La retòrica dels editorials del "ABC" i de "El País" contra el "colpisme" de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), focalitzat en la seva presidenta, Carme Forcadell, no és cap novetat. Si de cas, ho és la focalització, però de fet la literatura editorialística d'aquesta premsa recorre de manera cíclica a la difamació de moviments populars del signe més divers. N'hi ha prou a recordar càrregues contra el 15-M, la PAH o les Marxes del 22M, i ja no diguem els "Rodea a la Moncloa" o "Encerclem el Parlament". La retòrica contra l'ANC ja l'experimentà la Crida en el seu moment i, és clar, les successives reencarnacions de l'esquerra independentista catalana. Els amics de la "neutralitat" s'han afanyat a presentar com a contraexemples editorials dels mitjans de comunicació catalanescs. Aquests "tercera-viistes", a l'estil de Duran Lleida, es declaren "atrapats". Un sentiment d'"atrapament" que també els aclapara en altres conflictes. No és possible una entesa? Un ambient de col·laboració internacional i intranacional positiu de "tothom guanya"? No. Ni és possible a Crimea ni és possible a Catalunya. A Escòcia, encara, però a les vores mediterrànies-euxínies no hi ha marge per a gaires negociacions.
Els editorials inflamadors són més un símptoma que no pas una causa. Un símptoma disgustant, potser, però símptoma a la fi. Tota la vora mediterrània-euxínia pateix d'un excés de "capital": en forma de sobrecapacitats, d'atur, de producció que no es col·loca ni pot competir amb la del centre continental, etc. Contra això hi ha una "solució". I per evitar aquesta "solució", hom no guanya res blasmant l'escalada de xovinismes de la premsa. Més aviat cal presentar una "altra solució". Els amics de la "neutralitat" dels nostres dies no han nascut en un bon moment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada