dimecres, 30 d’abril de 2008

El Primer de Maig

Rosa Luxemburg, 1894:

El primer de maig demanà originàriament la introducció de la jornada de vuit hores. Però fins i tot després d'assolir aquest objectiu, el Primer de Maig no ha estat abandonat. Mentre la lluita dels treballadors contra la burgesia i la classe dirigent continui, mentre no se satisfacin totes les demandes, el Primer de Maig en serà l'expressió anual. I, quan arribin dies millors, quan la classe obrera del món hagi guanyat l'emancipació llavors també la humanitat probablement celebrarà el Primer de Maig en honor de les fortes lluites i dels molts patiments del passat.

Michael Leibowitz, 2008:

Quan s'apropa el Primer de Maig, hi ha quatre coses que paga la pena de recordar:

1. Pels treballadors, el Primer de Maig no celebra una festa estatal o concessions de l'estat sinó que commemora la lluita obrera des de sota.
2. El focus inicial del Primer de Maig fou una lluita per una jornada laboral més curta.
3. La lluita per una jornada laboral més curta no és una lluita aïllada sinó que és la lluita contra l'explotació capitalista.
4. La lluita contra l'explotació capitalista és una part essencial però no l'únic de la lluita contra el capitalisme.

7 Comments:

Blogger Miquel Saumell said...

M'agrada la reflexió que fas si no fos que, al meu entendre, els treballadors d'avui en dia no els veig plantejant-se totes aquestes coses. De fet, la majoria ni ho saben tot això. I una altra cosa: lluitar contra l'explotació (sigui capitalista o de qualsevol mena) és sempre molt lloable però si la lluita és contra el capitalisme com a doctrina econòmica potser s'hauria de dir quina és l'alternativa que es proposa i, ara mateix, només se m’acudeix el comunisme. Vull pensar que no propugnes la tornada del comunisme però si vaig errat només et faig una pregunta: què et fa pensar que una segona oportunitat per aquesta ideologia donaria millors resultats que l’etapa anterior que va durar (Cuba, Xina i Corea del Nord al marge) fins fa vint anys? Podem posar algun exemple on el comunisme hagi donat algun grau de benestar a la societat on s’ha implantat? Ara es va descobrint que ni tan sols la medicina cubana que ens posaven com a capdavantera era i és el que semblava i sembla. Perdona l’extensió del comentari.

3:35 p. m.  
Blogger Dídac López said...

Des d'un cert punt de mira, Pangloss sempre té raó: vivim en el millor dels mons possibles. Al capdavall, la majoria de treballadors no s'han plantejat mai res, ni el 1894 ni el 2008. I tampoc no és una qüestió de doctrines econòmiques, sinó de realitats socials. Si el capitalisme pot treure finalment de la misèria la immensa majoria de la humanitat, encara que generi enormes desigualts, tindrà la pau social garantida.

7:08 p. m.  
Blogger Miquel Saumell said...

100% d'acord. Per tractar de reduir les inevitables desigualtats sempre hi han les polítiques socials que avui en dia tant valoren els uns com els altres. Sent l’economia i les realitats socials dos termes que no només van junts sinó que depenen un de l'altre, potser podríem parlar millor de doctrines socioeconòmiques. Et felicito pel blog.

7:21 a. m.  
Blogger Salvador said...

Permeteu que expressi el meu escepticisme. El que veiem actualment com a exemple de polítiques socials és donar milers de milions, que al final surten de la nostra butxaca, als pobres bancs i fons de inversió que han perdut diners especulant.

10:52 a. m.  
Blogger Dídac López said...

En Salvador té raó. Les polítiques socials de l'estat del benestar són polítiques en pro dels interessos de la classe capitalista. Però en Miquel assenyala, correctament, que és en interès de la classe capitalista que cal reduir les desigualtats. Dit d'una altra manera: les desigualtats són necessàries pel capitalisme, però massa desigualtat és una xacra. Perquè la desigualtat crea malcontentament i la manca d'igualtat d'oportunitats impedeix la pròpia renovació de la classe capitalista (que sí el capitalisme és sa, s'alimenta en bona part dels joves de les classes treballadores i intermèdies més 'espabilats' en el sentit capitalista del terme).

En l'actualitat assistim a un intervencionisme estatal que invalida en bona mesura els discursos abstractes sobre el capitalisme (tan profusos en la literatura dels neo-hayekians i companyia, tan pàl·lids com són respecte al seu mestre). L'intervencionisme (en forma de keynesianisme militar, si em permeteu l'expressió, o en forma d'assistència arbitrària a determinats sectors econòmics o a determinats capitals individuals) és part substancial del capitalisme madur. Per això la qüestió del poder estatal és tan candent.

El capitalisme, per fer front a crisis (econòmiques, socials o, fins i tot, ecològiques) necessita del seu 'comitè executiu', l'estat. Però alhora l'intervencionisme estatal, el sector públic de l'economia, la despesa pública, el deute públic, etc., són lloses que pesen damunt dels sectors productius (i, és clar, sobre els treballadors d'aquests sectors). La innovació tecnològica és vital per garantir la viabilitat de les economies madures. Però, com més s'innova, més gent treballadora passa dels sectors productius als sectors improductius, i més càrrega recau en els sectors productius innovats.

6:24 p. m.  
Anonymous Joan.Peiroton said...

En tot cas, m"estimo més un primer de maig quan cau un dijous que no pas un diumenge. (d'acord, el meu comentari manca un poc de filosofia política, això rai). Bon cap de setmana a tots!!!

4:40 a. m.  
Blogger Miquel Saumell said...

Potser hauria d'aclarir que quan jo parlava de polítiques socials em referia exclusivament als temes que considero bàsics: educació i sanitat. De les "donacions" que parla en Salvador a entitats financeres, si realment existeixen, evidentment hi estic totalment en contra. Si un banc va malament i ha de caure, el millor és que caigui i no ens costi calés, de la mateixa manera que si van malament acaben caient una fàbrica de gènere de punt o una pizzeria. I ja que hi som, també estic en contra de las majoria de les subvencions culturals, que no són altra cosa que una manera de captar un cert clientelisme cultural, i a més fer-ho al gust personal del gestor públic o el polític de torn. El temple de la Sagrada Família (que personalment no m'agrada gaire i no l’hagués pas acabat) i la seva construcció finançada quasi exclusivament amb donacions privades segons tinc entès, és un bon exemple de que si la societat vol un bé cultural no cal que el paguem via impostos sinó que es pot pagar, i de fet es paga, directament. Resumint, si hem d'acabar pagant més o menys el mateix, com més coses puguem triar nosaltres directament (i menys ho facin les administracions públiques) millor. Perdoneu, potser m’he tornat a allargar massa.

4:32 p. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home