dijous, 17 de setembre de 2015

Premis Ig Nobel 2015: com desbullir un ou bullit

Ja comença la temporada dels Nobel! El primer estatge el tenim avui al Harvard's Sanders Theatre (19h hora local), on es lliuraran els deu premis Ig Nobel d'enguany. D'una banda, servirà per conèixer més científics excèntrics i/o de cabelleres luxuriants, endinsar-nos en les fronteres del coneixement o patir vergonya aliena. En aquest darrer sentit la història del texà Ahmed Mohamed, de 10 anys, detingut i vexat per haver dut a l'escola un rellotge casolà i mostrar-lo als professors, difícilment serà superable. Els prejudicis racistes, amarats de tecnofòbia, constitueixen un obstacle descomunal per al pensament científic i per a la creativitat en general.

Desbollir un ou: Premi Ignobel de Química 2015

Les lleis de la termodinàmica ens expliquen, entre d'altres coses, la irreversibilitat de molts processos. Bullir un ou, per exemple, és un procés irreversible. Ara bé, podríem dissenyar un procés que, per altres vies, desbullís l'ou bullit? L'albúmina de l'ou fou en l'època clàssica de la bioquímica "la proteïna model", de manera que bullir un ou també és desnaturalitzar proteïna, i desbullir-lo, renaturalitzar-la. La desnaturalització de les proteïnes es pot entendre, a nivell molecular, com l'alteració del plegament natural de les molècules. D'aquesta manera ja entendríem millor el títol d'un article a ChemBioChem del darrer mes de gener: "Shear-Stress-Mediated Refolding of Proteins from Aggregates and Inclusion Bodies". És el dir el replegament mediat per estrès de sacseig de proteïnes desnaturalitzades que es troben en forma d'agregats i cossos d'inclusió.
Són els autors de l'article (Tom Z. Yuan, Callum F. G. Ormonde, Stephan T. Kudlacek, Sameeran Kunche, Joshua N. Smith, William A. Brown, Kaitlin M. Pugliese, Tivoli J. Olsen, Mariam Iftikhar, Colin L. Raston i Gregory A. Weiss) els qui han rebut aquest IgNobel de química. Un dels materials de treball, efectivament, eren ous de gallina bullits, de la clara dels quals extreien lisozima. El que tractaven seguidament era de renaturalitzar la lisozima en qüestió en capes fines de proteïna (d'una micra d'amplada) mitjançant estrès d'estirament. Cal dir que ho aconseguiren, ja no tan sols en lisozima natural, sinó també en lisozima recombinant. A banda de la lisozima, en altres experiments, replegaren caveolina-1 i la PKA, prèviament bullides. En qüestió de minuts, aquestes proteïnes recuperaven la funcionalitat perduda.
Aquesta metodologia resulta 100 vegades més ràpida que els procediments de diàlisi que s'utilitzen actualment per a renaturalitzar proteïnes recombinants produïdes per cultius transgènics de bacteris. Té, doncs, una evident aplicabilitat en biotecnologia, ja que les proteïnes recombinants solen ser produïdes per aquests bacteris amb errors de plegament, que fan que donin lloc a cossos d'inclusió biològicament inactius.
El jurat diu que els llira el guardó per "inventar una recepta química per desbullir parcialment un ou". La recepta és més química que física i, fins ara, l'han limitada a una sola proteïna de l'ou, la lisozima. Tot i amb tot, recollien el premi Ormonde, Olsen, Raston i Weis.

