dimecres, 17 d’agost de 2016

Classes d'unitat

La tendència política partidària al Principat gira cada vegada més en la contraposició entre l'espai d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i el de "En Comú Podem" (ECP). No són tan sols els resultats electorals, sinó l'arrenglerament mediàtic al voltant de les serps d'aquests estiu, particularment l'ús del Born. Són diverses les veus que han expressat un cert malestar per aquesta polaritat i que fan una crida a "més Badalona i menys Barcelona" per citar dues experiències municipals.

"Totes les lluites, tots els colors", semblen dir aquestes veus. I pateixen per una contraposició a les "llibertats nacionals" i les "llibertats socials" que traspuaria aquesta confrontació. Però de colors i d'eixos n'hi ha més de dos, i molts debats giren justament al voltant d'aquesta qüestió: les interseccions i sinèrgies entre les "lluites".

L'esquerra independentista orgànica sol partir d'una visió una mica esquemàtica d'aquestes "lluites" i "colors". En particular, perquè se li fa difícil col·laborar amb sectors que no tenen el mateix programa d'emancipació.

En un esforç de simplificació, des d'altres rodals, s'insisteix en la prioritat estratègica de tal o tal lluita. La resposta davant d'aquestes prioritats sol ser la desfiguració dels qui les plantegen. Hi ha una certa visió compartimentalitzada de les lluites que fa que insistir en una es vegi com un abandonament de l'altra.

En termes de més de fons, hi ha la qüestió de classe. És a dir, com es relaciona la classe amb la nació, la classe amb el gènere, etc. La unitat de classe es presenta, en determinats esquemes, com situada en perill pels factors ofuscadors de la nació, el gènere, etc. Però el vaccí proposat contra aquesta ofuscació pot empitjorar força el programa. Les pintades de l'estil "Nación o Clase", fetes a Catalunya, s'interpreten com un rebuig classista (de la classe treballadora) a la reivindicació nacional catalana. Quant al gènere, hom insisteix en els perills del feminisme burgès, etc. Aquesta crida a la unitat, feta d'aquesta manera, acaba per enfortir l'identitarisme invisible, que és justament el més allunyat de l'emancipació.