diumenge, 20 d’abril de 2008

Per quan la propera manifestació per una nova cultura de l'aigua a Barcelona?

Fa unes setmanes la revista Nature dedicava el seu dossier a la qüestió hídrica mundial. Una població en creixement, amb una activitat en creixença i una dispersió més àmplia pel territori, demana més aigua. I el cicle de l'aigua és el que és, i si bé les obres hídriques poden modificar-lo localment de forma positiva, també l'explotació dels recursos hídrics l'afecta de forma negativa.

Com totes les qüestions, la qüestió hídrica demana un cap clar. Cal una comprensió integrada del problema a tots els nivells, des del nivell purament hidrològic als aspectes sociològics i econòmics. Una comprensió que no pot ésser la simple contemplació passiva del sistema, sinó una actuació que sigui respectuosa amb les necessitats de tothom, de les generacions presents però també de les futures. No hi ha solucions senzilles.

Resulta preocupant, doncs, la demagògia de l'aigua que gasten les autoritats estatals i subalternes pel que fa a la qüestió hídrica a casa nostra. Amb una voluntat electoralista s'atien els enfrontaments regionals (Llobregat contra Ter, Terres del Segre i de l'Ebre amb les conurbacions tarragonina i barcelonina, Conques internes al Nord de l'Ebre amb les Conques del Sud, etc.) així com els enfrontaments sectorials (aigua de boca contra aigua de rec, com si en la balança ciutadana del consum de l'aigua no calgués incloure també el cost en aigua de la producció d'aliments i de tota mena d'articles de primera, segona o tercera necessitat).

La Generalitat Valenciana, en companyia amb el govern murcià, organitzava paelles descomunals pro-transvasament en els anys de la majoria absoluta aznariana a Madrid. Eren temps on fins i tot el Papa de Roma considerava pecat oposar-se a aital obra d'enginyeria. Les organitzacions populars i ecologistes que s'oposaven al transvasament de l'Ebre i del Xúquer-Vinalopó havien de treballar en un terreny hostil. En canvi, les autoritats barcelonines, també receptores del transvasament, mostraven simpatia amb les reivindicacions d'aragonesos i tortosins quant a la defensa de l'Ebre.

El Pla Hidrològic Nacional (PHN), que així se'n deia en l'època del PP, no va arribar a port. Hi havia l'escull, força important, del finançament comunitari. Però foren els esdeveniments de l'11-M del 2004 els qui tallaren el PHN.

La qüestió dels transvasament es reobre ara, a Barcelona. Després de tant parlar de la nova cultura de l'aigua tot s'ha reduït a una disminució del consum domèstic per càpita d'aigua potable. Però, en augmentar la població, també augmenten les necessitats hídriques. N'hi ha prou amb una sequera relativa per dur els pantans a la misèria. Diversos interessos econòmics, en mig de la crisi ara ja declarada, forgen ara un discurs que aprofita la realitat d'unes reserves d'aigua justetes. Hom parla de mesures provisionals per cobrir la tardor-hivern del 2008-2009, que ja no seran necessàries quan entri en funcionament una dessaladora per a l'àrea metropolitana. Aquestes mesures inclouen el transport per terra (trens, camions) o per mar (vaixells) d'aigua procedent de diversos llocs excedentaris de la Mediterrània nord-occidental. Ens volen fer creure que una altra mesura provisional podria ser la "captació" d'aigua des del Segre o des del minitransvasament Ebre-Tarragona. O sigui, la realització d'un transvasament en el sentit previst pel PHN.

El PSOE i el PP tenen servit doncs en safata un nou motiu per consolidar l'adhesió increbantable, respectivament, del Principat i del País Valencià, d'Aragó i de Múrcia. A més, dins del Principat, el PSOE aferma el seu paper en l'àrea metropolitana, que seria castigada per la insolidaritat de gironins (Ter), lleidatans (Segre), tortosins (Ebre) i tarragonins (minitransvasament). CiU queda descol·locada, i referma les tesis dels transvasaments en defensar el transvasament del Roine. ERC i ICV encara s'hi veuran més desgastades per aquest enfrontament, si és que no saben explicar la seva posició en un context comunicacionalment tan hostil com és una àrea metropolitana de Barcelona dominada pels mitjans de comunicacions afins al PSOE. Això també val pel moviment ecologista de Barcelona, que haurà d'articular les seves propostes positives (treballades de fa anys) sobre la qüestió i posar-les en pràctica en temes com els transvasaments del Ter-Llobregat (present), de l'Ebre (imminent) i del Roine (futur), en la qüestió de les dessaladores (i els problemes energètics i de residus que presenten) i en les mesures d'optimització de les xarxes de distribució d'aigua i de la seva reutilització, reciclatge i depuració.

Cal ciència i cal activisme. En aquest sentit hi ha l'experiència de la Plataforma en Defensa de l'Ebre. Ens diuen:

El 18 de maig hi ha convocada una manifestació a Amposta, a les 12h. Una cita per mostrar el nostre rebuig als transvasaments i a la interconnexió en concret. No som insolidaris. No volem que Barcelona no tingui aigua. Com bé va recordar Ester Baiges en el seu torn de paraula, la gent de l’Ebre està acostumada a transvasar fills a la capital. No volem a l’Ebre que els fills i filles pateixin la manca d’aigua. Que no us enganyin a Barcelona. La PDE aporta alternatives però, la campanya mediàtica i política és molt forta. Posant la por al cos de la gent tenen el camí fàcil per proposar transvasaments.

Per això mateix la gent del Barcelonès i del Baix Llobregat amb consciència hi hauria de fer cap a Amposta el 18 de maig, amb pancartes ben grans que indiquin l'origen, i amb la participació especial dels ebretans i fills d'ebretans que viuen i treballen a l'àrea metropolitana de Barcelona.

Com deia el personatge anarquista d'Incerta glòria, de Joan Sales, ser pacifista en temps de pau no té cap mèrit, el mèrit és ser-ho en temps de guerra. I per això mateix la defensa d'una nova cultura de l'aigua té mèrit realment sota l'ombra d'un consum insostenible, que cal transformar radicalment.