Buidar la bufeta de l'orina: Premi Ignobel de Física 2015

La fisiologia comparada apareix de manera recurrent en els Premis IgNobel, particularment quan és força escatològica. Un article titular "Duration of Urination Does Not Change With Body Size" no podia passar desaparecebut al jurat. L'article el signen Patricia J. Yang, Jonathan Pham, Jerome Choo i David L. Hu, que són els guardonats amb aquest IgNobel. S'enfronten a la qüestió de la durada de la micció amb l'eina habitual de la fisiologia comparada de normalitzar les dades fisiològiques d'acord amb la mida corporal. Segons les seves dades (obtingudes de 41 estudis urològics i/o anatòmics), la majoria d'espècies de mamífers tenen una durada de micció de 7-34 segons, que no sembla relacionar-se amb la mida corporal. Hom ha anomenat a aquesta constància, "la llei d'urinació".
El premi fou recollit per Patricia Yang, David Hu, Jonathan Pham i Jerome Choo. Els autors han promès estendre el marc teòric derivat del model matemàtic que han desenvolupat per la orina a altres ejeccions de fluids animals.

2013 GFM, Video 015: Law of Urination: All Mammals Empty their Bladders over the Same Duration from Gallery of Fluid Motion on Vimeo.


El mot "huh?": Premi Ignobel de Literatura 2015
Sal, ber, rosh i yon. Així escrivia en alfabet llatí Nikolai Marr les que ell creia que eren les quatre arrels darrers a les quals remunta l'etimologia de tots els mots de totes les llengües (excepció feta de les onomatopeies). Eren les quatre interjeccions del primer llenguatge humà. Aquesta teoria ha estat víctima de befes (i d'alguna condemna estaliniana), i ens recorda allò que Heròdot explica de l'experiment de Psamètic. Aquest rei egipci va fer criar uns nadons per uns pastors amb el manament que ningú no els parlés, per veure quina llengua acabarien per adquirir. Com que algú que els escoltà anys més tard els sentís dir "bekos", hom va fer un buidatge de les llengües i trobà que "bekos" en frigi vol dir pa, per la qual cosa algú pensà que el frigi era la més antiga de les llengües.
Mark Dingemanse, Francisco Torreira i Nick J. Enfield es demanen en un article publicat a PLOS ONE en 2013, si la interjecció "uh?" és universal. Uh!, diuen Dingemanse et al., quan han d'utilitzar una partícula inciadora de reparació, és a dir quan no han sentit clarament el que els han dit. En l'article, comparen interjeccions amb aquest valor de 31 llengües diferents, i analitzen converses naturals fetes en 10 llengües. Enfield creu, en efecte, que "huh?" és una interjecció universal, ja que les similitud en forma i funció entre les llengües són més elevades que no pas hom ho esperaria per atzar. No es tractaria, però, d'un gest innat, sinó que es tractaria d'una forma lèxica, convencional, que cal aprendre com qualsevol altra d'aquestes formes.
Els autors no van poder recollir ahir el premi. Ho faran a Amsterdam el primer 3 d'octubre, en el marc del "The European Ig Nobel Show".

L'addició al risc des de la infantesa: Premi Ignobel de Gestió 2015
El que no et mor et fa més fort, diu la dita. Gennaro Bernile, Vineet Bhagwat i P. Raghavendra Rau estrafan la dita per dir-nos que "What Doesn't Kill You Will Only Make You More Risk-Loving". És a dir, que el fet d'haver viscut desastres en la infantesa fa les persones més amants del risc. Els autors ho apliquen al món de la gestió empresarial, reprenent la idea que les experiències vitals d'un executiu conformen l'estil de gestió. En aquest report, Bernile et al. mostren que els executius en cap (CEO) que han experimentat desastres fatals sense patir conseqüències negatives extremes en la pròpia pell, tendeixen a un estil de direcció més agressiu. En canvi, si van patir conseqüències força negatives en experimentar-les, tendeixen a ser més conservadors. La idea d'estudis com aquests és oferir models predictius sobre el comportament d'empreses en funció de la formació/experiència vital dels qui les lideren.
Gennaro Bernile i P. Raghavendra Rau foren els qui recolliren aquest premi.

