dimarts, 21 de març de 2006

Carretero abjura de l'antizapaterisme i Tura veu conspiracions per tot

El govern del tripartit del Tinell ocuparà, si no ho remeiem, les pàgines d'epíleg de la Història de Catalunya. El pitjor de tot és el contingut amb que omplen aquestes pàgines. No sabem com hem de definir una persona que promet acceptar un Estatut tal com surti d'un Parlament autonòmic i després incompleixi la seva promesa, sinó és amb el terme de "demagog". De "demagog" i d'"espanyolista". Una cosa similar va dir Carretero, i gairebé li ha costat el bigoti. El metge d'origen urgellenc havia atacat la figura sacrosanta de José Luís Rodríguez Zapatero el qual, com en el seu temps va fer en Juan José d'Àustria, exerceix d'"amics dels catalans" per les Espanyes. Amb amics com aquest, qui vol enemics? Però Carretero, com a conseller, va oblidar que hom pot atacar Bono, Chaves o Ibarra, però no Zapatero. Zapatero és bo. Zapatero és bambi. Zapatero és negrín. Així, Carretero, que no va haver de pensar en dimitir pel cas de les benzineres de Puigcerdà, ho ha hagut de fer ara. Com que el seient és el seient, ha abjurat dels errors antizapateristes i antiestatutistes i ha tornat al dogma de la correcció política social-catanyola.
Pontificis Maxima d'aquesta nova religió és, sens dubte, la consellera Tura. Segons Tura, dels 500 participants en el passada gresca de divendres, uns 200 (un 40%!) eren "joves antisistema" i "delinqüents comuns". Tota religió necessita enemics, i la religió turaniana els té en els "antisistema". En aquest sentit la socialdemòcrata Tura, com el seu antecessor Noske, es caracteritzen per una profunda convicció "antiantisistema".
"Delinqüents comuns" i "joves antisistema", diu Tura. "Confabulació islamo-basco-catalana-asturiana", diuen uns altres de l'atemptat que obrí les portes de la Moncloa al "demagog" Zapatero. El paral·lelisme és evident.
El 1955 al sector sota ocupació soviètica i amb govern titella estalinista hi va haver una rebel·lió de marcat signe obrer. Ja té nassos que a un govern "obrer" li facin una revolta obrera, de la mateixa forma que té nassos que a un govern "tolerant i obert" li facin una gresca al carrer. Els dirigents de la RDA s'enfurismaren. Bertold Brecht els va dir que el millor que podien fer, donat que el govern era inqüestionable, era dissoldre el poble i convocar-ne un altre. Els dirigents de la RDA van atribuir la rebel·lió a "delinqüents comuns", però com que no colava, van afegir-hi "simpatitzants nazis".
Afortunadament som en democràcia, deteriorada, però democràcia. El jutge instructor del cas de les gresques de divendres, així, ha pogut actuar sense fer cas de les cabòries del tàndem Tura-Clos.
El proper divendres els veïns del Raval patiran de nou els excessos de gent vinguda d'altres barris i que allà fa (i desfa) el que no gosaria mai fer a casa seva. La consellera Tura no hi serà. La Guàrdia Urbana tampoc. Ja s'hi van posar la medalleta contra la conspiració "anti-sistema" divendres passat.