dissabte, 17 de setembre de 2011

Ennuegat amb els melindros (IV): La doctrina Conde-Pumpido sobre la condemna a la violència 'vingui d'on vingui'

La repressió contra l'independentisme basc marca el pas de la deriva que pren de forma creixent l'estat espanyol. En una emissora radiofònica, aquest matí, hom podia sentir les declaracions de Cándido Conde-Pumpido qui ha estat el fiscal general de l'Estat durant l'època de Zapatero. Conde-Pumpido s'ha referit a la sentència d'Otegi, però les paraules anaven més enllà. En les properes eleccions del 20-N, Bildu obtindrà uns resultats esclatants a les quatre circumscripcions basques i, a més, amb un discurs nítidament independentista. Conde-Pumpido va fer tot el possible per il·legalitzar Bildu. Només una sentència del Tribunal Constitucional va revertir la decisió presa pel Tribunal Suprem. En tot cas, Conde-Pumpido assenyalava el camí per il·legalitzar Bildu abans de les eleccions, i frenar el previsible èxit electoral. És en aquesta doctrina on s'hi veu la radicalització de l'espanyolisme. L'actual "llei de partits" ha estat substituïda ja per una doctrina que exigeix una condemna genèrica de la violència. Conde-Pumpido va més enllà, ja que ara també es podrien condemnar els partits polítics que condemnen la violència "vingui d'on vingui". "Vingui d'on vingui" és una expressió favorita del neutralisme petit-burgès, però també amaga el pòsit de radicalisme democràtic que també condemna la violència estructural del sistema, o la violència dels aparells de l'estat. Així doncs, darrera d'aquesta condemna "genèrica" s'amaga un perill "subversiu" que, segons Conde-Pumpido, també seria il·legalitzable.

Conde-Pumpido també feia referència a les reformes sobre el ministeri fiscal i parlava del necessari acord entre els dos "partits majoritaris". La crisi de l'estat espanyol, des de tots els punts de mira, s'adreça a un atzucac. En la desesperació, es fan crides a l'entesa entre els dos "partits majoritaris" en els termes d'estat. El turnisme s'evidencia en la campanya electoral derrotista que menen els dirigents del PSOE. Però també s'evidencia en el fet que el PP ha volgut fer callar les veus internes, com la de González Pons, sobre un canvi polític, orientat als interessos de la mitjana i petita burgesia. El continuïsme de Rajoy respecte de Zapatero es fa patent. Certament, el PPSOE i els governs que formin aquest bipartit no són més que el comitè executiu de la gran burgesia transnacional. Fins ara, aquesta tasca havia estat compaginable amb el manteniment dels mínims de la democràcia formal. Quina durada tindrà aquesta compatibilitat mentre ens endinsem en la crisi econòmica, política i social?