dissabte, 18 de novembre de 2006

Esquerra i Iniciativa, dues potes del PSOE

Fins fa poc algunes publicacions de l'esquerra independentistes encara utilitzaven l'expressió esquerra nacional per referir-se a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i a Iniciativa per Catalunya Verds (ICV). És aquesta expressió correcta si s'interpreta aquestes dues forces polítiques com la fase parlamentària d'uns sectors socialment progressius i nacionalment emancipadors? Per respondre aquesta qüestió caldria centrar-se en els comportaments parlamentaris d'aquestes dues forces polítiques. I especialment il·lustrativa seria la seva atitud davant la formació d'un nou govern de la Generalitat. Considerar que José Montilla representa una opció socialment progressiva és molt dubtós. Però afirmar que representa una opció desnacionalitzadora no és gens agossarat. Negar-ho, des de les posicions d'ERC, no és més que una mostra aberrant d'autoodi, en el millor dels casos, o de cinisme gruixut, en els pitjors.

La demagògia gruixuda de dirigents com Carod i Puigcercós, que parlen de "cohesió social", encén de ràbia no pocs catalans. El llenguatge de Carod i Puigcercós fa el joc al lerrouxisme, si és que no és en realitat la versió contemporània del lerrouxisme apta per pal·ladars sensibles ex-catalanistes. És un discurs odiós que fa passar l'oprimit per opressor. Insistim que aquesta fraseologia pro-cohesió social, aquest integracionisme falsari, és compartida per Carod i Puigcercós. S'equivoquen doncs els qui atribueixen el discurs neolerrouxista d'ERC a Carod-Rovira pel seu origen aragonès. Per què, com justifiquen doncs que Puigcercós digui el mateix?

La formació del Segon Tripartit no és una mera reedició del Primer. Significativament Maragall ha deixat pas a Montilla. Significativament, també, la dretanització d'ICV-EUiA és molt més acusada. I significativament també, ERC manté avui un discurs que, en les conclusions finals, és idèntic al sostingut pel Partit de la Ciutadania.

La dinàmica d'aliances possibles és que la respon, al capdavall, la qüestió inicialment plantejada. Són ERC i ICV forces polítiques independents? ICV ja va deixar clar durant la campanya electoral que tan sols entraria en un govern PSC-ERC-ICV, descartant altres possibilitats. L'atitud d'ERC ha sigut la mateixa, per molt que ho hagin volgut desmentir amb silencis.

Això fa que en l'esquema de les forces parlamentàries del Principat, ERC i ICV siguin satèl·lits del PSOE. A efectes pràctics el PSOE de Catalunya es caracteritza per:
- utilitzar una etiqueta diferenciada en la forma del PSC.
- posseir una plataforma extra-partit anomenada Ciutadans pel Canvi.
- disposar d'una candidatura alternativa destinada al vot ecosocialista, anomenada ICV.
- disposar d'una candidatura alternativa destinada al vot catalanista, anomenada ERC.

Aquestes dues candidatures alternatives expliquen perquè el PSOE ha anat minvant esforços per fer-se passar per catalanista. Qualsevol esforç en aquest sentit podria fer-los perdre vots en certs sectors (que ara han començat a passar-se al Partit de la Ciutadania). Amb la incorporació definitiva d'ERC al Bloc Zapaterista, s'asseguren la captivitat d'una sèrie de vots i d'intel·lectuals, que es movien a l'òrbita d'ERC.

Sense les dues potes del PSOE, el desgast de la força central hauria comportat la fi del tripartit i per tant la fi d'un govern controlat al 100% per Zapatero. Val a dir que l'altra alternativa viable, la del govern CiU-PSOE hauria suposat un govern Zapatero en un percentatge força elevat.

Durant 25 anys, les institucions autonòmiques han anat oscil·lant en un difícil equilibri. Fa temps que quedà clar que no podien ser l'embrió d'institucions nacionals. Ara ha quedat clar que no són més que excrescències de l'estat espanyol. Justament per això ERC i, encara més clarament, ICV són excrescències del partit espanyol PSOE-PP.