diumenge, 5 de novembre de 2006

Esquerra farà José Montilla president de la Generalitat

El procés de degeneració de les forces polítiques catalanes al Principat continua accelerat. N'és una mostra palpable el desenllaç definitiu de les eleccions de l'1 de novembre. Les veus que afirmaven que era important una bona participació electoral per garantir que CiU i ERC depassés la línia dels 68 escons s'han demostrat una vegada més equivocades. Si ja en el 2003 aquesta majoria combinada CiU+ERC no va impedir la sortida triomfal de Zapatero en la balconada del Palau de la Generalitat, ara en el 2006 la Generalitat tindrà com a president José Montilla. La ficció del PSC que havia encarnat Maragall s'esfondra també definitivament.

La lògica política de l'antiaznarisme va ser el motor del primer tripartit. Ara, quan fa més de dos anys que José María Aznar és un cadàver polític (denostat fins i tot pels 'neocons' que desconfien del seu cripto-antisemitisme pro-Reis Catòlics), encara el veiem guanyar batalles després de mort.

El grau de degeneració de les forces polítiques catalanes del Parlament de Catalunya arriba, però, a un graó per sota de l'antiaznarisme-zapaterisme. CiU, malgrat guanyar en nombre de vots i d'escons, era incapaç de proposar seriosament un govern CiU-ERC perquè això hauria significat un govern sense capacitat de negociar a Madrid. Dit d'una altra manera, les forces polítiques catalanes degenerades han renunciat (possiblement, per sempre) a gestionar els governs autonòmics, tant si ho permet o no l'aritmètica electoral. Tammateix l'aritmètica electoral (que dependrà de la celeritat dels processos de nacionalització dels ciutadans sud-americans a Catalunya d'acord amb la voluntat de Zapatero) fa que sigui difícil sinó impossible que es repeteixin les proporcions d'escons de les eleccions del 2003 i del 2006.

L'arribada de Montilla a la presidència de la Generalitat (que no serà contrarestada ni tan sols per un Puigcercós, un Carod o un Castells com a 'conseller en cap') no fa més que ratificar un fet proclamat de manera continuada per l'independentisme en els darrers 25 anys: les autonomies són institucions de (i al servei) l'estat espanyol. La ficció de les presidències de Pujol i de Maragall s'esvaeixen. Els tres diputats de Ciudadanos, a més, faran més fàcil al Tripartit 2.0 la tasca d'enrunament de les darreres quimeres pujolistes.

Allò que és determinant, però, no són aquests signes objectius. Serà decisiva, altrament, l'atitud subjectiva dels sectors patriòtics. Continuarà l'encaterinament amb les forces polítiques degenerades? Un desencantament els durà pels viaranys traïdorencs de l'apoliticisme o d'uns malentesos culturalismes i etnicismes? Podrà articular-se una opció nacional?

1 Comments:

Anonymous Alexis said...

Estic d'acord amb el plantejament que fas.
Quan parles de la immigració de persones d'Àfrica, Amèrica i Àsia als Països Catalans, produït arreu d'Europa (cert que amb concentracions a uns llocs o uns altres dependent dels interessos dels estats), crec que efectivament canviarà el panorama electoral. Però ells avui, serem nosaltres demà, tan o més participatius de la cultura que hi hagi en aquell moment que nosaltres de la que ens ha tocat viure. Per donar-los la possibilitat de viure el país que volem, cal que ens fem escoltar i transformem la realitat (més enllà del sistema) aprofitant les poques eines que el propi sistema ofereix tot fent-los-hi un lloc als nous veïns o veïnes.
Apa, i endavant amb el bloc!! ;-)

4:14 a. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home