Z-ETA-P, l'Anticrist?

José Luís Rodríguez Zapatero sembla, a primer colp d'ull, massa gris per apassionar. La seva vocacional grisor fa recordar al nostre José Montilla. Ves per on, Zapatero va aconseguir el lideratge del PSOE contra tota probabilitat, i després aconseguí la presidència del govern espanyol de forma inesperada. Ja posats, podria aspirar al govern mundial a través de la seva aliança de civilitzacions?

Zapatero, en tot cas, mou passions. Escridassat ahir a València davant l'arribada de Benet XVI pels sectors més ultramontans, Zapatero ha sabut segrestar de forma efectiva tots aquells sectors que tenen quelcom a tèmer, cívicament, nacionalment o fins i tot sexològicament del dit ultramontanisme.

Zapatero és obvi que ha despertat una oposició aferrissada. Però no tothom que el denigra comparteix la següent llista de motius i, ans diríem, que no n'hi ha ningú que els subscrigui tots com a quelcom necessàriament negatiu:
- Zapatero, com a destructor del model familiar tradicional. Les crítiques se centren en la modificació de la llei del matrimoni que permetia el casament de persones del mateix sexe.
- Zapatero, com a perseguidor de la fe catòlica. En aquest punt s'esmenta específicament les polèmiques al voltant de l'assignatura de religió a l'ensenyament obligatori. Val a dir, que fins i tot els més agossarats del camp "cristero" es limiten a demanar una assignatura computable que tingui com a alternativa una assignatura d'ètica aconfessional d'igual "dificultat".
- Zapatero, com a destructor de la unitat d'Espanya. En aquest sentit, s'esmenten les reformes estatutàries del Principat de Catalunya i d'Andalusia, totes dues impulsades per les seccions regionals del PSOE.
- Zapatero, com a home de palla d'ETA. Aquesta crítica es relaciona amb l'anterior. Pot anar des de titllar Zapatero de feble davant d'ETA o de l'esquerra abertzale, fins a considerar-lo un simple agent encobert de l'independentisme basc. Els excessos que s'han comès en aquesta crítica han acabat per reforçar la pròpia imatge de Zapatero com a "home de pau" i com a garantia per resoldre els "problemes nacionals" de l'estat espanyol.
- Zapatero, com a destructor de la hispanitat. Els processos de regularització de la immigració il·legal, així com les evidents tensions interracials que esquitxen tot el territori estatal, són uns arguments que la dreta tan sols ha utilitzat tímidament contra Zapatero. D'altra banda, és justament en aquest punt, on l'aparell zapaterista accepta pitjor les crítiques i on més durament respon amb mesures policials i jurídiques.
- Zapatero, com a destructor del valor de la vida. El moviment pro-vida s'ha enfrontat amb Zapatero per la qüestió de les cèl·lules mare embrionàries, per les aplicacions dels supòsits despenalitzadors de l'avortament i per la qüestió de l'eutanàsia. En menor grau, sectors conservadors van atacar Zapatero quan aquest va presentar la iniciativa de reconèixer drets "quasi-humans" als primats hominoïdeus (goril·les, ximpanzès, orangutans).
- Zapatero, com a obstacle en la lluita contra el terrorisme internacional. Aquest, de nou, és un camp que no ha estat prou explorat per l'oposició de dretes. Presentar Zapatero com un president alçat a la Moncloa a través d'un atemptat islamista pot ser contraproduent. Acusar-lo d'islamòfil és quelcom reservat a la pràctica a l'oposició de dretes més judeòfila. Els arguments contra l'Aliança de Civilitzacions proposada per Zapatero queden lligats per un fet. D'acord amb la doctrina oficial dels neoconservadors, la guerra contra el terrorisme internacional és una guerra contra uns grups terroristes concrets, i no pas una guerra entre Occident i l'Islam (o entre Occident i la Perifèria) i, encara menys, una guerra entre la raça blanca i les altres races.

El progressisme políticament correcte, doncs, davant d'aquest panorama, es veu obligat a aplegar-se al voltant de Zapatero i a no deixar entreveure la més mínima esquerda. És clar que això significa que:
- el model familiar de Zapatero s'accepta com a dogma progressista, i el criteri matrimonial passa a utilitzar-se per marcar als/les bons/es (que es casen) dels/les dolents/es (que no ho fan, fent el joc a l'Església!).
- el model de laïcisme de Zapatero s'accepta, amb la qual cosa se substitueix l'anàlisi material de la societat per una anàlisi ideològico-religiosa del discurs (aquest post, justament, n'és un exemple).
- el model d'estat de Zapatero no tan sols no reconeix el dret d'autodeterminació de les nacions, sinó que no reconeix a les mateixes nacions i, a més, s'institueix en representant exclusiu de la "rica diversitat" que ell decideixi tolerar.
- el model de ressolució de conflictes de Zapatero, que vol aplicar al cas basc-espanyol, s'adreça únicament als aspectes externs (i, sobretot, a comunicar els aspectes externs ja no com a "accions terroristes", sinó com a "bretolades aïllades i sense caràcter polític").
- el model de ciutadania de Zapatero, buidat de tota referència històrica (per la mateixa necessitat d'assimilar les identitats catalana i basca), criminalitza qualsevol sentiment autoctonista, alhora que promou la solidaritat grupal dels nouvinguts (reconeixement oficial dels Latin Kings, etc.). Així Zapatero es reserva la carta d'agitar el ressentiment de la majoria europea quan li convingui.
- el model de bioètica de Zapatero serveix per amagar la realitat. En focalitzar els debats en "qüestions candents", s'el·ludeix analitzar quantitativament en un marc social realista els problemes presents. Dit d'una altra manera, i això val també pels seus detractors, en parlar de la vida humana en abstracte no proposen cap esperança per les vides humanes concretes.
- el model de relacions internacionals de Zapatero es plega completament als interessos canviants del sector majoritari del capital europeu. És així com cal entendre el seu "antiamericanisme" de paraula davant Bush, i el seu "antiamericanisme" de fet davant Chávez-Morales-Castro. La posició davant del conflicte israeliano-palestí esdevé la més intel·ligent. Amb un pro-palestinisme sense compromisos, aconsegueix lliurar lligada de peus i mans a l'oposició de dretes al programa del judeo-conservadurisme dels Wolfowitz i companyia. I el millor de tot és que fa això, tot coincidint amb l'agenda econòmica de destrucció de la classe treballadora europea que aquest mateix programa propugna a banda i banda de l'Atlàntic.