dilluns, 31 de juliol de 2006

Judeomania de tipus I i de tipus II: dues malalties aparentment contraposades

Josep Maria Fonalleras feia un lúcid article en El Periódico del passat divendres sobre el conflicte entre Israel i Hezbol·là. Lúcid ni que fos únicament per la primera frase: "En aquesta guerra que encara no té nom s'hi percep la necessitat d'estar a favor o en contra d'un dels combatents". En dir aquesta frase ja m'imagino la fila d'uns (Maleït Fonalleras, no condemna les massacres d'Israel, porc sionista!) i la d'altres (Maleït Fonalleras, considera Hezbol·là combatents, porc antisemita!). Fonalleras ja sabia el risc que corria davant d'aquests darrers ("Si es defensa el dret dels palestins a tenir el seu espai, un ha de ser molt estricte en les seves paraules perquè no el percebin com a antisemita"). No és qüestió aquí pensar sobre la posició que israelians i libanesos, àrabs i jueus, tenen davant de l'actual conflicte (o guerra, si voleu). És ben normal que aquests pobles no siguin indiferents. Tampoc no volem reflexionar sobre la magnificació de tots els fets que tenen lloc a Llevant. És ben normal que, davant de la importància estratègica de la regió, la indiferència sigui un luxe que no es puguin permetre els dirigents europeus i nord-americans. Allò que no és normal és la projecció que se'n fa de tot allò on hi tingui a veure Israel. O Palestina, per bé que Palestina en aquest sentit no és més que una definició negativa d'Israel. Aquesta projecció determina que bona part dels esdeveniments mundials s'analitzin des d'una perspectiva judeo-cèntrica. Res a objectar al judeo-centrisme dels jueus, però sí al judeo-centrisme dels gentils (una altra definició judeo-cèntrica). I per judeo-centrisme no entenem únicament la israelofília cega, sinó també la judeofòbia cega. Els primers consideren que Israel és per damunt de totes les coses, i els segons consideren que hi ha una conspiració mundial per fer que Israel sigui per damunt de totes les coses. Els uns converteixen els israelians en uns herois que protegeixen la civilització judeo-cristiana (!). Els altres els converteixen en uns supervillans i, per això, mateix en unes criatures superhumanes (!).

Les bases del judeo-centrisme

Les bases del judeo-centrisme no s'han de cercar en la identificació que es produeix en la nació hebrea entre nacionalitat o religió, o la capacitat de restar fidel a la comunitat jueva i alhora implicar-se en el país d'acollida (sigui la Pèrsia de Cir, la Catalunya de Jaume I o els Estats Units dels nostres dies). Aquestes coses no són pas patrimoni del poble jueu.
Les bases del judeo-centrisme radiquen en el tractament específic que l'Imperi Romà, primer, i la Cristiandat romano-germànica després, han anat dispensant al poble jueu. La marginació impel·lia a les comunitats jueves a cercar la solidaritat interna per sobreviure. I la supervivència únicament es podia assolir des dels marges de la societat feudal, des de determinades artesanies, des de determinades professions liberals i des d'uns papers financers. Si les comunitats jueves, com a conseqüència d'això, s'empobrien, rebien l'odi destinat a tot marginat. I si reeixien, llavors eren odiades per triomfar damunt la majoria.
Amb l'adveniment de la societat burgesa, les bases materials per l'excepcionalisme jueu desapareixen progressivament. Els nostàlgics de l'antic règim cercaran en una renovació de la judeofòbia una eina d'atac contra la "modernitat". Aquest atac reaccionari farà que els elements més lúcids de les comunitats jueves premin en un sentit inequívoc: llibertats burgeses i continuació de la revolució en els àmbits moral i social. Els nostàlgics hi responen amb un sil·logisme pervers (i certament judeo-cèntric): com que alguns dels pensadors radicals, socialistes, freudians, etc., són jueus, el pensament radical, socialista, freudià, etc., és inequívocament jueu.
Aquesta explicació, és clar, és purament esquemàtica. El pitjor és que és una explicació poc atractiva. No hi apareixen conspiracions ni sectes ocultes al llarg de segles sencers. I, malgrat tot, les conspiracions i les sectes hi són: en la ment i en la propaganda dels reaccionaris, en el "Protocol dels Savis de Sió" que es treu de la màniga l'Okhrana (policia política tsarista). Tant se val si els reaccionaris creuen o no creuen en aquestes conspiracions. Quan una falsedat es repeteix mil vegades, acaba siguent veritat. D'altra banda, la idea d'una conspiració és, per definició, infalsejable. Si hom prova de refutar-la, el conspiracionista té prou a dir: "mite'l, un altre conxavat que ens vol fer passar bou per bèstia grossa".

