Abeele (Bèlgica). Presentada com la curadora del carrer, és una de les fundadores del Museu Iconoclast d'Art del Mil·lenni de Brussel·les (MIMA), que vol donar veu a l'art implicat en la cohesió social i en la identitat moderna.
16- Edouard Perrin (França). Presentat com el "reporter tenaç", fou ell qui destapà l'escàndol conegut com a LuxLeaks, que revelava els tractes de favor del govern luxemburguès per atreure empreses en plena deslleialtat als seus socis comunitaris. Perrin fou imputat per aquesta investigació i conduït davant de la justícia luxemburguesa.
17- Mustafa Akıncı (Xipre). Presentat com el "constructor de ponts", el President de la República Turca de Xipre del Nord és considerat una peça clau per a la reunificació efectiva de Xipre. En el 2017 podria celebrar-se el referèndum d'un acord que, sens dubte, no serà fàcil ni tan sols de tancar.
18- Ynge Slyngstad (Noruega). Presentat com el "capitalista verd", és el CEO de la NBIM, la companyia que gestiona el Fons Governamental de Pensions de part del Banc Central de Noruega. Es tracta del fons públic d'inversió més gran del món, derivat en bona part dels ingressos petroliers. La seva decisió de desinvestir en companyies relacionades amb la mineria de carbó i amb les centrals tèrmiques de carbó, ha estat saludat com un compromís ecologista. Això i les crides a reduir la paga dels grans executius i a augmentar el paper decisori dels accionistes, el converteix en el model del "capitalista bo".
19- Marietje Schaake (Països Baixos). Presentada com la "liberal de pedra picada", l'eurodiputada liberal (ALDE, Democrats 66) encarna els difícils equilibris d'aquesta família ideològica. Si tradicionalment els liberals europeus havien patit l'entrepà de democristians (ara populars o demòcrates de centre) i socialdemòcrates, s'afegeix la dificultat d'ara de bregar amb les tendències autoritàries i proteccionistes emergents.
20- Andrej Babiš (Txèquia). Presentat com el "Trump bohemi", el fundador del holding Agrofert (sectors agroalimentari, químic, construcció, logística, energia, comunicacions) és des del 2014 és ministre de finances de la República Txeca. Com Trump, les seves controvèrsies pels seus lligams oligarques no impedeixen que gaudeixi d'una gran popularitat tant pels seus èxits empresarials com pel curs que han pres les finances txeques en els darrers mesos.
21- Dana Reizniece-Ozola (Letònia). Presentada com la "Gran Mestra", aquesta destacada jugadora d'escacs és des del passat mes ministra de finances de Letònia, després d'haver ocupat la cartera d'economia. La seva formació en administració d'empreses i dret, i l'experiència en el sector tecnològic, com a gestora de projectes de tecnologia espacial, informen la seva tasca com a ministra.
22- Pekka Rantala (Finlàndia). Presentat com "l'artista del rellançament", Rantala té la tasca de revifar la companyia telefònica Nokia que, després del seus anys daurats en els 1990, ha anat en declivi. El rellançament es basarà en una telefonia mòbil pensada per als mercats emergents i per cobrir les necessitats de dispositius de realitat virtual i augmentada.
23- Irina Bokova (Bulgària). Presentada com la "croada preservacionista", la directora general d'UNESCO combina la defensa dels valors de la igualtat i l'educació amb la lluita per la protecció dels béns intel·lectuals, del patrimoni material i immaterial de les cultures humanes.
24- Khaled Omar Harrah (Síria). Presentat com "el primer a respondre", ha estat triat en representació de la "Defensa Civil Siriana", els Cascos Blancs, al servei dels quals fou mort l'agost del 2016 en un atac aeri contra Alep. La caiguda d'Alep, que sembla imminent en aquest mes de desembre, assenyala una de les derrotes més clamoroses del bloc nord-atlàntic en les seves operacions de "canvi de règim".
25- Jelena Milić (Sèrbia). Presentada com "l'audaç atlantista", dirigeix el Centre d'Estudis Euro-Atlàntics de Belgrad i és una de les veus que vol que l'entrada de Sèrbia a la Unió Europea sigui també una entrada en l'OTAN. La correlació de forces en tots els Balcans, però, semblen anar en contra de conceptes "nord-atlantistes" bo i més si es fan "contra Rússia".
26- Daphne Caruana Galizia (Malta). Presentada com la "fúria bloguera", Galizia és coneguda per la seva activitat de denúncia contra els casos de corrupció política de Malta, que l'han confrontat amb la casta política de l'illa.
27- Marian Godina (Romania). Presentat com el "poli honest", Godina va saltar els titulars després d'una actuació rutinària com a policia de trànsit de Braşov (Transilvània). Godina confiscà el carnet de conduir d'un xofer que arran d'una infracció gairebé havia arrollat un vianant. El xofer era el xofer de la directora local de la Creu Roja. La directora local no badà boca en el moment, però protestà davant les autoritats, i Godina fou cridat a files pels seus superiors. Godina protestà de la situació en la seva pàgina de Facebook i una onada de solidaritat, va fer que la fiscalia intervingués en la seva defensa contra aquest abús de poder.
28- Shpend Ahmeti (Kosovo). Presentat com el "constructor nacional", Ahmeti és l'actual batlle de Pristina i una de les figures més conegudes de Vetëvendosje! Ahmeti és un polític de gestos, però una bona part de la societat de Pristina ja vol aquests gestos, sempre que siguin un preludi de superar les mancances en serveis bàsics que parteix la ciutat.

diumenge, 27 de novembre de 2016

El rol constitucional del partit comunista

Constitució cubana (2002). Article 5. El Partit Comunista de Cuba, martià i marxista-leninista, avantguarda organitzada de la nació cubana, és la força dirigent superior de la societat i de l'Estat, que organitza i orienta els esforços econòmics cap a les altes finalitats de la construcció del socialisme i l'avançament cap a la societat comunista.

Constitució xinesa (2004). Preàmbul. [...] La victòria en la revolució neodemocràtica xinesa i els èxits en la causa socialista han estat assolits pel poble xinès de totes les nacionalitats, sota la direcció del Partit Comunista de Xina i la guia del marxisme-leninisme i del pensament de Mao Zedong, sostenint la veritat, corregint errors i superant nombroses dificultats i dureses. La Xina romandrà en el primer estadi del socialisme durant molt de temps. La tasca bàsica de la nació és concentrar el seu esforç en la modernització socialista en la línia del socialisme d'estil xinès. Sota la direcció del Partit Comunista de Xina i la guia del marxisme-leninisme, pensament de Mao Zedong, teoria de Deng Xiaoping i l'important pensament de tres representa, el poble xinès de totes les nacionalitats continuarà adherit a la dictadura democràtica popular i a la via socialista, perseverà en la reforma i l'obertura al món exterior, millorarà constantment les institucions socialistes, desenvoluparà l'economia socialista de mercat, desenvoluparà la democràcia socialista, millorarà el sistema legal socialista i treballarà dur i en confiança per modernitzar la indústria, l'agricultura, la defensa nacional i la ciència i tecnologia del país i promourà el desenvolupament coordinat de les civilitzacions material, política i espiritual, per convertir Xina en un país socialista que és pròsper, poderós, democràtic i culturalment avançat.

Constitució vietnamita (2013). Article 4. El Partit Comunista de Vietnam - l'avantguarda de la classe treballadora vietnamita, simultàniament avantguarda dels treballadors i de la nació vietnamita, representant fidel dels interessos de la classe obrera, treballadors i de tota la nació, actuant segons la doctrina marxista-leninista i el pensament de Ho Chi Minh, és la força dirigent de l'Estat i de la societat[...].

Constitució laosiana (2003). Preàmbul. [...]D'ençà dels anys 1930, sota la direcció correcta de l'antic Partit Comunista Indoxinès i l'actual Partit Revolucionari del Poble Lao, el poble laosià multiètnic ha dut a terme difícils i àrdues lluites de grans sacrificis fins que reeixirien a esclafar els jous de dominació i opressió dels règims colonials i feudals, alliberar completament el país i establir la República Democràtica Popular de Lao el 2 de desembre del 1975, obrint així una nova era d'independència genuïna per al país i de llibertat per al poble [...].

