dimecres, 8 de maig de 2013

El català d'aquí i el català d'allà

Enric Millo, del Partit Popular, feia, de Barcelona estant, unes declaracions que esmenen la plana els seus companys de partit d'Aragó, que han esborrat de la Llei de llengües les referències a les llengües catalana i aragonesa, bo i substituint-les per les referències pretesament neutres de "llengua aragonesa pròpia de l'Aragó Oriental" (LAPAO) i "llengua aragonesa pròpia de les àrees pirinenca i pre-pirinenca" (LAPAPYP). És curiós que hom no hagi aprofitat per redefinir la llengua castellana d'Aragó com a llengua aragonesa pròpia del Baix Aragó. En tot cas, Millo deia que la llengua que es parla a la Franja és "català". Tot seguit continuava per dir que "era una variant diferent de la variant de català d'aquí però català". És obvi que la llengua catalana de Barcelona és d'una varietat nítidament diferenciada de la llengua catalana de la Franja. Però, Millo venia més o menys a justificar la idea que hi ha una "variant del català de Catalunya (Principat)" i una "variant del català de la Franja (Aragó)". I això ja no és tan innocent. D'una banda, la Franja de Ponent forma part del bloc del català nord-occidental, el qual bloc té la major part del seu territori dins de la "província" de Lleida. De l'altra, les variants lingüístiques de la Ribagorça conformen una clara continuïtat lingüística entre el català nord-occidental i l'aragonès (alt aragonès). Les variants lingüístiques del Baix Cinca tenen una pràctica identitat amb les variants lingüístiques del Segrià. I les del Matarranya conformen, amb les d'altres comarques del Baix Ebre, un bloc lingüístic tortosí (transició entre el català nord-occidental i el valencià). Les isoglosses no haurien de justificar divisions artificials, però encara menys ho haurien de justificar fronteres administratives.