Andrea Fabra i l'odi de classe

El concepte de "casta política" adquireix unes proporcions mastodòntiques en pensar en la casta (o clan) dels Fabra de Castelló. La Diputació n'és el jardí, però això no els impedeix disposar de tentacles en les Corts i en el Congreso. Andrea Fabra, la filla de l'actual patriarca, començà el seu cursus honorum als 25 anys, de senadora. Ahir aplaudia fervorosament els anuncis de Mariano Rajoy al Congrés. Un contrast amb la ministra Elsa Fornero, que plorava mentre desgranava unes mesures anàlogues. Fabra aplaudia fervorosament i, per comptes de llàgrimes, cridava "Sí, señor, Sí, señor". I reblava, mentre s'anunciava més retallades en la prestació per desocupació: "Que se jodan". Els treballadors, amb feina o sense, "que es fotin", pensa l'il·lustre diputada. Ja té nassos que les expressions d'odi classista més dures provinguin de les castes dominants. Aquesta gentola que s'amaga darrere d'unes llistes tancades i barrades, que viu dels contactes familiars i de la fervorosa adhesió a un dels dos partits dinàstics, viu molt i molt bé. I, tanmateix, són ells els qui més odien als altres, als qui els fan la feina, de la plus-valor dels quals es manté tot el tinglado. També a l'antiga Roma no hi havia res de més menyspreable per als grans (i petits) patricis que la condició servil. O, en la Catalunya feudal, res no era més blasmable que la condició de remença. Algú potser voldria que Fabra fos més semblant a Fornero. Mal fet. L'odi de classe (bidireccional o unidireccional) és inevitable en una societat dividida en classes. Com deia l'Ovidi, "a tu t'estranya molt, que jo et tingui mania".