Constitució coreana (1998). Preàmbul. [...] La RPDC i tot el poble coreà sostindran el gran líder Camarada Kim Il Sung com el president etern de la República, defensaran i duran a terme les seves idees i iniciatives i completaran la revolució iutxe sota la direcció del Partit dels Treballadors de Corea.[...].

dissabte, 26 de novembre de 2016

L'elecció presidencial segons la Constitució de Vinaròs (1991)

El resultat de les eleccions americanes, on Hillary Clinton obtingué gairebé 2 milions d'avantatge en el vot popular, però va perdre clarament en el vot electoral, ens pot fer reflexionar sobre la forma d'elegir el cap d'Estat.

L'any vinent hi haurà eleccions a l'estat francès, i ja han començat les primàries. François Fillon, per exemple, té a tocar ja la nominació com a candidat dels Republicans, cristiano-demòcrates i altres grups de dreta. Se les haurà de ver, principalment, amb Marine Le Pen, i amb els candidats de l'esquerra i de l'extrema esquerra. Ho farà, com ho ha fet ara amb les primàries, amb un sistema de doble volta.

En el cas de l'estat espanyol, la cosa és més senzilla, amb una monarquia hereditària, que empra com a vehicle lleis orgàniques de les Corts Generals.

En L'Avantprojecte de Constitució Català del 1991, "el President de la República és elegit per sufragi universal dels ciutadans de Catalunya" (article 50.1). Ara bé, cal dir que "la circumscripció electoral és única en tot el territori de Catalunya" (article 50.2). I qui pot ser candidat? L'article 50.3 posa tres condicions, ésser major de 30 anys, ésser nascut a Catalunya, i haver estat presentat com a candidat per cinc Consells Comarcals.

Els Consells Comarcals són òrgans d'elecció indirecta, formats i elegits entre els regidors del municipi de la comarca (article 93). Els regidors, al seu torn, sí són elegits per sufragi universal.

Cal dir que el President de la República, en la Constitució de Vinaròs, no és el President del Govern. El President del Govern és elegit pel Parlament (article 61).

dissabte, 12 de novembre de 2016

Un repartiment proporcional en vots populars de la presidència dels Estats Units

Donald Trump ha estat reconegut com a president electe dels Estats Units d'Amèrica. Ha obtingut mig milió de vots menys que Clinton, però el fet de tenir una distribució territorial més difosa l'ha fet guanyat la majoria del Col·legi Electoral.

Amb un resultat tan renyit, a França, Clinton i Trump haurien anat a segona volta.

I si el repartiment de vots fos proporcional i el col·legi electoral investís el president, hi hauria o un empat tècnic o bé els representants llibertaris serien decisius.

Però no és el cas.

Imaginem, però, que repartim el mandat presidencial que s'estendrà entre el 20 de gener del 2017 al 20 de gener del 2021 segons la proporció de vots segons el cens de votants elegibles (251.107.000 persones):
- Hillary Clinton, amb un 24,22% dels vots sobre el cens global, seria presidenta durant 354 dies, entre el 20 de gener del 2017 i el 8 de gener del 2018.
- Donald Trump, amb un 24,00% dels vots, seria president durant 351 dies, entre el 20 de gener del 2017 i el 25 de desembre del 2018.
- Gary Johnson, amb un 1,65% dels vots, seria president durant 24 dies, del 25 de desembre del 2018 al 18 de gener del 2019.
- Jill Stein, amb un 0,50% dels vots, seria presidenta durant 7 dies, del 18 al 25 de gener del 2019.
- Evan McMullin, amb un 0,17% dels vots, seria president durant 3 dies, del 25 al 28 de gener del 2019.
- Darrell Castle, amb 0,07% dels vots, seria president durant 1 dia, el 29 de gener del 2019.

D'altres candidats se succeirien durant unes hores el dia 30 de gener. Però després i durant gairebé dos anys, la presidència nord-americana romandria vacant

divendres, 21 d’octubre de 2016

Relectures: "El desfile de la victoria - Fernando Díaz-Plaja (1976)"

Enguany fa quaranta anys, l'Editorial Argos publicava aquest llibre de Fernando Díaz-Plaja (1918-2012). Es tracta d'una novel·la ambientada en una ucronia o en una història alternativa. La seva línia temporal se separa de la nostra en la Batalla de l'Ebre, la tardor del 1938. Contra tot pronòstic, s'acumulen un seguit de circumstàncies que fan que el 2 d'abril del 1939 la guerra conclogui amb l'evacuació dels darrers reductes en poder dels facciosos. La República venç la guerra. Díaz-Plaja dedica alguns capítols a explicar-nos la història posterior. Espanya queda al marge de la guerra, bo i que envia una divisió de voluntaris a Rússia (la "División Roja") per auxiliar a la gran guerra patriòtica. El final de la Segona Guerra Mundial, com en la nostra línia temporal, suposarà un rearrenglerament, amb una guerra freda entre les potències occidentals i les orientals. En aquest context geopolític, Espanya s'arrenglera amb el bloc occidental. Tot i amb tot, en el sistema de partits polítics, el Partit Comunista d'Espanya conserva un lloc important, encara que en l'oposició. A la seva esquerra hi figuren el POUM i la FAI, la qual participa en els processos electorals. Ja fora de l'arc parlamentari, entre els grups d'extrema esquerra hi ha el Frente Revolucionario Intransigente (FRI). Però el govern gira al voltant del PSOE. Dels partits republicans, Unión Republicana és el més destacat. La dreta parlamentària és representada per la Izquierda Cristiana.

La novel·la s'ambienta en els anys 1960 d'aquesta línia temporal. Díaz-Plaja comet alguna inconsistència. Així ens presenta Carrillo com un jove prometedor, encara que Carrillo passaria llavors de la quarentena. També fa tornar Alejandro Lerroux de l'exili gairebé centenari. Bàsicament això es deu a la necessitat d'allargar les trajectòries vitals dels dirigents de la Segona República. Així Besteiro és el President del Govern malgrat passar dels noranta anys. De manera més realista, el president de la república és Fernando Valera.

Però allò que interessa a Díaz-Plaja és fer un joc de miralls. El protagonista de la novel·la és un fill rebel. En la nostra línia temporal seria un d'aquells fills del bàndol franquista que se suma a l'oposició d'esquerres. En la línia temporal de la novel·la és el fill de 22 anys d'un diputat del PSOE i líder del Sindicat de Tipògrafs.

El joc de miralls val per allò que fa referència al conflicte dreta-esquerra. Però, naturalment, Díaz-Plaja també fa referència a la qüestió de classe. El protagonista procedeix d'una família treballadora i el seu inconformisme el fa acostar-se als ambients de la burgesia desplaçada, d'on procedeix la seva xicota.

Certament, els miralls ja no poden oferir la mateixa imatge quan tenim present aquesta oposició de classe. Però també en el pla polític, la continuació de la Segona República no és homòloga a la dictadura franquista. La democràcia parlamentària fa que hi hagi un pluralisme polític, del qual s'exclou en tot cas un extrem, l'extrem dels monàrquics, dels falangistes i dels sectors que combateren amb Franco. Les famílies del règim franquista no tenien aquest instrument parlamentari d'actuació i el seu funcionament era més sord.

Les dues Espanyes havien tastat ja els canvis de sort en la guerra civil. Són aquestes experiències les que fa servir Díaz-Plaja per projectar-les en aquesta història alternativa.

En la novel·la les dues Espanyes segueixen dos moviments contradictoris. D'una banda hi ha el moviment de reconciliació. De l'altra hi ha la reacció contra aquesta reconciliació per part dels sectors més extrems. Hom podria pensar que l'evolució ulterior al 1976 de la nostra línia temporal es correspondria a una altra reconciliació en la línia temporal de la victòria republicana. És clar que en aquest cas no hauria hagut una restauració monàrquica i les tendències de l'estructures de l'estat serien cap a l'esquerra i no pas cap a la dreta.

