dimecres, 6 de desembre de 2017

Morts pel carrer

"Ens van amenaçar amb morts". Morts pel carrer. Violència. Aquestes eren les declaracions de Marta Rovira que van aixecar tanta polseguera. Suspensió de la república a canvi d'absència de violència, semblaven argumentar. Però, alhora, eren rebudes pels dirigents polítics espanyols com una nova mostra de difamació hispanòfoba, que volia presentar Espanya com un estat violent i autoritari.

"Explosió de violència". És la raó que esgrimeix el Tribunal Suprem per mantindre en presó provisional Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Oriol Junqueras i Joaquim Forn. Talment com si l'ANC i Òmnium haguessin perpetrat accions de violència coordinadament amb la Conselleria d'Interior i la Vicepresidència de la Generalitat. Una manipulació que sols es pot entendre des de la definició de la resistència passiva com a "violència", en la idea que la resistència passiva força els cossos de seguretat a haver d'emprar la "violència". La violència legítima de l'estat, doncs, es projecte com a violència il·legítima de qui la pateix. Qui la pateix és qui la provoca, doncs.

Equidistàncies, però, les justes. Marta Rovira no és la Presidenta d'una República que hagi engarjolat Sáenz de Santamaría, Cospedal i potser els presidents de la SCC o de Denaes.

Però aquesta apel·lació a la violència política en to d'amenaça, als morts pel carrer, que fan uns i altres és preocupant. Perquè, alhora, uns i altres diuen: "no hi hagut morts al carrer gràcies a la nostra prudència".

No hi ha hagut morts al carrer? I el 17 d'agost a la Rambla de Barcelona? I el 17 d'agost a la Plaça Universitat? I el 17 d'agost al Passeig de Cambrils? No eren pas morts al carrer?

Ens responen que allò era diferent. Que allò era "terrorisme" o que allò era "gihadisme".

Alguns ha volgut connectar els fets del 17 d'agost amb errors dels responsables de seguretat, bé de la Generalitat i dels Mossos, o bé del Govern espanyol i del CNI. Sembla com si els fets de 17 d'agost tan sols podrien adquirir gravetat si aquestes connexions fossin verificades. Si no hi hagués connexions, de nou, seria diferent.

I què passarà si hi ha morts al carrer atribuïbles directament a l'independentisme o a l'unionisme? Què passarà llavors? S'acompanyarà la condemna, respectivament, de crides a evitar la catalanofòbia o la hispanofòbia? O el bàndol-víctima aprofitarà per empastifar el bàndol contrari? Més aviat, sabem que el bàndol-víctima aprofitarà per empastifar el bàndol contrari, i possiblement per justificar una resposta violenta.

Aquesta diferència de tractament es relaciona amb el fet que hom considera com un fenomen "aliè" o "estranger" atemptats com el del 17 d'agost. I això que els autors eren totes persones residents a Catalunya de fa temps i, en la majoria de casos, hi havien crescut. Però la seva violència no és considerada "política". És com si el "terrorisme gihadista" caigués en la categoria d'accidents meteorològics, i com si els morts que produeixen tinguin la mateixa categoria "apolítica" que els morts en accident de trànsit o en accident laboral.

Aquesta sensibilitat diferenciada davant de violències diferents apareix de nou en aquelles violències que són considerades "apolítiques" perquè tenen lloc en contextos relacionals o domèstics.

Ja no diguem què s'esdevé amb la violència institucional, que és considerada violència legítima. O amb la violència sistèmica, que és considerada una part de la natura humana. I els mateixos que assumeixen aquestes equivalències preparen filípiques descomunals per cada petita acció violenta que pugui atribuir-se al bàndol d'adscripció nacional de signe contrari al de la llur preferència.