divendres, 6 d’octubre de 2017

Primera setmana d'octubre

El referèndum de l'1 d'octubre sobre "el futur polític de Catalunya" fou un èxit organitzatiu, tant pel que fa al vessant de l'Administració com del poble organitzat a través dels Comitès de Defensa del Referèndum (CDR) o d'altres plataformes. És clar que això no pot fer oblidar la quantitat de col·legis tancats bé per l'acció de la policia (Mossos d'Esquadra, Policia Nacional, Guàrdia Civil) o de col·lectius civils anti-referèndums. L'obertura d'un cens universal havia de resoldre aquesta pressió però el sabotatge informàtic va fer que fos pitjor el remei que la malaltia, en barrejar en la mateixa urna, vots del cens local amb els vots del cens universal, i en fer possible duplicacions de vot. La participació, en general, fou fluixa, amb nivells comparables amb la "consulta" del 9 de novembre del 2014: l'abstenció militant es va deixar notar. Tot i amb tot, d'acord amb la llei del referèndum, allò que importava era la resposta explícita a la qüestió de si Catalunya s'havia de constituir en República independent o no. I el Sí va guanyar-hi de manera aclaparadora.

El 2 d'octubre, però, no fou tan marcat pel propi referèndum com per les imatges de la repressió policial contra col·legis electorals. Més que el segrestament d'urnes, foren els 900 ferits i els quantiosos danys materials els qui protagonitzaren el relat majoritari de l'1-O. Precisament, fou aquesta actuació violenta de la policia contra els centres electorals la que donà una dimensió internacional a la "crisi constitucional d'Espanya" i a la qüestió catalana.

La Vaga General (o Aturada Nacional) del 3 d'octubre fou marcada, doncs, no tant pel referèndum com per la protesta contra la repressió policial i, més en general, contra l'actitud hostil de les institucions espanyoles davant de l'exercici del dret d'autodeterminació del poble català. Si el seguiment de la vaga fou desigual, les mobilitzacions oferiren imatges massives arreu del territori.

La jornada del 4 d'octubre fou, en general, una jornada de reacció. La dimensió del referèndum de l'1-O i de la mateixa vaga del 3-O ja va produir la resposta d'un discurs del Rei Felip VI que deixava entendre que tot valdria per reprimir la proclamació de la República Catalana. Vint-i-quatre hores després d'aquest discurs, Puigdemont responia amb un to més dialogant, encarat a aconseguir una mediació. Efectivament, els mediadors proliferaven d'arreu, des de l'església a autoritats civils internacionals, entitats de tota mena, etc. El recurs a la mediació produeix sens dubte un desencís davant d'allò que preveia la Llei de Transitoritetat Jurídica, un colp llegits el resultats del referèndum de l'1-O. Alhora, l'espanyolisme a Catalunya prenia consciència de la necessitat de fer-se sentit, d'organitzar-se més enllà de la protesta individual, i es va fer sentir amb una cassolada de protesta contra el discurs de Puigdemont, potser pensant que aquest discurs era el de la proclamació de la República Catalana.

El 5 d'octubre, possiblement davant de l'escalada viscuda en les dues jornades anteriors, fou marcada pel creixement de les veus partidàries del "diàleg", de les pancartes de "Parlem!", de més ofertes de mediació, etc. Però aquesta tendència era sabotejada amb una decisió del Tribunal Constitucional de suspendre preventivament el ple de Parlament de Catalunya del proper 9 d'octubre. Alhora, creixien les recriminacions dins del poder espanyol davant la tebiesa o de les ofertes de mediació.

Ara mateix hi ha la tendència de fer equivaldre la "declaració d'independència" (DI) amb "l'aplicació de l'article 155". Les veus que demanen evitar totes dues solucions coincideixen amb la decisió prudent de CaixaBanc i del Banc de Sabadell de traslladar les seus lluny de Barcelona a terres dels Països Catalans no afectades per la DI potencial. Es configuren, doncs, cinc sectors bàsics:
- els hiperventilats del 155, que fa temps que desesperen davant de la "passivitat" de Rajoy, que sembla haver-ho delegat tot a jutges, fiscals i policies.
- els addictes al govern Rajoy, que pensen que qualsevol qüestionament del govern enfortirà l'independentisme català.
- els partidaris del diàleg o la mediació.
- els addictes al govern Puigdemont, que supediten el seu desig de mediació a la unitat mateixa de JxSí, ANC i Òmnium.
- els hiperventilats de la DI, que la consideren imprescindible per iniciar qualsevol mena de mediació.

Si la setmana havia començat amb indicis de desbordament popular, en les darreres hores sembla que la institucionalitat hauria recuperat pistonada. Uns semblen esperar que es produeixi la DI o quelcom equivalent per actuar. Uns altres semblen esperar que es produeixi un nou fenomen repressiu. Les declaracions de Trapero, Cuixart i Sànchez per sedició a l'Audiència Nacional no han rebut gaire resposta popular de moment. D'altra banda, la convocatòria d'una concentració unionista a Barcelona pel diumenge 8 d'octubre, i les previsibles mobilitzacions independentistes vinculades al Ple del Parlament del 10 d'octubre podrien canviar de nou la tendència, i retornar el protagonisme al carrer.