Des del 1976, però, hi ha hagut altres canvis. L'evolució del bloc soviètic ha deixat pas a societats que poden assemblar-se al que hauria estat una República triomfadora que s'hagués hagut d'adaptar al triomf global del capitalisme. Si en la novel·la són les dretes les nostàlgiques, en una continuació de la mateixa ho haurien acabat de ser també les esquerres.

divendres, 30 de setembre de 2016

Salvar el bipartidisme o la legislatura

Deia ahir Susana Díaz que primer cal pensar en Espanya i després en el PSOE. "Espanya", en aquest context, vol dir el "sistema", però aquest sistema requereix un bipartidisme alternant. Un partit governa (amb coalició, si cal, amb d'altres de petits) i l'altre fa de cap d'oposició. Així el PSOE esdevé necessari com a contrapart del PP. Algú podria dir que el rol del PSOE el podria fer un altre partit. Quin? Ciutadans? Podria ser, però no pas a curt o mitjà termini. Podemos es troba més ben posicionat per fer el sorpasso que no pas C's. Certament, un Podemos en aquesta posició es sirizaria ràpid, i tot tornaria a la normalitat. Històricament, els partits liberals foren substituïts pels socialdemòcrates en moltes contrades sense cap sotrac per al capitalisme. Un nou relleu serviria per renovar la sàvia.

De totes formes, hi ha un dilema que explica la pugna entre Susana Díaz i Pedro Sánchez. La línia de Sánchez, que aboca a una terceres eleccions, resultarà probablement en un PP enfortit, que ja podria formar govern a començament del 2016, alhora que el PSOE potser també creixeria, en detriment de Podemos i C's. El bipartidisme seria salvat. La línia de Díaz, però, implicaria salvar la legislatura encara que fos a costa de desacreditar la capacitat opositora del PSOE. És clar que amb quatre anys de marge, unes poques abstencions aquest mes d'octubre per deixar investir Rajoy no haurien d'afectar les eleccions del 2020. L'objectiu, doncs, és similar. El que canvien són les formes d'arribar-hi.

dilluns, 12 de setembre de 2016

Tres visions per al curs 2016-2017

L'Onze de Setembre assenyala l'inici del curs polític. Per al curs 2016-2017 hem seleccionat tres posicionaments al voltant de les consignes bàsiques del moment.

Corrent Roig, en una "declaració davant de l'onze de setembre", presenta les consignes següents: "Fora les urpes del Tribunal Constitucional!", "Referèndum unilateral i vinculant!" i "Pla d'Emergècia Econòmic i Social". En aquesta declaració es considera urgent fixar la data del referèndum unilateral, que entenen com a punt de partida per a un procés constituent. La declaració ataca els arguments que diuen que el referèndum unilateral divideix la classe treballadora, i demana a la classe treballadora que repudiï la "unitat forçada". El rebuig a la unitat forçada és necessari, segons Corrent Roig, per a la construcció d'una "lliure confederació de repúbliques lliures". Pel que fa al Pla d'Emergència Econòmic i Social, aquest hauria de derogar la reforma laboral, posar fi a la precarietat extrema i al tancament d'empreses, apujar el SMI, aturar els desnonaments, revertir les retallades i privatitzacions i suspendre el pagament del deute "mentre les necessitats socials bàsiques no estiguin cobertes". Corrent Roig critica la CUP per no haver aprofitat la qüestió de confiança de les properes setmanes per arrencar concessions significatives. Corrent Roig, això sí, destaca que farà costat a Puigdemont sense vacil·lacions "en cada confrontació real amb l'Estat en defensa de la sobirania catalana". Pel que fa als pressupostos que prepara el conseller Junqueras s'hi manifesta en contra en veure'ls com a "presoners de la UE i la troika". La declaració conclou amb una crida a "recuperar la lluita massiva al carrer".

Lluita Internacionalista, d'altra banda, presenta les següents consignes: "Fora les mans del TC i el govern central del Parlament i de Carme Forcadell!", "Contra les retallades i per la recuperació de drets" i "DUI o RUI: 'Sr Puigdemont, posi data i tregui les urnes!'". Pel que fa a la qüestió de confiança, LI posa com a única condició "que el Govern posi data dins del 2017 a la proclamació de la República Catalana (DUI) o a la convocatòria d'un Referèndum Unilateral d'Independència (RUI)". La posició de la LI és el que "els resultats del 27S legitimen la proclamació de la República Catalana", però admet el valor de la RUI "per ampliar la base de la ruptura amb l'estat". La LI separa qüestió de confiança i pressupostos, ja que defineix el mandat de la CUP-CC així: "cap a la República sense més retallades". Així doncs, expressen el seu vot negatiu als "pressupostos que segueixin per la via de les retallades", ja que "només des d'una política social i el compromís de les classes populars hi haurà independència". Malgrat tot, LI es mostrava favorable a "les ampliacions pressupostàries que facin falta per resoldre les necessitats socials com per fer possible la RUI/DUI".

Endavant-Organització Socialista d'Alliberament Nacional contrasta, d'una banda, "autonomisme", "processisme" i ""el canvi"" amb "independència" i "canviar-ho tot", amb la consigna "Als Països Catalans desobeïm per la independència". El manifest denuncia tant els qui "fa dècades que parlen amb l'esquerra i ens governen amb la dreta" com els que "per davant fan discursos patriòtics i per darrera pactes amb l'estat". Així fan una crida a la "desobediència a l'estat" i a la "impugnació de tot el que han significat quaranta anys d'autonomisme, corrupció i gestió al servei dels poderosos".

dimecres, 7 de setembre de 2016

La no-inscripció del Partit Demòcrata Català

La finalitat del registre de partits polítics de l'estat espanyol és, teòricament, de caire informativa. Resulta, doncs, curiós la mena de judicis que s'expressa en la denegació de reconeixement del Partit Demòcrata Català (PDCat). Els arguments basats en el nom o en les sigles eren perfectament aplicables a Demòcrates de Catalunya, inscrita fa uns mesos. La discrecionalitat en aquests arguments per denegar un registre és del tot escandalosa. Però no pas menys preocupant és el fet que hom entri a valorar els objectius polítics del PDCat. Que les intencions o objectius polítics puguin ser jutjades pel Registre és possible en bona mesura per la Llei de Partits que, en el 2002, s'aprovà amb els vots, també, de CiU. Això és una lliçó sobre qualsevol normativa que limiti els drets d'expressió o d'associació: tard o d'hora s'aplicarà contra qualsevol projecte que tingui una intencionalitat emancipadora. El rigidisme en la interpretació constitucional que segreguen els òrgans de l'estat espanyol no és, però, cap indici de fortalesa, sinó de duresa i, per tant, de fragilitat.

dimarts, 30 d’agost de 2016

Resoldre l'obstrucció de la investidura

En el darrer any hem vist com la clàusula dels dos mesos per formar govern entrava plenament en la política del Parlament de Catalunya i del Congrés de Diputats d'Espanya. En el primer cas, com a amenaça, conjurada amb la candidatura in extremis de Carles Puigdemont. En el segon cas, com a realitat, amb la dissolució automàtica de les Corts Espanyoles que conduí a les "segones eleccions" del 26J. Ara, encara, torna a presentar-se al Congrés i la perspectiva d'unes "terceres eleccions" el 25D sembla prendre forma.

Els ponents de la Constitució espanyola ja van establir mecanismes per minimitzar la durada dels governs "en funcions". Destaca particularment el fet que la moció de censura per part del Congrés només pot tindre caràcter constructiu. Dit d'una altra manera, la moció de censura és alhora l'acte d'investidura del candidat que presenten els diputats censuradors. Cap moció de censura no ha prosperat en el Congrés. Tampoc no ha fallat mai una qüestió de confiança. Però tant una fallida de la qüestió de confiança, com la dimissió o defunció del President del Govern o, més habitualment, la dissolució de les Cambres, comporta el pas a un "govern en funcions" sense que hi hagi un recanvi autonàtic. En tots tres casos cal iniciar un període d'investidura del President del Govern per part del Congrés.