Sobornar per evitar soborns: Premi Ignobel d'Economia 2015
El jurat ha guardonat amb aquest Premi IgNobel a la Policia Metropolitana de Bangkok que recentment oferia pagaments extres als agents si refusaven de deixar-se sobornar. Darrera d'aquestes mesures, al capdavall, hi ha la confessió d'una certa impotència per contrarestar la corrupció policial. La deriva cada vegada més autoritària del règim tailandès deixa paradoxalment més espais a la impunitat, i la necessitat de comptar amb les forces policials per garantir el sistema social i polític fa que s'adoptin aquestes aproximacions.

Besar és bo per a la salut: Premi Ignobel de Medicina 2015
Els guardonats són Hajime Kimata, Jaroslava Durdiaková, Natália, Kamodyová, Tatiana Sedláčková, Gabriela Repiská, Barbara Sviežená i Gabriel Minárik. Ja en el 2003, Hajime Kimata mostrava que besar redueix les respostes al·lèrgiques cutànies alhora els que els nivells plasmàtics de neutrofina. L'any següent, Kimata mostrava que aquesta reducció s'aconseguia també amb relacions sexuals. Aquests efectes, presents en persones al·lèrgiques al pol·len o als àcars, no es reproduïen en voluntaris que rebien histamina, els efectes de la qual no eren pal·liats per les relacions sexuals. Kimata continuà recercant la base fisiològica d'aquests efectes. En el 2006, va comprovar que besar disminuïa selectivament la producció d'IgE específiques d'al·lergen en pacients atòpics. L'efecte beneficiós el produïen tant besos maternals sobre pacients infantils atòpics, com els besos de la parella en pacients atòpics adults. Kamodyová et al. (2013) estudiaren els besos des d'un altre vessant, el de la violència sexual, els abusos sexuals o l'assetjament sexual. En aquests casos, els besos són imposats per coacció, i la recerca volia saber si en la mostra de la saliva de la víctima podien trobar-se mostres d'ADN de l'agressor. Així dissenyaren un experiment amb dotze parelles heterosexuals voluntàries. Després de besar-se intensament, a diferents intervals, prenien mostres de la saliva de la dona, en la qual analitzaven la presència d'ADN masculí (és a dir, de cromosoma Y). Després de 60 minuts, encara eren capaços de detectar ADN masculí en la saliva femenina. La identificació de l'ADN era possible amb un test estàndard fins a 30 minuts després de besar-se. Per això recomanaven la presa de mostres de saliva de víctimes en casos d'agressió sexual.
El premi el recolliren Jaroslava Durdiaková i Peter Celec. Hajime Kimata trameté un vídeo i serà present en les conferències del 19 de setembre.

Les matemàtiques de la història sobre els 888 fills de Mulai Ismail: Premi Ignobel de Matemàtica 2015

Els qui heu seguit la passada temporada la "Segona Hora" de RAC1, haureu escoltat les històries de joc de trons de Jair Domínguez. No recordo si va haver un lliurament dedicat al mulai Ismail ibn Sharif, el segon monarca marroquí de la dinastia Alauita, que va governar entre 1672 i 1727. Aquest "rei guerrer", també conegut com "el cruel", adornà segons els relats els murs de Meknes amb 10.000 caps d'enemics vençuts. Se l'ha considerat com el pare més prolífic de la història. Algunes fonts parlen de 888 infants. D'altres, més modestes, parlen de 867, 525 fills i 324 filles. Com saber del cert si això és llegenda? Elisabeth Oberzaucher i Karl Grammer empren un model matemàtic per respondre aquesta qüestió. Han generat un algoritme basat en tres models diferents de concepció, amb diferents limitacions socials i biològiques. El primer model considera un accés sense restriccions a un conjunt aleatori de dones. En el segon model, l'accés es limita a un harem. Oberzaucher i Grammer consideren possible engendrar 600 infants mascles en 32 anys amb un harem amb menys dones que no pas les que tenia el mulai Ismail.
Elisabeth Oberzaucher va recollir aquest premi.

