dijous, 3 de juliol de 2014

Pèire Bèc (1921-2014)

El passat 30 de juny del 2014, es moria a Potchiers Pèire Bèc, qui durant gairebé vint anys (els anys 1960 i 1970) havia estat president de l'Institut d'Estudis Occitans. Marçal Girbau n'ha glossat la figura com un dels "eretièrs e continuadors dels trabalhs d'estandardizacion de la lenga occitana".

Pèire Bèc va nàixer a París l'11 de desembre del 1921, fill de pare gascó i de mare antillana. El 1931 tornaren a la terra pairal, establint-se a Casèras (Comenge). La llengua, denominada caserès, o directament patuès, era ben viva alhora que negligida. Va completar els estudis secundaris i va passar per feines diverses mentre es preparava per passar el batxillerat. En el 1939, fou durant un temps, pels seus coneixements lingüístics, intèrpret pels republicans espanyols exiliats. Després va fer de vigilant nocturn a una oficina postal. La joventut li fou marcada per la guerra: entre el 1943 i el 1945, fou deportat a Alemanya per fer-hi el Servei de Treball Obligatori. No fou fins després de la guerra que va passar el batxillerat i completà estudis d'alemany i d'italià. Compaginà a París l'ensenyament de llengües amb els estudis de lingüística romànica a la Sorbona. S'hi va doctorar finalment en el 1959.

Llavors ja era una figura destacada en l'occitanística. Havia publicat un volum de poesia (Au briu de l'estona, 1956). En el 1962 assumí la presidència de l'Institut d'Estudis Occitans. En el 1963, esdevingué professor de llengües i literatures de l'Edat Mitjana a la Universitat de Potchiers. En el 1968 llegí i publicà una nova tesi, Les Interférences linguistiques entre gascon et languedocien dans les parlers du Comminges et du Couserans". Dins l'IEO renovà la tasca de l'estandarització de l'occità, és a dir de la construcció d'un occitan larg. Ell mateix en la seva obra literària, en vers ("La quista de l'Aute", 1971; "Sonets barròcs entà Isèut", 1979; "Cant reiau", 1985) i en prosa ("Contes de l'unic", 1977; "Lo hiu tibat. Racontes d'Alemanha", 1978; "Sebastian", 1981; "Contes esquiçats", 1984; "Racontes d'ua mòrt tranquilla", 1993; "Entà créser au món", 2004) emprava la llengua gascona que li era pròpia. En la tasca acadèmica el seu objecte estudi principal és la literatura occitana dels segles XII-XV, tant la pròpiament trobadoresca com la prosa, que contextualitza a més en un concepte de "civilització medieval". L'altre objecte d'estudi és la filologia romànica ("Manuel pratique de philologie romane", 1969).

No és estrany que, juntament amb Jacme Taupiac i Miquèu Grosclaude, fos membre de la Comission de Normalizacion Lingüistica de l'Aranès (1983), única variant de la llengua occitana que ha estat reconeguda com a oficial i pròpia del seu territori. De fet, Bèc havia confirmat la seva participació en la constitució de l'Institut d'Estudis Aranesi, que el passat mes d'abril era reconegut com a acadèmia i autoritat lingüística a Catalunya de l'occità.

1 Comments:

Blogger Daniel Canovas said...

Marçal Girbau?? La perdona més arrogant que conec! Una persona la cual el seu nivell de treball és 0. Si un heu d'enrefiat d'aquesta cosa, mal aneu!

1:02 p. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home