Una manera de resoldre aquestes situacions seria amb l'elecció directa del President del Govern. Això podria formular-se amb una "tercera urna" en les eleccions generals, o en la inclusió del nom del candidat a la Presidència del Govern en les paperetes del Congrés dels Diputats. Així es faria realitat allò del "cap de la llista més votada", que tant agrada al Partit Popular.

Però aquesta manera, afebleix la relació entre Govern i Congrés. Per no afeblir-la, hom podria mantindre el mecanisme actual d'investidura amb una modificació. Per exemple, la investidura podria recaure en el candidat que hagués rebut més vots de part dels diputats, de la mateixa manera que hom elegeix al President del Congrés. Els candidats podrien haver estat proposats de la mateixa manera que ara hom presenta únicament un. Però en haver pluralitat, els vots negatius contra un candidat han de ser per fina força afirmatius envers algun, i encara que hi hagués molts vots en blanc, algun candidat hauria de guanyar els altres. A la pràctica, aquest sistema atorgaria la presidència al "cap de la llista més votada", però sempre podrien haver coalicions que el desplacessin, cosa que no passaria amb un sistema d'elecció directa.

Sense aquests mecanismes, veiem com es pot caure en una situació d'obstrucció. PP i Podemos, a més dels grups minoritaris, van propiciar amb un "no" les eleccions del 26J, bo i que el "no" no fos en cap cas un "no" solidari. Ara anem camí de veure un "no" potser més solidari, però que no serà creïble si la majoria que vota contra Rajoy no és capaç de votar un candidat i evitar les eleccions automàtiques del 25D.

dimecres, 17 d’agost de 2016

Classes d'unitat

La tendència política partidària al Principat gira cada vegada més en la contraposició entre l'espai d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i el de "En Comú Podem" (ECP). No són tan sols els resultats electorals, sinó l'arrenglerament mediàtic al voltant de les serps d'aquests estiu, particularment l'ús del Born. Són diverses les veus que han expressat un cert malestar per aquesta polaritat i que fan una crida a "més Badalona i menys Barcelona" per citar dues experiències municipals.

"Totes les lluites, tots els colors", semblen dir aquestes veus. I pateixen per una contraposició a les "llibertats nacionals" i les "llibertats socials" que traspuaria aquesta confrontació. Però de colors i d'eixos n'hi ha més de dos, i molts debats giren justament al voltant d'aquesta qüestió: les interseccions i sinèrgies entre les "lluites".

L'esquerra independentista orgànica sol partir d'una visió una mica esquemàtica d'aquestes "lluites" i "colors". En particular, perquè se li fa difícil col·laborar amb sectors que no tenen el mateix programa d'emancipació.

En un esforç de simplificació, des d'altres rodals, s'insisteix en la prioritat estratègica de tal o tal lluita. La resposta davant d'aquestes prioritats sol ser la desfiguració dels qui les plantegen. Hi ha una certa visió compartimentalitzada de les lluites que fa que insistir en una es vegi com un abandonament de l'altra.

En termes de més de fons, hi ha la qüestió de classe. És a dir, com es relaciona la classe amb la nació, la classe amb el gènere, etc. La unitat de classe es presenta, en determinats esquemes, com situada en perill pels factors ofuscadors de la nació, el gènere, etc. Però el vaccí proposat contra aquesta ofuscació pot empitjorar força el programa. Les pintades de l'estil "Nación o Clase", fetes a Catalunya, s'interpreten com un rebuig classista (de la classe treballadora) a la reivindicació nacional catalana. Quant al gènere, hom insisteix en els perills del feminisme burgès, etc. Aquesta crida a la unitat, feta d'aquesta manera, acaba per enfortir l'identitarisme invisible, que és justament el més allunyat de l'emancipació.

dilluns, 27 de juny de 2016

Què ha fet l'electorat de la circumscripció de Barcelona, el 26J?

Bàsicament han fet el següent:
- 1.323.321 persones s'han abstingut.
- 0.690.477 han votat En Comú Podem.
- 0.443.419 han votat Partit dels Socialistes de Catalunya-PSOE.
- 0.435.952 han votat Esquerra Republicana de Catalunya-CATSÍ.
- 0.356.361 han votat Partit Popular
- 0.322.678 han votat Convergència Democràtica de Catalunya.
- 0.303.415 han votat Ciutadans.
- 0.047.478 han votat PACMA.
- 0.021.086 han votat en blanc.
- 0.015.934 han fet vot nul.
- 0.008.304 han votat Recortes Cero-Grupo Verde.
- 0.003.264 han votat Partit Comunista del Poble de Catalunya.

dijous, 23 de juny de 2016

L'antifrau com a frau

L'escàndol dels contactes del Director de l'Oficina Antifrau amb el Ministre d'Interior per tal de moure escàndols contra CDC, ERC i altres formacions associades al procés independentista posa ara en qüestió la credibilitat de tota una sèrie de persecucions contra la "sociovergència sanitària". En la llei del pèndol, ara podria hom passar-se de frenada en les exoneracions. El descrèdit del "vigilant" (qui vigila el vigilant?) no fa més que refermar la idea d'una lluita nua pels recursos públics, on les denúncies de corrupció són eines per fer encara més corrupció.

Fa unes setmanes qui queia eren Manos Limpias i Ausbanc, unes altres entitats "vigilantes" ara perseguides per extorsió i delictes diversos. Les crides a la netedat, a la integritat, a la decència, gairebé sempre amaguen hipocresia, desvergonyiment i la més putrefacta brutícia.

dimarts, 31 de maig de 2016

Condemna de l'equidistància

Quan el savi protesta, el ximple mira com protesta. La protesta de la protesta apareix com una attitud irreverent, en tant que la protesta és vista com a legítima per part de massa professors universitaris contestataris. És més fàcil épater amb la protesta contra la protesta que amb la protesta. Cal dir que la protesta apareix sovint com a ratificació. Desallotjament -> Protesta -> Ratificació del desallotjament. Els protestataris de la protesta protesten davant de les formes de la protesta. Les formes són massa violentes, diuen. Sempre són massa violentes, i si ho són massa poques són tan violentes. Algú intenta anar més enllà i qualificar de violenta la violència contra el dret a la propietat. Els equidistants condemnen tota forma de violència, la d'uns i la d'altres. Aquesta semblava, fins fa no gaire, la més còmoda de les posicions. La posició dels "ni..." - "ni...". Però no són bons temps per a l'equidistant. El front d'ordre carrega amb més força contra els equidistants que contra els subversius (que són el mirall de l'ordre, al capdavall, ni que sigui d'un altre ordre).

El discurs de la llibertat, útil per justificar tota mena de violències, deixa pas al discurs de l'autoritat, del monopoli de la violència, de la seguretat jurídica, etc. Hom renuncia ja al dret natural, massa feble per ser creïble. L'equidistant, aferrat als seus principis morals, haurà de pendre partit si no vol pendre mal. Fet això, el principi moral es relativitza i l'haurà d'utilitzar segons dictin els interessos de partit.

dimecres, 25 de maig de 2016

El 26J a la circumscripció de Barcelona

Avui ja podem llegir al BOE les candidatures presentades per a les eleccions a les Corts espanyoles del proper 26 de juny.

Pel que fa a Barcelona, les llistes presentades per al Congrés dels Diputats són:
- Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE), encapçalada per Meritxell Batet.
- Esquerra Republicana/Catalunya Sí (ERC-CATSI), encapçalada per Gabriel Rufián.
- Partit Popular (PP), encapçalada per Jorge Fernández Díaz.
- Partit Animalista contra el Maltractament Animal (PACMA), encapçalada per Ana Bayle.
- Familia y Vida (PFyV), encapçalada per Josep Maria Clotet.
- Ciutadans, Partido de la Ciudadanía (C's), encapçalada per Juan Carlos Girauta.
- Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), encapçalada per Francesc Homs.
- Recortes Cero-Grupo Verde, encapçalada per Esteban Cabal.
- En Comú Podem-Guanyem el Canvi (ECP), encapçalada per Xavier Domènech.
- Partit Comunista del Poble de Catalunya (PCPC), encapçalada per Ferran Nieto.
- Escons en Blanc (EB).
- Unidos por el Futuro, encapçalada per Enric Martínez Herrera.
- VOX, encapçalada per Jorge Buxade.