Judeo-mania de tipus I

De tant recòrrer a la conspiració jueva, hom acaba per creure que els jueus són una espècie de superhomes capaços, tot i el seu escàs nombre i pretesa inferioritat semítica, de destruir la civilització cristiana. En la versió cultural, l'esforç de combatre la influència jueva porta el reaccionari, paradoxalment, a desfer-se del cristianisme (una branca pre-talmúdica del judaïsme, com el definiria un judeo-cèntric). O bé, a suposar que els jueus actuals no tenen res a veure amb els jueus del temps de Crist o de l'Antic Testament, i que són uns suplantadors fills de Caïm i de la serp o uns rèptils alienígenes (David Icke). En la versió racial, els jueus són presentats com l'única influència corruptora de la sang pura de les poblacions nòrdiques.
Aquestes versions tenen ja ben pocs partidaris. El règim sud-africà de l'apartheid, que en matèria racial hi devia entendre, reconeixia els jueus com a blancs. El judeòmans de tipus I, doncs, consideren els jueus: a) uns blancs que han avantposat la religió i la creença que són al poble escollit a la solidaritat racial; b) un poble producte del mestissatge que s'aglutina al voltant d'un projecte de dominació mundial.
Certament hi ha formes de judeo-mania de tipus I més mitigades. Uns consideren que no hi ha res a objectar al poble jueu, i que el problema és el sionisme. Ara bé, aquest sionisme s'entén de dues formes. Hi hauria un sionisme de "construcció" (construcció de l'estat d'Israel a expenses del poble palestí i del contribuent nord-americà) i un sionisme de "destrucció" (que, a través, del liberalisme, atacaria els valors bioètics i familiars del cristianisme). Fins i tot hi ha defensors de l'Estat d'Israel que no vacil·len a utilitzar arguments judeòfobs contra els "liberals" judeo-americans. D'altres reprenen el fil argument dels Protocols, i consideren que el sionisme de "destrucció" és l'expressió "exterior" del sionisme de "construcció".

La judeo-mania de tipus I comporta una sèrie de complicacions en la percepció. N'hi ha prou amb un exemple. El judeòman de tipus I no s'empassa l'argument "esquerranós" segons el qual Israel ha esdevingut, especialment a partir dels anys 1970, un estat titella que fa funcions de vicari a l'imperialisme euro-americà. La seva hipòtesi considera els governs occidentals en ple i, especialment, el govern nord-americà, mers agents del sionisme: uns governs sionistes d'ocupació (ZOG). Tot, des de les emissions de CO2 fins a la immigració, s'interpreta com a punts tàctics del programa del sionisme de "destrucció".

Judeo-mania de tipus II


No són pocs els qui, de joves, patien la judeo-mania de tipus I i ara han desenvolupat la forma políticament correcta. La judeo-mania de tipus II manifesta un judeo-centrisme encara més exacerbat. Perquè si en la judeo-mania de tipus I el poble jueu era un "forat negre", en la de tipus II esdevé un "forat blanc".
Hi ha molta gent que, en el darrer mig segle, ha vist en Israel un model de regeneració nacional. Però que, per exemple, un català aspiri a crear un estat nacionalment català sota la inspiració d'Israel, no és pas judeo-centrisme. En aquest cas, el català utilitza Israel com a mitjà per un objectiu catalano-cèntric.
El judeòman de tipus II admira Israel, però no gosaria aplicar el sionisme per a la seva pròpia nació. Així, el judeòman de tipus II defensa el caràcter jueu d'Israel, però no dubta ni un moment a sotmetre el destins de la seva nació als imperatius del cosmopolitisme. El judeòman de tipus I té una explicació per això: la Casa d'Israel ha creat el cosmopolitisme contra els altres, no per aplicar-se'l a ella mateixa i, en tot cas, el judeòman de tipus II és un simple agent sionista que fa temps renegà de la pròpia nació.
L'explicació de l'aparent contradicció del judeòman de tipus II no cal buscar-la en xarxes d'espionatge o en les nòmines de les oligarquies periodístiques mundials. El judeòman de tipus II, per regla general, utilitza Israel per poder acusar d'antisemitisme als seus contrincants polítics. En el seu programa de "contra-reforma laboral", allò que importa són les ofensives que realitzi ell contra la seva classe treballadora. Si el govern israelià és massa tou en les mesures "cosmopolititzadores" és, pensa el judeòman de tipus II, el seu problema.
Hi ha judeòmans de tipus II, és clar, que no són gens hipòcrites, que s'ho creuen. Fan equilibris amb el seu tradicionalisme o, si s'escau, amb el seu liberalisme. Els tradicionalistes ens parlen de la tradició judeo-cristiana i fins i tot impulsen iniciatives (com el messianisme israelià) per convertir a la Fe de Crist a la Tribu de Judà. Els liberalistes ens convencen que allò que podem percebre com a tradicionalisme jueu a Israel és el resultat d'una expansió momentània, produïda gràcies a la llibertat recobrada després de segles i segles de persecucions.

El judeo-centrisme d'uns i d'altres, el de tipus I i el de tipus II, fa que "antisemites" i "filosemites" es defineixen justament per això, per la seva actitud davant d'Israel. Uns es proclamen orgullosament "gentils" i consideren el "supremacisme jueu" el perill més enorme de tots els temps (és clar, perquè consideren que l'atur, les drogues, la inseguretat ciutadana, tot al capdavall, respon a un pla jueu). Els altres, assumida la condició de Goyim, aspiren únicament a ser proclamats "justos entre els gentils". En qüestió d'un segle la superioritat ària del reaccionarisme europeu s'ha convertit en un zombisme patètic. Patètic, sí, però encomanadís!!!