dissabte, 16 de setembre de 2006

L'emperador Manuel II i el destí de la Nova Constantinopla


Allò més preocupant de la reacció a les declaracions del Papa Ratzinger no es troba en el camp islàmic, sinó en el camp, diguem-ne, cristià. Els dirigents europeus semblen haver acceptat un destí sinistre, perquè si no es així no s'explica els miraments que tenen envers l'opinió pública islàmica. No calen gaires comentaris, però és un fet que per gran part de la classe dirigent europea, l'islamisme és la religió de referència. Un islamisme que, sigui dit de passada, ja no té el seu centre en la nació àrab (la qual rep les agressions directes de l'imperialisme nord-americà), sinó en el subcontinent indi, en la Banya d'Àfrica o en Indonèsia.

Manuel II

En temps de l'emperador, l'Imperi Romà havia quedat reduït a una mínima expressió, tal com mostra el mapa. Manuel Paleòleg havia nascut el 27 de juny del 1350. Ja als quinze anys, menà la primera missió diplomàtica en representació del seu pare Joan V: es tractava d'aconseguir suports en l'Occident llatí i germànic per fer front a l'expansionisme turc. El 1369 fou governador de Tessalònica, i a l'any següent realitzà un segon viatge als Països Llatins. La pugna entre l'emperador Joan i el seu fill primogènit, Andrònic, afeblí l'Imperi Romà encara més. En el decurs d'aquestes pugnes, Manuel s'alià alternativament amb venecians i otomans, els quals aspiraven a convertir l'Imperi Romà en un protectorat. El 1391 esdevingué emperador. La política de Manuel II suposà la recuperació de territoris peloponesis que havien estat en mans de principats llatins. Però alhora els lligams amb l'Imperi Otomà s'estretaven, amb intervencionismes mutus.

La controvèrsia

En una controvèrsia amb un savi persa, Manuel afirmà "mostreu-me quines coses noves va aportar Muhammad i trobareu únicament coses roïnes i inhumanes, com el seu manament de difondre per l'espasa la fe que havia predicat".

El Papa Ratzinger repeteix l'afirmació

La frase de Manuel reflecteix la visió cristiana tradicional sobre l'islamisme. Muhammad recull del cristianisme la fe en un únic Déu i converteix als àrabs. Però ho fa amb una perspectiva sectària ("secta mafomètica"), que trenca l'aspiració ecumènica del cristianisme. D'ací el càstic infernal que Dante imagina per Muhammad i Alí.

És ben lògica aquesta visió, si atenem al fet que tota religió considera les altres com a "antecessores imperfectes", "successores desviades" o "alternatives absurdes". El cristianisme considera el judaïsme com un antecessor imperfecte, l'islamisme com un successor desviat (antitrinitari, etc.) i les religions orientals com un fet merament exòtic. És per això que mentre que l'islamisme considera Jesús (Isa) com un profeta major, el cristianisme no compta Muhammad entre els seus sants. I per això Moisès és venerat per cristians i musulmans, mentre que els jueus consideren Jesús i Muhammad uns falsos messies.

Ratzinger matisava l'expressió tot dient que era feta "in erstaunlich schroffer, uns überraschend schroffer Form". La reacció "musulmana" no es va fer esperar, i pren de nou una forma doble: cortina de fum vers els autèntics problemes que pateixen les masses àrabs, turques, indo-àries i iranianes, i xantatge vers les classes dirigents europees. Aquestes classes dirigents europees, no cal dir-ho, accepten interessadament el xantatge, ja que la "por a l'odi dels musulmans" s'utilitza per mantindre segrestats els pobles d'Europa.

El doble joc dels dirigents europeus, recorda al doble joc de Manuel II. Manuel, certament, va promoure les idees de Croada en la cristiandat llatina, però tampoc no va dubtar d'aliar-se amb els otomans per afeblir les posicions de vencians i d'altres pobles romànics a la Mar Egea.

La Nova Constantinopla

El fatalisme de bona part dels comentaristes europeus, atacats d'un autoodi que els impedeix de veure els conflictes actuals en el seu marc històric, fa que la Unió Europea prengui tics més propis de l'Imperi Romà de la primera meitat del segle XV. Uns miren cap a Occident (cap als Estats Units) cercant una fraternitat que d'altres dinamiten (de la mateixa forma que la jerarquia eclesiàstica grega dinamità el procés d'unió amb Roma). La diferència, però, és evident. L'Imperi Otomà dels nostres dies no és més que un fantasma alimentat per la dependència petroliera, amb uns dirigents que fa temps que van renunciar a la sobirania. L'únic dubte, en tot cas, és si el fantasma cobrirà les expectatives dels 'neocons' que l'agiten, o se'ls hi girarà en contra.

- El text de la polèmica.