Per al Senat, a Barcelona s'hi presenten:
- Carles Martí (PSC-PSOE)
- Erika Torregrossa (PSC-PSOE)
- Francesc Xavier Grau (PSC-PSOE)
- Santiago Vidal (Independent).
- Mireia Ingla (ERC-CATSI).
- Josefina Mascaró (ERC-CATSÍ).
- Núria Carreras (PP).
- Daniel Gracia (PP).
- Josep Tutusaus (PP).
- Alba García Roldán (PACMA).
- Olga Eyre (PACMA).
- Xavier Martí (PACMA).
- Ramón María Dorronsoro (PFyV).
- Francisco Javier Alegre (C's).
- Nuria Nadal (C's).
- Nito Fontcuberta (C's).
- Miquel Calçada (Independent).
- Joaquim Clavaguera (CDC).
- Clara Tarrida (CDC).
- Manuel Camuñas (Recortes Cero).
- Rosa Estefanía Pérez (Recortes Cero).
- Antonio Joaquín García Navarro (Recortes Cero).
- Óscar Guardingo (ECP).
- Maria Freixanet (ECP).
- Joan Comorera (ECP).
- Buenaventura Ramos (PCPC).
- Maila Surisca (EB).
- Eliseo Alba (EB).
- Alex Muñoz (EB).
- Vanessa González Fornas (Unidos por el Futuro).

dissabte, 7 de maig de 2016

El somriure d'Homs

La frase de Francesc Homs contra la campanya "Sense Por" és significativa. Recordem com el juny del 2015, Unió es despenjà del Procés, no pas renegant de la independència sinó del rupturisme. Ja seria més tard que faria l'evolució completa. Homs pot repetir el fet en nom de l'independentisme del somriure

divendres, 15 d’abril de 2016

L'extrem centre i la carta de Nolan

Fa un parell de dies, González Pons declarava que hi ha dues opcions per salvar la legislatura. O un govern d'extrema esquerra (PSOE-Podemos-UP-etc.) o un govern d'extrem centre (PP-C's-PSOE). Pons qualificava en aquestes mateixes declaracions la Comissió Europea com un exemple de govern d'extrem centre.

Rarament esperaríem el terme "extrem centre" en aquest context. Al capdavall, el PP havia mantingut històricament la idea que la divisòria dreta-esquerra tenia poc sentit en el segle XXI. Darrerament, però, els joves del PP, com per exempre Andrea Levy, reivindiquen el contingut ideològic. Alguns fan bandera del "centre", del "centre-dreta" o del "centre liberal" o del "liberal-conservadorisme". Però també hi ha, doncs, qui reivindica el concepte d'extrem centre.

La polaritat entre dreta i esquerra s'ha recrudit en els darrers temps arreu. La dreta apareix amb una coloració neoconservadora, de "centre-dreta liberal", "business-friendly". L'esquerra apareix amb una coloració socialdemòcrata, de "centre-esquerra social", "people-friendly". L'esquerra pinta la dreta bé amb tons d'autoritarisme conservador o amb tons de darwinisme social. La dreta pinta l'esquerra amb tons d'autoritarisme revolucionari o amb tons d'enginyerisme social.

El centre clàssic combinava valors de la dreta i de l'esquerra. Ho feia, però, amb un cert acomplexament, de partit frontissa, ara fent de crossa de la dreta o de l'esquerra. Pensem, per exemple, en l'FDP i en les dificultats que sempre tingué per vehicular un discurs de "responsabilitat liberal" front el col·lectivisme "socialcristià" i "socialdemòcrata".

L'extrem centre, en canvi, adoptaria una posició més pro-activa. De nou, la idea-força és la de la "llibertat-responsabilitat" individual. Així pot contraposar-se als valors nacionalistes-jerarquistes de la dreta o als valors bonistes-igualitaristes de l'esquerra.

Però el mot d'extrem centre ja implica en cert sentit el rebuig a la pura linialitat esquerra-dreta.

Per exemple, la "tercera posició" gastada per elements ultranacionalistes ("ni capitalisme ni comunisme") és certament contundent, però no la identifiquem amb l'extrem centre. L'extrem centre és una posició de guanyadors, mentre que la "tercera posició" s'associa massa amb inadaptats que planyen la pèrdua de valors col·lectius i que abominen d'una solució que sigui col·lectivista però a costa de destruir tota jerarquia i privilegi.

David Nolan, fa més de 45 anys, discutia el binomi dreta-esquerra (conservadorisme-liberalisme) amb una proposta bidimensional. Així les posicions polítiques s'havien de distingir segons si maximitzaven o minimitzaven a) la llibertat econòmica; b) la llibertat personal. Mentre la llibertat personal afecta directament l'ésser humà, l'econòmica afecta la seva activitat. D'acord amb la idea de Nolan, la llibertat és l'absència de coerció per part d'altres éssers humans, mentre que llibertat econòmica fa referència particularment al dret de lliure contractació.

En la carta de Nolan hi ha quatre extrems. La dreta clàssica i l'esquerra clàssica ocupen la diagonal central, amb la primera maximitzant la llibertat econòmica i la segona maximitzant la llibertat personal. En la diagonal excèntrica trobem, d'una banda, el llibertarianisme "pur" i l'autoritarisme "pur".

L'extrem centre apareix en la carta de Nolan en una posició central. La "tercera posició" s'identifica amb l'autoritarisme pur, populista i totalitari. El liberalisme llibertari apareix en cantó oposat.

L'extrem centre, però, es caracteritza per la seva mobilitat, i una combinació hàbil d'autoritarisme en pro de les seves posicions i de llibertarianisme contra l'aparició d'autoritats

dilluns, 11 d’abril de 2016

Koinés territorials

Vaig a fer un petit apunt sobre el manifest que recentment ha promulgat el dit "grup koiné". Koiné. Koiné és un mot grec que vol dir "comú". La llengua comuna. El manifest proposa el català com a "llengua comuna" de la futura República de Catalunya i Aran. Mec. Primer mec, què passa amb l'occità (gascó, aranès) d'Aran?

El segon mec té a veure amb la diversitat lingüística. La diversitat lingüística interna del català del Principat (central, nord-occidental). La diversitat de llengües que s'hi parlen en aquest territori. La llengua majoritària dels habitants d'aquest territori és el castellà. El castellà és una llengua que s'ha nativitzat a la regió de Barcelona de manera relativament recent. El català és el dialecte romànic constitutiu de la "Catalunya Vella", però és tant consecutiu com el castellà en les altres zones del "país".

Però hi ha un tercer mec. El definitiu. Parlar de "llengua koiné" per un territori tan petit, que ni tan sols abasta el "domini lingüístic" del català és patètic. A més, el català té un territori, però cap territori lingüístic és exclusivament monolingüe. Fora dels Països Catalans, també hi ha grups lingüístics catalans. De manera similar a dins, hi ha d'altres grups, dels quals el castellà i el francès tenen una presència massiva i normalitzada.

Política? És clar. La política explica l'àmbit lingüístic actual de la llengua catalana i el fet mateix que sigui considerada una llengua diferent i diferenciada en el continu lingüístic romànic. Aplaudir la política del segle XI al XV, i blasmar la política del segle XVI en endavant, és ben poca-solta.

