Ja fa una setmana de la "confessió" de Jordi Pujol. Des de llavors sembla que ha plogut molt. No sabem encara si ens hi hem de referir com a "ex-ex-president de la Generalitat". Mentrestant, els diaris dediquen pàgines especials als escàndols del "clan Pujol". La mateixa confessió de Pujol, en parlar d'una herència paterna llegada als néts, ha motivat recerques en hemeroteques del 1959 (*). Les vides de Florenci Pujol i de David Tennenbaum han estat discutides, recorrent a quatre tòpics judeofòbics i catalanofòbics. Alhora, les evasions del clan Pujol han estat defensades en algun rodal com un gran gest de desobediència contra les autoritats colonials. En determinats mitjans, hom ha passat del "CataloniaIsNotCiu", a presentar Pujol com l'encarnació mateixa de la catalanitud, de l'avara povertà, de la lumpenburgesia barcelonina, de la cleptocràcia. Els damnificats de la Banca Catalana han estat reivindicats, mentre altres provaven de salvar de l'incendi de la figura pujoliana alguns volums d'Edicions62 o de l'Enciclopèdia Catalana. Uns diuen que la confessió de Pujol posa fi al "procés català", en demostrar que tan lladregota és l'oligarquia catalana com l'espanyola. Uns altres diuen que la caiguda de Pujol és la confirmació de la mort del "peix al cove", d'aquell estrany nacionalisme "no-independentista", de l'autonomisme en definitiva. El 3% o més. Les extorsions i les adjudicacions de contractes públics. Algú ens diu que això ja no passa, que les "reformes" i la lluita contra la "corrupció" fan impossible que es reeditin aquestes coses, pròpies dels anys 1980, dels anys 1990 o dels anys 2000. Caldrà deixar passar un parell de dècades per escandalitzar-nos dels Pujols dels nostres dies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada