divendres, 24 de febrer de 2017

El tesseracte català: el Procés del 2017 arriba a la cruïlla

Fa més de deu anys, amb motiu de l'estatut, comentàvem les posicions teòriques possibles al voltant del referèndum. Per fer-ho classificàvem els potencials votants amb quatre variables binàries, una de les quals era si s'orientaven a votar Sí o a votar No a l'Estatut. Les tres altres variables eren de posició política: espanyolista/catalanista, autoritari/llibertari i individualista/col·lectivista. La dècada que ha seguit ha anat marcada per l'aprovació de l'Estatut i la impugnació de l'Estatut; pel desencís per la formació del segon tripartit i la consegüent onada de mobilitzacions d'allò que ara s'anomena el nou independentisme, i que cristal·litzà en el cicle dels referèndums populars sobre la independència; la sentència del Tribunal Constitucional accelerà aquest moviment i alhora provocà un terrabastall en el sistema política de partits; l'esclat de la bombolla immobiliària i la gran recessió encengué alhora aquesta reivindicació i d'altres, amb un període d'intensificació del consum de produccions ideològiques.

En aquest magma de mobilitzacions al carrer, de parlaments desobedients, de "grassroots movements" i de "astroturf movements", les entrades d'informació són contínues i volàtils. Sovint passa per nou quelcom que s'ha repetit, i també passa desapercebut com a repetit quelcom que és nou. Dimecres passat, per exemple, produïa un cert moviment un article de Roger Palà amb el títol de "La nova dreta independentista catalana". "Nova dreta independentista" és un sintagma que podria ser destinat a prendre i que, si bé en la ploma de Palà és un penjament, qui sap si els referits en l'article no se'l faran seu. "Nova dreta independentista" (NDI). El nom és provocador en més d'un aspecte. "Dreta independentista" es construeix a partir del sintagma "Esquerra independentista" (EI), aquest sí, utilitzat profusament en els darrers vint anys per a l'espai independentista "clàssic" que no s'havia incorporat a ERC. "Nova dreta independentista" té ganxo si pressuposa que ha superat la "vella esquerra independentista" en visibilitat i en factibilitat. En qualsevol cas, és una formulació que abona la idea dels dos eixos (utilitzada per l'EI), l'eix "social" i l'eix "nacional". Si hi ha dos eixos, l'esquerra independentista haurà de relacionar-se amb la dreta independentista i amb l'esquerra unionista d'alguna manera per fer-los avançar.

Particularment des del 2011, en algunes campanyes de l'EI, especialment en les de la CUP, hom parlava de tres eixos: el nacional, el social i el democràtic. Sobre aquest tercer eix ha gravitat la idea de la "nova política". Una "nova política" menys verticalista, menys unidireccionalista, menys dogmàtica, menys rígida, etc., ha estat reivindicada per sectors no tan sols de l'EI sinó també de la dreta independentista (refundació de CDC en el PDeCat), de la dreta unionista (pensem en C's) i de l'esquerra unionista (que, precisament, és la que més ha utilitzat i contra la qual s'ha utilitzat més el sintagma "nova política".