La llengua koiné real del nostre món és l'anglès. Les altres koinés regionals, comarcals, locals o familiars, tenen espais molt més discutibles.

dimecres, 30 de març de 2016

Lenin sobre l'aixecament de Pasqua

Aquests dies commemorem el Centenari de l'Aixecament de Pasqua. Karl Radek i molts altres socialdemòcrates de fora d'Irlanda tractaren l'aixecament com un "putsch" nacionalista. Lenin, el juliol del 1916, els responia:

"El terme 'putsch', en el seu sentit científic, pot emprar-se tan sols quan l'intent d'insurrecció s'ha relevat merament com un cercle de conspiradors o de maníacs estúpids, i no ha aixecat cap simpatia entre les masses. El moviment nacional irlandès, amb una història de segles, que ha passat a través de diversos estadis i combinacions d'interessos de classe, es manifestà, particularment, en un Congrés Nacional Irlandès de masses a Amèrica, que cridà per la independència irlandesa; es manifesta en lluites al carrer realitzades per un sector de la petita burgesia urbana i un sector dels treballadors després d'un període d'agitació de masses, manifestacions, repressió de diaris, etc. Qualsevol qui qualifica una rebel·lió així de 'putsch' o és un reaccionari endurit, o un doctrinari irremediablement incapaç de visualitzar una revolució social com a fenomen viu".

Així doncs, Lenin advertia contra esquematismes en la qualificació de processos revolucionaris:

"Imaginar que és concebible la revolució social sense revoltes de petites nacions a les colònies i a Europa, sense esclats revolucionaris d'un sector de la petita burgesia amb tots els seus prejudicis, sense un moviment de les masses proletàries i semi-proletàries políticament inconscients contra l'opressió dels terratinents, de l'església i de la monarquia, contra l'opressió nacional, etc., imaginar-ho és repudiar la revolució social".

Ara bé, també alertava contra la suficiència del nacionalisme irlandès:

"La dialèctica de la història és tal que petites nacions, impotents com a factor independent en la lluita contra l'imperialisme, juguen un rol com un dels ferments, un dels bacils, que ajuden la força anti-imperialista real, el proletariat socialista, a fer la seva aparició en l'escena. Ha estat mala sort per als irlandesos que s'hagin aixecat prematurament, abans que la revolta europea del proletariat hagués tingut temps de madurar".

dimarts, 29 de març de 2016

Taxonomia de l'extrema dreta a Europa

"Preocupació per l'auge de l'extrema dreta a Europa". És l'espectre que agiten des de la dreta a l'esquerra. L'auge. La premsa d'extrema dreta, en canvi, es plany més aviat per les divisions, per la manca de combativitat i per l'oportunisme de certes propostes electorals per menjar-los l'espai i dur-los a la "respectabilitat". Pot semblar curiós que aquesta preocupació s'hagi disparat després dels atemptats de Brussel·les. Al capdavall, els atemptats a l'aeroport i al metro els ha reivindicat el Daesh. Però és que el Daesh també és extrema dreta.

L'identitarisme és la clau de totes les formes d'extrema dreta, però també són les identitats les que la diferencien:
a) nació: la identitat nacional de l'extrema dreta és sovint simple i directa, i té una especial rellevància en l'extrema dreta europea. De vegades, però, la identitat nacional pot ser múltiple, amb fórmules binacionals (de nació petita i de nació de nacions) de divers signe. La nació, alhora, pot ser defensada en una clau més herderiana (basada en la nació "en si") o en una clau més renaniana (basada en la nació "per si"). Finalment, el nacionalisme pot posar èmfasi en la independència, en la unitat i/o en l'expansió, segons la situació en la que es trobi la nació reivindicada.
b) religió: la identitat religiosa juga evidentment un rol central en l'extrema dreta "gihadista". Però els grups identitaris autòctons poden arrenglerar-se també segons la postura religiosa més o menys militant, i segons si aquesta és de signe "cristià" ("catòlic", "protestant", "ortodox") o "neopagà". No hem d'oblidar tampoc el lema de Ben Klassen segons el qual, per a l'home blanc, "la seva religió és la seva raça". El racisme d'extrema-dreta té certament un to religiós, amb combinació de definicions "naturalístiques" i d'altres de "culturalístiques".
c) ideologia: la polaritat entre "capital" i "treball", afuada per la crisi del 2008, obliga a l'extrema dreta a definir-se. N'hi ha d'individualista, especialment a l'Europa de l'Est, però la més organitzada és de caire col·lectivista. Dins de l'extrema dreta col·lectivista poden dominar més o menys els esquemes de jerarquització social, o bé pot haver-hi una visió igualitarista, això sí restringida habitualment als homes "de bé" i autòctons. D'aquesta manera podem tindre una extrema dreta més conformista amb l'ordre social vigent, i una altra que proposa transformacions de caire populista. Cal incloure en aquest apartat els posicionaments diversos quant al paradigma heteropatriarcal, ja que si bé és defensat reaccionàriament per la majoria de grups, no hem d'oblidar l'existència d'altres [pensem en els hereus de Pim Fortuyn] que adopten la visió dels "drets de la dona" i dels "drets dels gais" com quelcom de caràcter europeu sota l'amenaça de la intolerància primitiva dels "musulmans".
d) geopolítica: aquest eix es manifesta actualment per la tensió existent entre l'OTAN i Rússia. Així podem catalogar els diferents grups segons si són més euratlantistes o més eurasianistes (russòfils). L'eix geopolític entronca, és clar, amb les concepcions identitàries ("nacionals", "religioses" i "racials") i socials ("liberalisme", "populisme").

dimecres, 23 de març de 2016

Cent anys d'horaris d'estiu

Som ja a la darrera setmana de març, la qual cosa vol dir que aquest dissabte abandonarem el fus d'horari de Berlín per seguir el de Moscou.

Això dels horaris d'estiu (Sommerzeit) arrenca fa 100 anys. El 30 d'abril del 1916, els Imperis Centrals (Alemanya i Àustria-Hongria) canviaren l'hora oficial de GMT+1 a GMT+2. La mesura fou presentada com una manera d'estalviar combustible (carbó) per a la il·luminació durant els mesos estivals. El canvi d'hora faria començar les activitats més aviat, bo i aprofitant millor les primeres hores de claror.

No era la primera vegada que s'aplicava l'horarir d'estiu, però els exemples anteriors eren de caràcter local. A Orillia (Ontàrio), el batlle William Sword Frost el va practicar durant els estius del 1911 i 1912. Figures com George Hudson, William Willett o Robert Pearce havien defensat aquesta mesura.

L'horari d'estiu aplicat als Imperis Centrals també seria adoptat, en els husos respectius, pels Aliats, en la mateixa línia d'esforç de guerra. No es va aplicar a Rússia l'estiu del 1916, però sí en el 1917. Als Estats Units s'aplicà per primera vegada l'estiu del 1918.

L'estiu del 1919 molts països que l'havien aplicat l'abandonaren. El retingueren, però, el Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda, el Canadà i França. Irlanda el retingué després de la independència. La Gran Recessió del 1929, la Segona Guerra Mundial o la Crisi del Petroli del 1973 esperonaren en onades successives l'adopció general de l'horari d'estiu en els països extratropicals.

dimarts, 22 de març de 2016

Els atacs del Daesh a Istanbul i Brussel·les

Després de l'atac d'Istanbul de fa uns dies, aquest matí el Daesh reivindicava atemptats a l'aeroport i al metro de Brussel·les. De nou, sentim Valls i Hollande parlant d'estat de guerra. Algú pensarà ara que, sí, que es muntarà una aliança mundial amb cara i ulls que, amb la col·laboració dels governs de Damasc i Bagdad i de les autoritats locals de Mesopotàmia, destrueixi l'heresiarcat de Raqqa.

No sembla, però, que sigui el cas. Els mandataris dels estats de la NATO tenen massa compromisos amb els companys de viatge del Daesh. Per tant, tot quedarà en foc d'encenalls. Qualsevol mesura de "seguretat" de caire indiscriminat, en casos com aquests, és poc menys que inútil. Si s'aproven mesures de caire indiscriminat i, alhora, es manté la submissió envers els dictats de Riad, el Daesh en resultarà beneficiat.

dijous, 17 de març de 2016

La posició del SEP (UK) davant del Brexit

El passat 29 de febrer el Partit de la Igualtat Socialista (SEP) del Regne Unit emetia un comunicat sobre la seva posició favorable a boicotar el referèndum sobre el Brexit que tindrà lloc al Regne Unit el proper 23 de juny.

