dissabte, 3 de setembre de 2011

100 anys de la manifestació de Berlin “contra el bel·licisme” i “per la pau dels pobles”

El primer diumenge de setembre del 1911, tal dia com avui fa cent anys, el Partit Socialdemòcrata d’Alemanya (SPD) convocava a Berlin una manifestació sota els lemes “Contra el bel·licisme!” (Gegen die Kriegshetze!) i “Per la pau dels pobles!” (Für den Völkerfrieden!). S’alternaven, com de costum, dos lemes, el lema negatiu (en aquest cas, contra l’agitació bel·licista) i el lema positiu (la pau dels pobles). Hi assistiren unes 200.000 persones. Per tal que tothom pugués sentir els manifestos i els discursos, s’aixecaren al llarg del recorregut unes deu plataformes. Entre els oradors destacaven August Bebel, de 71 anys, i Karl Liebknecht, de 40, representants de la vella i de la jove generació de dirigents socialdemòcrates. Liebknecht havia perdut feia una setmana la seua dona, Julia, morta després d’una delicada operació quirúrgica. Bebel, vidu de feia un any, era de salut ben delicada, i havia d’afrontar diversos problemes familiars. La convocatòria de la manifestació s’havia decidit arran de la crisi d’Agadir, que havia esclatat l’1 de juliol del 1911, quan el canoner alemany Panther arribà al port marroquí d’Agadir. Formalment, el Panther havia arribat al Marroc dins dels esforços per “posar pau” en el Sultanat del Marroc. A principis d’any havia esclatat una revolta, i en el mes d’abril, els revoltats havien assetjat el Palau de Fez. En el mes d’abril, els francesos enviaren tropes amb l’objectiu oficial de protegir les vides i propietats dels europeus. Amb el mateix objectiu, el 5 de juny del 1911, els espanyols havien ocupat Larache i Ksar-el-Kebir.

En començar el segle, el Sultanat del Marroc era un dels pocs estats africans que no havien estat reduïts a l’estatus de colònia o de protectorat. De fet, les potències europees no reconeixien la independència més que de dos estats africans, l’Imperi d’Etiopia i la República de Libèria. En el 1904, el Regne Unit va reconèixer que el Marroc entrava dins de l’àrea d’influència de França. L’Imperi Alemany, que també cobejava el Marroc, hi va protestar. Aquesta primera crisi marroquina no es va resoldre fins a la Conferència d’Algecires, en la qual es reconeixia a França i a Espanya una missió especial en la protecció dels interessos europeus en el país. La pressió colonial sobre el Sultanat del Marroc desencadenà la rebel·lió de començaments del 1911.

El moviment de tropes franceses i espanyoles (aquestes, a efectes pràctics, subordinades a les primeres) no fou vist amb bons ulls pel govern britànic. Al Regne Unit no l’interessava que el Marroc fos reduït a la situació de “protectorat” franco-espanyol, ja que això deixaria tot el Magreb sota el domini colonial francès. Però, òbviament, tampoc no era interessat en l’establiment d’un govern marroquí oposat a la ingerència colonial europea. Per acabar-ho d’adobar, l’arribada del Panther a Agadir feia pensar en la intenció d’Alemanya d’establir-hi una base naval. Així s’entén la forta protesta diplomàtica, francesa i anglesa, contra l’operació naval alemanya.

El 7 de juliol, l’ambaixador alemany a París anuncià que no tenia cap aspiració territorial al Marroc, i que acceptaria un Protectorat francès del Marroc sempre que se salvaguardessin els interessos econòmics alemanys al Marroc, i que hi hagués una compensació territorial en forma de cessions de part del Congo francès en favor del Camerun alemany. El 15 de juliol, la proposta alemanya es feia més precisa. Eren disposats a reconèixer el protectorat francès del Marroc i a cedir a França Togolàndia i el nord del Camerun, a canvi de rebre tot el Congo francès fins al Riu Sangha i també fer-se amb el dret, exercit fins llavors per França, d’intervenció en el Congo belga. Les negociacions entre França i Alemanya ja havien començat. La premsa burgesa, però, de banda i banda, escalfava l’ambient. El 21 de juliol, David Lloyd George declava que “si la Gran Bretanya és tractada malament en interessos que li són vitals, com si no importés gens en el gabinet de les nacions, llavors dic emfàticament que la pau a aquest preu seria una humiliació intolerable per a un gran país com el nostre”. Les declaracions de George foren llegides com un advertiment a Alemanya, i com un refermament de l’entesa anglo-francesa. La premsa burgesa alemanya recordà com d’injusta era la divisió colonial . L’Imperi Britànic era molt més estès que no pas reflectia el poder real de la Gran Bretanya. L’Imperi Francès també era mastodòntic davant de les proporcions econòmiques de la metròpoli. Els imperis neerlandès i portuguès eren un fòssil d’una altra època, sostinguts tots dos per l’Imperi Britànic, de la mateixa manera que les colònies africanes de belgues i d’espanyols no eren més que sufragànies de l’imperi francès. I, al damunt, l’Imperi Britànic i l’Imperi Francès es coaligaven contra Alemanya, la gran potència industrial, bla, bla, bla.

L’SPD era una partit poderós, el partit més fort d’Alemanya en termes de vots i de militants, recolzat a més en la classe social que, de manera imparable, esdevenia hegemònica a Europa com a conseqüència del mateix desenvolupament del capitalisme. El juliol del 1909, Barcelona havia mostrat el que era una revolta obrera contra una guerra colonial. En el 1907, Bebel havia desafiat tots els consells moderadors que deploraven la seva denúncia contra la guerra d’agressió de l’Imperi Alemanya contra els hotentots. La crisi d’Agadir, però, ja no era la perspectiva d’una guerra al Marroc, sinó la d’una guerra mundial.

La posició de l’SPD en el 3 de setembre del 1911, però, no era gens fàcil. La premsa burgesa ho presentà com una mostra de submissió a l’imperialisme franco-britànic. Fins i tot, hi hagué qui assenyalà que, d’aquesta manera, es traïa al poble marroquí en la lluita contra l’imperialisme francès. No faltaven tampoc veus, dins del moviment obrer alemany, que consideraven que l’imperialisme franco-britànic era denunciable pel seu caràcter parasitari, financer, en front al més sanitós capitalisme industrial alemany, puixant i renovador.

Cent anys després, la història es repeteix. Però ara ja no hi ha un SPD amb la mateixa força que llavors i amb el mateix caràcter de classe. Les guerres imperialistes dels nostres dies les fan “exèrcits professionals” i no pas lleves forçades. La propaganda bèl·lica, però, reprén els mateixos tints de l’època. Els caps hotentots del 1907 eren opressors del seu propi poble, que calia alliberar. Marroc era en el 1911 un ‘rogue state’, que calia protegir d’ell mateix. Un a un, en les vuit dècades precedents, tots els estats del nord d’Àfrica havien passat a l’estatus de colònia o protectorat de França, d’Itàlia o de Gran Bretanya, sempre en nom de la civilització i del desenvolupament. Òbviament, la guerra mundial, en el 1911, no fou aturada per la manifestació de l’SPD. Les potències no se sentien preparades per a una guerra mundial oberta... Encara.