dijous, 7 de juny de 2012

L’habitabilitat humana i un desplaçament d’estat en la biosfera terrestre

Quan popularment hom diu que la Terra és en perill de col•lapse, es fa, des del punt de mira planetològic, una exageració. Destruir la Terra com a planeta és quelcom que requereix molta i molta energia. Val a dir que sovint quan hom parla de la Terra parla de la superfície terrestre i, més concretament, de la biosfera, és a dir del conjunt d’ecosistemes. Destruir la biosfera terrestre, és a dir esterilitzar el planeta Terra tampoc no és cosa de bufar i fer ampolles. Però no ens enganyem. Quan diem “la Terra és amenaçada”, el que volem dir és que l’habitabilitat humana del planeta (la capacitat de la humanitat de viure-hi) és amenaçada. I, encara més, que és amenaçada una determinada manera d’entendre la humanitat. És així com cal llegir l’article recentment publicat a Nature sota el títol “Approaching a state shift in Earth’s biosphere” (Atansant-se a un canvi d’estat en la biosfera de la Terra). El “approaching” no parla en termes de segles, ni de dècades, sinó d’anys, i ofereix un terme mitjà de 10 anys en alguns pronòstics per el “canvi d’estat” global. El llistat d’autors i d’institucions d’aquest article és llarg (22 autors i 23 institucions), amb una feina de síntesi per part d’Anthony D. Barnosky i Elizabeth A. Hadly. Entre els contribuents hi ha Jordi Bascompte, del Grup d’Ecologia Integrativa de l’Estació Biològica de Doñana (Andalusia).

El punt de partida conceptual és el desplaçament sobtat d’estat que s’ha descrit per a ecosistemes individuals, i ben conegut per als conservacionistes. Un determinat indret que ha patit unes pressions (drenatge de recursos, abocament de residus, etc.) continuades durant dècades, pot patir una degradació igualment progressiva. Però pot haver-hi també un moment en el qual la degradació s’accelera: això és el canvi d’estat. El canvi d’estat seria la conseqüència de l’ultrapassament de determinats llindars crítics. En pocs temps es passa a un nou estat: l’antic ecosistema dóna lloc a un altre.

La biosfera no deixa d’ésser l’ecosistema a escala global. Els autors fan un esforç en la identificació dels punts crítics i de les perspectives de la pressió ambiental global vinculada a les activitats humanes.

Els autors fan dues recomanacions. En primer lloc, com a científics, consideren que cal millorar les prediccions biològiques a través d’una millor identificació dels símptomes primerencs de transició ecosistèmica (local o global), així com la connexió entre les diferents pressions ambientals i les possibles retroalimentacions (positives i negatives). En segon lloc, recorden que aquest procés no es pot veure de forma purament passiva o observacional, i que cal fer front a les causes dels canvis biològics antropogènics.