El boicot respon a un refús a arrenglerar-se en els camps del "Remain" i del "Leave", que són liderats per "thatcheristes que defensen una austeritat més gran, mesures brutals contra els immigrants i la destrucció dels drets dels treballadors".

Aquesta posició sembla més que defensable. El 23 de juny als britànics se'ls consulta sobre l'acord de Cameron amb la UE que permetrà la continuïtat de totes aquestes polítiques. El refús d'aquest acord, suposaria igualment garantir la continuïtat de totes aquestes mateixes polítiques, si bé formalment fora de la UE.

No obstant, hi ha hagut una discussió al voltant de la posició del SEP (UK) davant del referèndum escocès del setembre del 2014. En aquella ocasió, el SEP (UK) defensà votar "No" a la qüestió de si Escòcia havia de ser un país independent.

Certament, els dos referèndums tenen característiques diferents. El Regne Unit és un estat, mentre que la Unió Europea no ho és. Alhora, la qüestió del referèndum escocès era directa, i girava al voltant del concepte d'independència nacional. El "No", doncs, era un no explícit contra la independència escocesa, i no suposava explícitament una defensa del Regne Unit.

Segons el SEP (UK) les dues posicions són coherents, "motivated by our opposition to nationalism and our fundamental aim of maintaining the unity and political independence of the international working class". Així l'oposició al nacionalisme escocès calia entendre's vinculada estretament a la crida a “the overthrow of British imperialism and its state apparatus”, the “creation of a workers’ government committed to socialist policies” and “the formation of the United Socialist States of Europe.”.

Des de certs rodals podríem pensar que la unitat i independència política de la classe treballadora internacional requereix de la consigna d'un Estat Socialista Mundial, bo i més quan veiem que les diferents forces de la pseudo-esquerra cauen en temptacions nacionalistes, ja siguin d'àmbit escocès, britànic o europeu. Vist així, potser la posició de boicot hauria estat la més lògica en tots dos casos.

Ara bé, hom podria respondre que la independència d'Escòcia hauria suposat una divisió més en la classe treballadora. En aquest cas, el "no" seria imperatiu. Ara bé, estenent aquesta lògica caldria ara defensar el "Remain", per tal de no separar la classe treballadora del Regne Unit de la resta de la Unió Europea.

El SEP (UK) és, com diu el seu nom, un partit de UK. I això el condicionà a fer proclames sobre una Gran Bretanya socialista. Quan parla de la creació d'un govern obrer dedicat a polítiques socialistes s'entén que parla d'un govern obrer britànic, que hauria enderrocat l'imperialisme britànic i el seu aparell i que, alhora, se sumaria a la formació dels Estats Units Socialistes d'Europa. Gran Bretanya i Irlanda del Nord seria un estat d'aquests Estats Units Socialistes d'Europa.

Ara bé, quina diferència hi ha en fer això i en proposar un Estat Socialista d'Escòcia, que fes part d'aquests Estats Units Socialistes d'Europa? Clàssicament, des del leninisme s'ha respost que l'esforç de construcció nacional d'Escòcia suposaria una pes addicional a l'objectiu dels Estats Units Socialistes d'Europa. Ara bé, Lenin mateix tingué bones relacions amb McLean, i per ells la qüestió de la independència d'Escòcia o de la unitat de Gran Bretanya era discutida obertament sense apriorismes. Hom pot remarcar que l'hegemonia del thatcherisme a Anglaterra és molt més marcada que a Escòcia. Arrabassar Escòcia al thatcherisme ajudaria a derrotar el thatcherisme a Escòcia i a Anglaterra. Hom pot dir, en canvi, que la divisió no convé en aquests termes, ja que el nacionalisme escocès podria segrestar la voluntat popular i mantindre-la en un estat de consentiment més elevat que no pas és ara.

En qualsevol cas, és important, en prendre qualsevol decisió, explicar clarament quins són els motius que han dut a prendre-la. Construir els motius després d'haver-la presa condueix a automatismes que són arriscats. La consigna d'una "Gran Bretanya Socialista" pot ser esgrimida fàcilment per una pseudo-esquerra que faci argumentacions nacional-populistes. La consigna d'uns "Estats Units Socialistes d'Europa" pot ser esgrimida igualment des de populismes que coquetegen amb el supremacisme europeu o, més moderadament, amb l'excepcionalisme europeu o l'eurocentrisme. I aquestes formes són tan nacionalistes com les que esgrimeixen l'SNP i els seus aliats d'esquerres.

dijous, 18 de febrer de 2016

El Front B en l'exercici efectiu de l'autodeterminació

Un dels problemes que presenta el full de ruta acordat per JxSí-CUP és el fet que, com diria el Secretariat de l'Agència del Cens Nacional del Poble Català, es fonamenta en el "front polític A", ço és un front situat dins d'organismes del sistema jurídico-polític del Regne d'Espanya. Això dificulta la legitimació d'un procés de desconnexió. Alhora, comporta un repte quant a la territorialitat del procés. Finalment, cal dir, en descàrrec, que aquest "front polític A" compta amb una sèrie de garanties formals.

Fet i fet, la forma amb la qual hom vol tirar endavant el "procés constituent" de la futura/hipotètica "República de Catalunya i Aran", ja contempla el recurs a noves estructures, és a dir a un "front polític B". Però són suficients aquestes estructures?".

El Pacte Nacional per a l'Autodeterminació, del novembre del 2010, preveia tot un seguit d'estructures més sòlides:
- un Consell Català Provisional de l'Autodeterminació, que aplegués "partits sobiranistes i societat civil". Aquest Consell, ara mateix, podria resultar directament del Pacte Nacional pel Dret a Decidir, massa congelat. La presència de representants del Govern de la Generalitat en el Consell Provisional ajudaria a la coordinació d'ambdós òrgans. La independència jurídica del Consell Català el blindaria contra determinades submissions, de forma que qualsevol acció contra ell se situaria en l'esquema d'una agressió contra la llibertat d'associació.
- una Cambra de Representants del Poble Català. Aquesta Cambra seria elegida pels inscrits al Cens Nacional del Poble Català. Això resoldria algunes qüestions de la territorialitat, per bé que tampoc cal esperar-ne miracles.

A través de la Cambra de Representants hom podria vehicular la redacció, amb assessors, participació ciutadana, etc., del Projecte de Constitució Catalana, que seria referendada finalment pel citat Cens.

El Front Polític B apareix com una assegurança per al Front Polític A. I, inversament, també ho és l'A respecte del B.

dilluns, 1 de febrer de 2016

Qui va amb qui en el Congrés espanyol

- El PP s'ofereix a fer pacte de govern amb el PSOE i C's, amb Rajoy de president, però sense descartar altres alternatives de presidència. No vol cap acord amb els partits independentistes (DiL, ERC, Bildu) ni amb Podem-Confluències però no descarta acord d'investidura amb els altres (PNV, etc.)
- El PSOE s'ofereix a fer pacte de govern amb Podemos-Confluències i C's, amb Sánchez de president, però també sense descartar altres alternatives de presidència. No vol cap acord de govern ni d'investidura amb el PP, i no descarta acords d'investidura amb les altres forces del Congrés.
- Podemos-Confluències s'ofereix a fer pacte de govern amb el PSOE i IU, amb Sánchez de president i Iglesias de vicepresident. No vol cap acord d'investidura amb el PP, però si s'ofereix a pactes d'investidura amb totes les altres forces.
- Ciutadans s'ofereix a fer pacte de govern amb el PP i/o PSOE, bo i descartant Podemos-Confluències. També descarta qualsevol pacte d'investidura amb les forces independentistes.
- IU-UP és disposada a fer pacte de govern amb PSOE i Podemos, i poc o gens procliu a pactes d'investidura a qualsevol altra alternativa.
- DiL i ERC són força poc proclius a qualsevol pacte d'investidura. També aquesta és la posició de Bildu.
- PNV-EAJ sembla obert a pactes d'investidura sense descartar cap de les opcions abans citades. Les forces restants, si bé no tan obertes com el PNV-EAJ, tampoc no es mostren terriblement recalcitrants.

