dissabte, 16 de març de 2013

La cimera econòmica i social que no s'ha fet

Avui s'havia de fer una cimera econòmica i social al Palau "Reial" de Pedralbes. S'havia de fer, però no s'ha fet. Tampoc no era clar ni qui hi podia assistir ni qui havia dit que no hi assistiria ni, encara menys, de què es discutiria. De fet, l'única cosa clara per al populatxo era que a les 17h, es faria una assemblea popular a fora del Palau, que començaria amb una introducció-resum de la cimera per part dels diputats assistents de la CUP-AE. Finalment, tampoc no es farà aquesta assemblea. O sí es farà, perquè res no impedeix que s'hi faci una assemblea, allà o on sigui, convoqui o no convoqui la CUP o l'Artur Mas.

Hem dit que no se sabia què es discutiria. Des del govern de la Generalitat i des dels partits polítics parlamentaris se'ns dirà que sí, que hi havia propostes i contrapropostes. Potser. Però tal com ho planteja la majoria CiU-ERC no hi ha res a discutir perquè, segons ells, no hi ha alternatives. La situació econòmica i social, segons aquesta tesi, deriva de dos fets imponderables, meteorològics, la crisi mundial i la crisi de l'estat espanyol.

Hi ha qui diu (cada vegada més gent) que això de la crisi mundial (o, més ben dit, la crisi de les economies nord-atlàntiques, però eurocentrísticament això és el món) és irresoluble. Només cal esperar, diuen, que el cicle econòmic segueixi el seu curs, precisament aquell cicle econòmic que era titllat fa cinc o sis anys de superstició numerològica del marxisme tronat. De vegades, hi ha una certa discussió si cal aplicar mesures pro-cícliques (austeritat i retallades socials) o mesures anticícliques (estímul i retallades de drets laborals) o una combinació de totes dues (retallades socials i retallades de drets laborals), però en tot cas es diu que les mesures de retallades són inevitables. I ho són, evidentment, en la mesura que la defensa dels interessos del capital és prioritat implícita de tots els partits polítics de la dreta, del centre i de la pseudo-esquerra.

També hi ha la qüestió de l'estat espanyol. En aquest sentit, ja no es fa servir el concepte d'irresolubilitat. Teòricament, els dos partits majoritaris, i ERC en particular, diuen que hi ha una solució: la independència. La conversió de la Comunitat Autònoma actual en un Estat independent esvairia, de colp i volta, una de les potes del problema. De fet, se suposa que les eleccions del novembre del 2012 van plebiscitar l'adopció d'un full de ruta que passés per una consulta popular sobre la constitució d'aquest estat independent i, d'acord amb el resultat de la consulta (el previsible "sí" esclatant), inici d'un procés de "transició nacional" que conduiria a aquell estat independent. Però el procés ara mateix es troba empantanagat. Ni la declaració de sobirania del mes de gener ni la recent declaració autodeterminista (amb suport de CiU, ERC, PSC i ICV) contemplen ni dates ni mecanismes per a aquests processos. No s'ha creat ni una Junta Organitzadora de la Consulta sobre la Independència ni tampoc un Consell de Transició Nacional.

Seria injust dir que, acceptats com a inevitables els dos obstacles esmentats (la crisi europea i la crisi espanyola), no hi ha absolutament res a fer, o únicament es poden fer unes coses. També se'n poden fer altres. Serà posar-hi pedaços, certament, però també els pedaços obeeixen a uns interessos de classe concrets. La CUP-AE anava precisament a presentar una sèrie de propostes (de pedaços) en la cimera de Pedralbes.