dimarts, 18 d’octubre de 2011

La segona joventut d’un Premi Nobel (Ian McEwan: Solar; tr. Emili Olcina; Empúries, 2011)

L’any passat apareixia aquesta novel·la d’Ian McEwan (*Aldershot, Anglaterra, 1948) que, el mes de març, publicava Empúries en la traducció d’Emili Olcina. El protagonista de la novel·la, Michael Beard, té, si fa no fa, la mateixa edat que Ian McEwan. Al llarg de la primera dècada del segle XXI, doncs, li tocaria començar la transició cap a la tercera edat. Però ni Beard ni McEwan es ressignen, com bona part de la generació coetània, a baixar de l’escenari. No exagerem, però, els paral·lels entre autor i personatge. No és la mateixa la carrera d’un novel·lista que la d’un físic i, més encara, si es tracta d’una persona que ha rebut el Premi Nobel de Física abans de fer els 40 anys. La idea originària de McEwan, possiblement, era la de fer una novel·la que tingués de rerafons la “crisi del canvi climàtic” i els “esforços científics” per ensortir-se’n, particularment pel que fa a la recerca sobre fonts d’energia renovables que siguin alternativa als combustibles fòssils. McEwan es confrontà amb aquest problema en una excursió heroica el febrer (!) del 2005 a l’illa d’Spitzbergen, que en la novel·la suposa un tombant en la trajectòria de Michael Beard. En la construcció d’aquest personatge, McEwan s’ha deixat assessorar prudentment per científics com Graene Mitchison (física fonamental), John Schnellnhumer i Stefan Rahmstorf (climatologia), James Bosch i John A. Tuner (energètica), Malcolm McCulloch (enginyeria), Mike Duff, Philip Diamond, Tim Garton Ash i Annalena McAfee, i també ha fet les lectures i els viatges que ha considerat adients. És clar que la tasca no era fàcil. Michael Beard és, físicament, el típic nerd, però alhora és un femeller notable, cosa que no ignoren els tabloids. En començar el segle, Beard va pel cinquè matrimoni, en aquest cas amb una dona atractiva gairebé 20 anys més jove que, cansada de les infidelitats del marit, s’embolica amb l’encarregat de les obres de reparació de la casa matrimonial. El nom de Beard du, com una llufa enganxada, l’etiqueta de “Premi Nobel de Física”. Un Premi Nobel guanyat en el 1983 arran d’una sèrie d’articles científics publicats a començament dels anys 1970 al voltant de la “combinació Beard-Einstein”, amb la qual el llavors jove físic impressionà l’inoblidable Richard Feynman. La carrera científica de Beard, però, després de l’energia de joventut es fa estantissa. Però la glòria ja no li pot prendre ningú, especialment després d’haver rebut el Nobel, i amb un bon olfacte Beard sap aprofitar totes les ocasions que li cauen, en un mar de comitès, d’assessoraments, d’organitzacions, etc. Com que, remotament, la “combinació Beard-Einstein” té quelcom a veure amb l’aprofitament de l’energia solar com a font de generació d’electricitat, Beard aconsegueix una plaça en un dels instituts creats a bombo i plateret pel flamant govern de Tony Blair.

McEwan ens condueix al llarg de la dècada de la mà de Michael Beard. En un cert sentit, la novel·la també és una sàtira del decenni, de les bombolles especulatives que esclaten, dels macroprojectes de dubtós sustentament, del costat burocràtic de “l’R+D” i dels viaranys de la propietat intel·lectual d’allò que s’ha generat en institucions alimentades amb diner públic. Beard és un vividor, és cert, i un aprofitat, però ningú no li pot arrabassar el geni de la joventut... Empeltat de les il·lusions d’un dels seus postdocs, Beard acaba prenent-se seriosament la necessitat de “salvar el món” a través de l’aplicació de la “combinació Beard-Einstein” a l’extracció d’energia solar tot emulant els principis fotoelèctrics de la fotosíntesi... Se n’ensortirà? Es farà mereixedor, com Linus Pauling o Frederick Sanger, d’un segon Nobel? Es casarà per sisena vegada? O acabarà a la garjola?