El Grup d'ERC al Congrés dels Diputats expressà per boca del seu portaveu, el cornellanenc Tardà, la decisió de respondre amb el terme "feixista" a tots els que diguin "colpistes" als reponsables de l'octubre del 2017. La gota que va fer vessar el vas fou la proposta de Cs de comprometre's a no concedir indults als "colpistes". Aquesta proposta fou refusada per la majoria del Congrés.
El terme "colpista" o "putschista" s'associa al concepte de "coup d'état" o de "putsch". Tots dos termes designen l'enderrocament sobtat d'un règim o d'un govern a través de mitjans il·legals en el marc del règim "colpit". Certament que s'associa especialment als casos on aquest enderrocament es fa des de les pròpies estructures del règim. Quan la relació entre els colpistes i l'estat és especialment flagrant hom arriba a parlar d'autocolp d'estat. En termes generals, es tracta d'un acte sobtat i declarat. S'entén que és un acte d'una minoria conspiradora, ben planificat des de la clandestinitat i que tria el moment oportú per passar a una fase pública que és necessàriament breu i contundent. El terme "coup d'état" el trobem en el cicle revolucionari francès precisament en aquest sentit, i d'aquesta manera diferenciat d'una revolta o revolució de masses. En el segle XIX aquest concepte el trobem especialment vinculat al blanquisme, terme popularitzat per Marx i Engels, per designar l'estratègia de Louis Auguste Blanqui (1805-1881) de la conspiració secreta d'una minoria decidida que pren el govern i, des d'aquesta posició de poder, inicia la revolució socialista. Però també trobem el concepte de "pronunciamiento", en el que el punt de partida és la declaració d'un cabdill militar que troba com a primer suport les tropes sota el seu comandament. S'ha discutit molt sobre si la Revolució d'Octubre del 1917 a Rússia no fou sinó un "colp d'estat" bolxevic. Però el concepte de "coup d'état" i, especialment, el de "putsch", s'associa després del 1920, amb cercles decididament reaccionaris i elitistes, militars o militaritzats. Així el trobem en el Pronunciamiento de Miguel Primo de Rivera al setembre del 1923, on el propi autor el considera com un "acte suprem d'indisciplina", però precisament necessari per evitar una multitud d'indisciplines. Com que el concepte de "colp d'estat" té mala premsa, tots els colps d'estat s'autodefineixen com a revolucions, aixecaments, revoltes, etc., i procuren embolcallar-se d'un element de masses. En l'actualitat la majoria de "colps d'estat", a més, defineixen com a prioritari el "restabliment de la normalitat institucional" després d'un "període de transició".
El terme "colpista" és un terme carregat, però tècnicament definible. Un grup dotat de poder legítim fa quelcom il·legal per subvertir el règim legítim i establir-hi una nova legitimitat. Això és el colpisme, i és comprensible que hom defineixi com a "colpistes" els implicats en la tardor catalana del 2017. Els "intents de colps d'estat" són sovint els únics "colps d'estat" que es defineixen com a tals: si triomfen se'ls considera revolucions o quelcom semblant.
Quan Tardà contraposa "feixista" a "colpista" crea un determinat marc mental. És a dir, que els contraris al "colp d'estat" són partidaris del "règim feixista" vigent. Rufián ha aclarit que el que es tracta és de fer una reducció a l'absurd: "ni ells són feixistes ni nosaltres som colpistes". Resulta curiós que la Presidenta del Congrés, Ana Pastor, hagi assumit l'equivalència dels dos termes i els hagi esborrat tots dos del Diari de Sessions. Per Javier Maroto, del PP, el terme "colpista" és un terme legítim, mentre que el terme "feixista" ja no seria més que un exabrupte.
El cas és que el feixisme, com a moviment italià de 1919 a 1945, fou una forma de blanquisme o colpisme. L'acció de masses, la marxa sobre Roma, tenia sentit subjugada a la presa del poder des de dalt. I una vegada en el poder els successius "autocolps" consolidaven el feixisme. No tots els colpistes són feixistes, però tots els feixistes són colpistes, fins i tot dins d'un règim feixista.
El problema d'estendre el concepte de "feixisme" més enllà del seu context històric ("Itàlia, 1919-1945"), és que acaba servint com una simple arma llancívola contra l'adversari, ja buidat de tot contingut. Perquè el feixisme banalitzat és alhora elitisme i populisme, exaltació patriòtica i demagògia social, simplicitat argumentativa i ganes de resoldre-ho tot per la força.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada