diumenge, 14 de juliol del 2013

Deute, desobediència i poder constituent

No fa pas tants anys, programar jornades i trobades a Barcelona en el mes de juliol era força arriscat. Les necessitats prements del present i lo fotut que es presenta el futur empeny a la reflexió. Això explica, per exemple, que Assessorament i Formació de la CUP hagi preparat dues jornades de formació en menys de quinze dies. La primera, feta en l'Ateneu Fort Pienc, el passat 27 de juny, duia per títol "Quina llei electoral per a quina democràcia real". La segona, feta al Casal Jaume Compte de Sants, ahir dissabte 13 de juny, es titulava "Deute i experiències de desobediència local".

Correspongué a Eulàlia Reguant, del Grup de Treball de Sobirania Econòmica de la CUP, introduí aquesta jornada de formativa amb una "perspectiva global" del deute. Reguant proposava una definició del "deute il·legítim" que inclogués no tan sols el "deute odiós" (odiós quant a origen, quant a manca de legitimitat o legalitat en contraure'l) sinó també aquell deute que genera condicions que violen la sobirania i/o els drets humans. Continuà després Yolanda Fresnillo, de l'Observatori del deute en la globalització, que parlà de l'Equador, de l'Argentina, de Nigèria i d'altres experiències de gestió de crisis de deute sobirà.

A partir de llavors, el programa patí un canvi, ja que Diego González Cadenas, investigador en dret constitucional de la Universitat de València, arribà amb retard, tot just procedent de Caracas. Així doncs, hom passà a escoltar, de la mà de Josep Maria Bellmunt, la proposta de "sobirania fiscal" que impulsa "Catalunya diu Prou", mentre Montserrat Vinyets desgranava com Sant Celoni celebrà un referèndum sobre un àrea residencial estratègica sense esperar el permís de l'estat espanyol (que el denegà quan el referèndum ja s'havia fet). Les intervencions de ponents i de públic giraren al voltant del perill de voler adormir les mobilitzacions i les desobediències amb accions simbòliques o amb propostes tecnicistes. Aquestes reflexions es reiteraren a la tarda amb les experiències locals de Moià, de Navàs i de Reus. Ja al matí, Enric Pons, de la Plataforma per l'Auditoria Ciutadana del Deute, havia indicat que l'auditoria cal entendre-la com una eina de mobilització i conscienciació, més que no pas com un instrument purament tècnic de detecció d'il·legalitats.

González Cadenas parlà justament de "El contramodel islandès: hegemonia i poder constituent". Desgranà les causes del fracàs d'aquest model islandès (reclamar, no ho oblidem, per amples sectors de la mateixa CUP-AE durant la campanya electoral del novembre del 2012) des d'una perspectiva gramsciana. Més enllà de què va fer o no va fer la coalició de centre-esquerre, Cadenas fustigà els propis treballs de la Comissió Constitucional. Fetitxització de la democràcia liberal, rebel·lió sense revolució, reconstitucionalització del model de producció.

La xerrada de Cadenas encara em planava pel cap durant la jornada d'avui diumenge que ha preparat el Procés Constituent a Catalunya. La jornada era pensada per debatre els "deu punts" del Procés Constituent, però no pas per decidir-hi res. Ara bé, el contingut dels debats influirà en bona mesura en l'orientació que prengui el mateix Procés Constituent. La topada entre la lògica emancipatòria i la lògica capitalista planava per tot. És simptomàtic que el punt que ha atret més als participants hagi estat el segon ("Salaris i pensions dignes, no als acomiadaments, reducció de la jornada laboral i repartiment de tots els treballs, inclòs el treball domèstic i de cura no-remunerat."). Però igualment és simptomàtic que la cessió de La Salle Bonanova per part dels Germans de La Salle. Les consignes de "hem viscut per damunt de les nostres possibilitats" s'encreuen amb propostes d'austeritat i de decreixement, d'emprenedoria i de limitació de les ingerències de l'administració, de nacionalisme econòmic (tant se val si català, espanyol, mediterrani o europeu).

La veu de Cadenas, la de Gramsci, tornaven a ressonar, ara de manera més directa, en un debat que sí arribava a una conclusió la de la incompatibilitat entre el capitalisme i qualsevol mesura extensible en el temps i en l'espai de "repartiment del treball" o de "salaris i pensions dignes". I de Gramsci a Lenin, que deia: "per desgràcia, queda encara en el món molta i molta petita producció i aquesta engendra el capitalisme i la burgesia constantment, cada dia, cada hora, per un procés espontani i en massa".