Així doncs, si prenem la formulació de Palà, la NDI existeix, perquè existeixen també la NEI, la NDU i la NEU. I si existeixen aquestes quatre, també han d'existir en bona lògica les seves correspondències velles. Ja posats, doncs, i atenent a la simple composició, per exemple, de l'Ajuntament d'Esplugues, podríem sentir-nos temptats a fer un quadre d'atribucions:
- NDI (nova dreta independentista): PDeCat.
- NDU (nova dreta unionista): C's.
- NEI (nova esquerra independentista): CUP.
- NEU (nova esquerra unionista): Canviem.
- VDI (vella dreta independentista): ERC.
- VDU (vella dreta unionista): PP.
- VEI (vella esquerra independentista): ICV.
- VEU (vella esquerra unionista): PSC.
Però no farem aquestes atribucions encara que ICV a Esplugues es declari independentista o que ERC a Esplugues es decanti cap a la dreta. Al capdavall això de dreta i esquerra té un punt d'arbitari.
Discutint aquest esquema algú em feia veure que podríem afegir un quart eix als tres eixos que hem contemplat fins ara. I és l'eix "metropolità-comarcal". Les expressions de cadascun dels vuit blocs citats són diferents segons si tenen lloc a l'àrea metropolitana de barcelona o a la resta de la CAC. Però, de manera més general, es pot entendre com una dualitat entre les àrees urbanes més intenses i les àrees semiurbanes i rurales.
Així doncs, quatre eixos binaris, tornem a generar un tesseracte. Repassem els eixos binaris:
- eix nou (N)-vell (V). És una distinció potser més basada en l'attitud que no en res més. La V indica una certa inèrcia però alhora una major robustesa. La N indica certament empenta, però la supèrbia juga males passades.
- eix dreta (D)-esquerra (E). Aquest eix l'hem d'entendre com l'entén Roger Palà. La D, bàsicament, considera que els interessos de la classe dominant/dirigent són els que millor informen l'interès col·lectiu de la societat. L'E, bàsicament, sosté que són els qui pitjor ho fan.
- eix independentista (I)-unionista (U). La I vol dir que hom defensa la independència d'un estat català. La U vol dir que hom defensa la unitat de l'estat espanyol.
- eix comarcal (C)-metropolità (M). Aquest eix semblaria el més automàtic de tots, però va una mica més enllà de la residència i entra en el domini de la identificació i en com es fa front a la dicotomia ciutat-camp.
El tesseracte va determinat per setze vèrtex. Cadascú s'ha de situar en un d'aquests vèrtex. La vida és triar. Cal repassar cadascuna de les dicotomies i apuntar-se a una de les setze possibilitats: NDIC, NDIM, NDUC, NDUM, NEIC, NEIM, NEUC, NEUM, VDIC, VDIM, VDUC, VDUM, VEIC, VEIM, VEUC i VEUM.
Potser algú de vosaltres no es vol posicionar en una de les quatre dicotomies. O potser vol adoptar-hi una posició intermèdia. O potser considera que aquella dicotomia és l'única rellevant. Llavors farà bé de parar atenció a l'aresta que l'uneix. En total el tesseracte té trenta-dues arestes. L'aresta NDI connecta NDIC i NDIM, i així successivament, tenim les arestes NDU, NEI, NEU, VDI, VDU, VEI, VEU, NDC, NDM, NEC, NEM, VDC, VDM, VEC, VEM, NIC, NIM, NUC, NUM, VIC, VIM, VUC, VUM, DIC, DIM, DUC, DUM, EIC, EIM, EUC i EUM.
El tesseracte té un total de 24 cares, cadascuna de les quals pot servir per aquelles persones només interessades en dos eixos. Tenim les cares següents: ND, NE, VD, VE, NI, NU, VI, VU, NC, NM, VC, VM, DC, DM, EC, EM, DI, EI, DU, EU, IC, IM, UC, UM.
El tesseracte, finalment, disposa de 8 cel·les, cadascuna de les quals encercla una característica: N, V, D, E, I, U, C i M.
És clar que algú podrà dir que no vol situar-se dins de cap vèrtex, ni tampoc damunt d'una aresta, d'una cara o d'una cel·la. Per orientar-se en el tesseracte hi ha un sistema de quatre coordenades, cadascuna de les quals pot anar del 0 a l'1. Per mantindre la nomenclatura, el punt (0,0,0,0) es correspon a la nova dreta independentista comarcana i el punt (1,1,1,1) a la vella esquerra unionista metropolitana. Entre el 0 i 1 hi ha un nombre infinit de posicions i cadascú pot graduar-s'ho bé. El centre geomètric és el punt (0,5;0,5;0,5;0,5). Cadascú pot aplicar-se l'escala a ell mateix o pot demanar els altres que li diguin on és. La tetradimensionalitat embolica una mica a nosatres, criatures de Spaceland, però penseu que podríem haver-hi inclòs més eixos, més matisos.