Dimecres 3, el rei Felip VI tancarà la segona ronda de converses. No se sap encara a qui oferirà l'encàrrec d'investidura de govern. El més probable és que li ho proposi de nou a Mariano Rajoy. Caldrà veure si Rajoy s'anima aquesta vegada. Si no és el cas, seria lògic que es traslladés l'encàrrec a Sánchez. Un allargament del període pre-investidura seria força irregular.

divendres, 29 de gener de 2016

La caiguda del campanar de l'Església de Sant Pere ad Vincula, de Rosselló (Segrià)

La imatge de l'esfondrament del campanar de l'Església de Sant Pere (Rosselló, Segrià) ha causat sensació, encara que fa més de dos segles que l'estructura de l'edifici, deteriorada per la humitat del subsòl ha provocat actuacions recurrents.

L'edifici actual es correspon a un contracte de construcció datat del 2 de febrer del 1756. Substituïa una església anterior, també dedicada a Sant Pere ad vincula, que havia quedat petita i de construcció precària. Les obres s'iniciaren el 25 d'abril del 1757, amb Josep Burria com a mestre d'obres. L'agost del 1757 el succeïa Miquel Batiste. El 1762 l'obra ja era acabada. Oficialment, l'Església era dedicada a Nostra Senyora del Pilar, si bé l'altar major continuava dedicat a Sant Pere, patró de Rosselló.

En el 1786 hom detectà ja problemes d'humitats. En el 1947 es consignà el perill d'esfondrament, amb una esquerda que creuava la volta de l'absis sobre l'altar major, de manera que s'intervingué amb la col·locació d'uns tirants de ferro. Com que aquesta intervenció era insuficient, va procedir a enderrocar-se la teulada de l'altar major, i es construiren uns tirants de formigó armat damunt dels murs laterals (1953). En el 1965, es va desprendre una cornisa del campanar, que produí un forat en la coberta de l'església. Hom hi va respondre amb l'enderrocament de la cúpula superior de la torre, substituïda amb una obra de formigó, es va repassar la teulada i se substituí l'enrajolat de l'interior. En el 1990, es va afegir un cos de formigó al campanar, que el feia més alt, i que substituía la part superior originària, massa precaritzada.

Curiosament l'entrada en Patrimoni.Gencat considerava l'edifici en "bon estat de conservació".

dilluns, 25 de gener de 2016

La victòria electoral de Marcelo Rebelo de Sousa a les presidencials portugueses

El desencís envers el pacte tripartit d'esquerres a Portugal s'ha manifestat en les eleccions presidencials d'ahir. El candidat del PSD, Marcelo Rebelo de Sousa s'hi ha imposat amb el 52,5% dels vots vàlids emesos, cosa que fa que sigui ja president electe, sense haver d'esperar a la segona volta. Val a dir, però, que la participació electoral ha estat del 48,84%, i és justament ací on es manifesta el desencís. Una mica més de la meitat dels portuguesos no hi han anat a votar. Les raons, és clar, són complexes. La figura del President de la República és decorativa, però té una certa capacitat d'arbitratge. En qualsevol cas, mai no havia hagut un nivell tan elevat d'abstenció en unes presidencials on no es presentés l'actual president.

És previsible que el primer ministre António Costa dimiteixi i que es precipitin unes noves eleccions legislatives. El PS portuguès no era gaire amic del pacte tripartit i ara té una excusa perfecta a la safata.

Aquest escenari arriba en un moment on es prepara al Regne d'Espanya un pacte governamental similar. Pablo Iglesias, de Podemos, oferia un pacte al PSOE i a IU. Alguns opinadors propers al PSOE s'estimarien més que el tripartit es formés amb PSOE, Podemos i C's, i d'altres no amaguen la preferència per un tripartit format per PP, PSOE i C's.

Sigui com sigui, amb més o menys presència dels "partits d'esquerra", els governs de Lisboa i de Madrid no semblen gaire capaços d'oferir una alternativa real a les polítiques d'austeritat, que podrien recrudir-se d'acord amb el mandat de les institucions comunitàries.

dijous, 21 de gener de 2016

Preguntes i respostes

Els veïns d'Esplugues, en els darrers anys, han pogut participar en tres "referèndums" sobre la independència de "Catalunya". El 20 de juny del 2010 ho van poder fer amb una pregunta única amb resposta binària (Sí, No; Blanc). El 9 de novembre del 2014 ho van poder fer amb una pregunta doble de la qual resultaven tres respostes vàlides (SíSí, SiNo, No; a més del Blanc i del SíBlanc). El 27 de setembre del 2015 ho feren amb unes eleccions autonòmiques en clau plebiscitàries amb candidatures del "Sí" (JxSí, CUP), del "No" (C's, PSC, PP) i de les que no es van volguer pronunciar (CSQEP, UDC, PACMA). Els resultats del 20 de desembre del 2015, eleccions a les Corts espanyoles, reobrien la qüestió de fer un referèndum sobre la qüestió, que ara sigui acordat i tingui ple reconeixement jurídic. És una de les "línies vermelles" que Podemos presenta per arribar a un acord de legislatura amb el PSOE.

Però quina mena de referèndum? Per quina via? I, encara més important, amb quina pregunta i amb quines respostes? El tema, ara mateixa, és manté en l'àmbit de la hipòtesi. Per a alguns la qüestió hauria de ser sobre la independència i resposta binària. Però d'altres contemplen una pregunta única, amb resposta ternària (amb el federalisme com a via media).

És el "federalisme" una cosa intermèdia entre Sí i No? Sembla que és més aviat una de les formes del "No". És la independència l'únic Sí possible? Potser dins del Sí hi caben els partidaris del "confederalisme". Així, més aviat, la pregunta hauria de veure amb el "subjecte polític de sobirania". Els subjectes polítics de sobirania poden establir pactes confederals, que fins i tot poden ser "eterns" i "irrevocables".

La qüestió de fons és si hom vol o no emprendre un procés constituent de bell nou, precedit d'un procés destituent on la legitimitat anterior no pugui ser esgrimida per limitar la legitimitat constituent (bo i que serveixi per garantir la "seguretat jurídica" durant tot el període de transició). Però també hi ha la qüestió de forma de l'àmbit territorial, més difícil de tancar amb un procés participatiu.

L'ideal seria un procés constituent mundial protagonitzat per persones sobiranes.

dissabte, 16 de gener de 2016

Els 18 mesos de termini del govern Puigdemont

El procés avança (circula) d'acord amb contradiccions. El 9N2014, ens diuen, fou un èxit. Malgrat l'èxit, però, Artur Mas el considerà tan sols com la primera volta que calia tancar amb una segona volta: unes eleccions plebiscitàries. Si el 9N2014 havia estat el fruit d'un pacte fet entre CiU-ERC-ICV-CUP el desembre del 2013, la cosa ara es prometia més ràpida. Però Mas posà la condició de fer una llista unitària. Els terminis s'allargaren. Hom desaconsellà fer les plebiscitàries abans de les municipals. I així arribàrem al 27S. El 27S, ens diuen, fou un èxit. Malgrat l'èxit, però, ara ens recorden que el plebiscit no es va guanyar del tot. De manera que ara som en una incertesa quant al caràcter de l'actual govern de JxSí i del pacte de legislatura de JxSí-CUP.

És un govern i un pacte independentista? Sí, però no per fer possible la independència en aquesta legislatura. És un govern i un pacte constituent? Sí, però sense afanyar-se. Hi ha una certa sensació de retrocés. Si JxSí-CUP passen ara al dilacionisme, CSQEP, que defensava un procés constituent no-subordinat, ara passa a defensar que la comissió sobre procés constituent sigui d'estudi i no pas una comissió legislativa. I si el PSC defensava un referèndum acordat, ara resulta que no, que no el defensa.