dimarts, 13 de març de 2012

El Moviment per la Llengua

El passat 21 de febrer es complien el 60è aniversari de la gran jornada de mobilitzacions per la llengua bengalí, impulsades pels estudiants de la Universitat de Dhaka. En aquelles mobilitzacions les forces policials paquistaneses obriren foc contra els manifestants. Màrtirs d'aquella jornada han quedat en els annals de la història bengalí i mundial: Abdus Salam, Rafiq Uddin Ahmed, Abul Barkat i Abdul Jabbar.

En el context de la República Islàmica de Paquistan, creat com a estat nacional per als musulmans de l'ex-Imperi de l'Índia, l'urdu era l'única llengua oficial, bo i respectant-se l'estatus de la llengua anglesa. El territori del Paquistan quedava dividit en dues grans zones, l'occidental i l'oriental. En el Paquistan Oriental, la immensa majoria de la població era de llengua bengalí. L'ús de la llengua bengalí en les funcions de llengua moderna havia estat sabotejat pel colonialisme anglès, però alhora aquest colonialisme havia posat les bases per fer del bengalí una plena llengua nacional. Allò que reivindicaven des del 1948 la majoria dels estudiants de la Universitat de Dhaka era la plena oficialitat del bengalí en el marc de l'estat paquistanès o, si més no, del Paquistan Oriental. En el territori bengalí que havia quedat sota el govern federal de Nova Delhi, el bengalí gaudia de reconeixement com a llengua oficial a tota la Unió i a l'estat de la Bengala Occidental.

Les autoritats paquistaneses d'Islamabad sempre pensaren que l'enfortiment de la llengua bengalí desfaria la identitat paquistanesa. Responsables militars, policials i governatius destinats al Paquistan Oriental però originaris del Paquistan Occidental, eren ferms en l'oficialitat de l'urdu. Molts d'ells no eren pas parlants nadius d'urdu, sinó més aviat d'altres llengües occidentals, primordialment el punjabí. La consciència lingüística de la nació punjabí no era la mateixa que la de la nació bengalí, i això explica el desenvolupament ulterior de la República Islàmica, que culmina, en el 1971, amb la ruptura en dos estats, és a dir amb la independència de Bangla Desh.

No sé fins a quin punt els impulsors del Moviment per la Llengua tenen present aquest precedent. La llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, és oficial d'acord amb l'Estatut d'Autonomia. Ho és també, com a llengua oficial de l'estat, la llengua castellana. Però l'oficialitat del català a les Illes Balears es troba assetjada per la política que aplica el Govern Bauçà seguint els dictats neoespanyolistes del PP i de la FAES. La degradació de l'oficialitat en co-oficialitat, d'altra banda, ha estat sancionada repetidament per les cambres legislatives i pels tribunals de l'estat espanyol. Sota el pretext de l'oficialitat del castellà, l'oficialitat del català sempre és contestada, sempre és en precari.

Ja hem dit que a la Dhaka del 1952, el sacrifici el feren els estudiants universitaris, conscients del seu paper capdavanter en la construcció nacional bengalí. A la Mallorca del 2012, el sacrifici el fan els Jubilats per Mallorca, que s'han declarat en vaga de fam en defensa del català contra els atacs del propi govern balear.