Fer anar drets els pollastres com en el Mesozoic: Premi Ignobel de Biologia 2015

Possiblement, el més merescut dels guardons d'enguany, és aquesta recerca que du per títol: "Caminar com dinosaures: pollastres amb cues artificials forneixen pistes sobre la locomoció de teròpods no-avians". Per fer-se'n una idea de l'estudi, hi ha aquest vídeo. Bruno Grossi, Omar Larach, Mauricio Canals, Rodrigo A. Vásquez i José Iriarte-Díaz justifiquen aquesta recerca pel fet que les aus són el millor grup vivent per reconstruir certs aspectes de la biologia dels teròpodes del Mesozoic, en el benentès que les aus són justament teròpodes. La locomoció bipedal, digitígrada i parasagital és un tret comú, però hi ha diferències notables pel fet que les aus segueix una postura més erecta i impulsada per la retracció del fèmur. Amb la cua artificial, hom desplaça el centre de gravetat del pollastre, i es reconstrueix el que podria haver estat postura i la cinemàtica dels dinosaures bipedals.
Grossi, Iriarte-Díaz, Larach i Vásquez recolliren el premi.

El dolor en el diagnòstic de l'apendicitis amb bandes reductores de la velocitat: Premi Ignobel de Medicina Diagnòstica 2015

Banda reductora de la velocitat o ressalt, en aquest cas col·locada per reduir la velocitat just davant d'un pas de vianants
Diallah Karim, Anthony Harnden, Nigel D'Souza, Andrew Huang, Abdel Kader Allouni, Helen Ashdown, Richard J. Steven i Simon Kreckler han rebut aquest guardó per un estudi sobre el diagnòstic de l'apendicitis aguda basat en la sensació dolorosa, quan aquesta ha estat inteferida per haver fet passat en el camí de l'hospital per bandes reductores de la velocitat. En l'estudi s'han inclòs dades de 64 persones que van experimentar aquestes bandes. D'aquestes 64 persones, 34 tingueren efectivament apendicitis d'acord amb el diagnòstic histològic. De les 34, 33 van reportar que, en passar per una banda reductora de la velocitat sentien més dolor. Els autors conclouen, després de l'anàlisi estatística de les dades, que les bandes reductores oferien una millor sensibilitat que no pas altres indicis clínics, com ara la migració del dolor, o la tendror abdominal. Tot plegat, doncs, cal considerar bona cosa demanar als pacients ja en l'ambulància si senten més dolor en passar per una banda reductora de la velocitat.
Karim, Harnden, Ashwdow, D'Souza i Allouni recolliren el premi.

Fer-se picar per abelles a la recerca d'activitats hemolítiques: Premi Ignobel de Fisiologia i Entomologia 2015

Ens expliquen que els pioners de la medicina científica assajaven en ells mateixos les teories fisiològiques, els conceptes patològics i les propostes terapèutiques, amb considerable risc per a les seves vides. El guardó d'enguany el reben dos d'aquests herois, Justin O. Schmidt (*1947) i Michael L. Smith. L'índex de dolor per picada d'insecte de Schmidt (Schmidt Sting Pain Index) fou creat per Schmidt amb la percepció dolorosa del mateix Schmidt. Schmidt et al. (1983) estudiaren les activitats hemolítiques directes de 21 espècies d'insectes picadors, entre els quals la perillosa vespa social Polistes infuscatus, per arribar a la conclusió que les hemolisines no tenen una relació directa amb la toxicitat del verí. Michael L. Smith (2014) aprofundí en l'índex de Schmidt incloent-hi un factor prèviament negligit: la localització corporal de la picada. Smith es deixà picar per abelles de la mel en 25 zones del cos. La dolor Smith l'avaluava en 1-10, emprant com a estàndard intern la dolor provocada per una picada en l'avantbraç. Les tres localitzacions menys doloroses eren el crani, la falange mitjana del dit gros del peu i la part superior del braç (2,3). Les tres localitzacions més doloroses eren el nariu (9,0), el llavi superior i el cos cavernós del penis.
Justin Schmidt i Michael Smith recolliren aquest premi.