El PP diu que el restabliment del duet bilingüe oficial Maó/Mahón (o, potser, Mahón/Maó) és una forma d'ésser coherent amb la història. Amb quina història? Raimon ens respon: "ens amaguen la història i ens diuen que no en tenim; que la nostra és la d'ells". A algú potser se li acut de demanar que Saragossa adopti per nom oficial Zaragoza/Saragossa per comptes de Zaragoza per ésser coherent amb la història? A algú potser, però no li faran cas. I bé que fan. Maó, en castellà, es diu Mahón. En anglès, es diu Port Mahon. En esperanto, Maono. En d'altres llengües, de comunitats nacionals menys vinculades amb Menorca, hom, de mica en mica, ha optat per Maó, precisament perquè aquest ha estat l'únic nom oficial de la ciutat des del 2006. El Maó/Mahón, en aquest sentit, despista, i condueix finalment a la desaparició de la forma recomanada pels lingüistes.
Només cal repassar el mapa oficial dels Països Catalans per adonar-se del nyap que suposen els noms en francès o en espanyol en zones lingüísticament catalanes. Fins i tot en el cas que també es reconegui la forma catalana, finalment s'imposa l'espanyola o francesa en els usos internacionals (Google Maps, GPS i similars). Si algú pensa que el Principat resta al marge d'aquestes querelles, n'hi ha prou a recordar que encara aquesta mateixa setmana el consolat espanyol de Londres obligava a alguns sol·licitants de vot per a les eleccions del 25N que posessin "Gerona" i no "Girona" en les sol·licituds.
Quant a l'origen i evolució del topònim, s'ha escrit força. El nom oficial llatí fou Mago, encara que, per exemple, Plini s'hi refereix també al Portus Magonis. La relació entre aquest topònim i l'antropònim fenici i, encara més particularment, amb l'almiral Magó Barca (el més jove dels tres fills d'Amílcar) potser data dels primers segles de dominació romana. No obstant, el més probable és que el Mago-topònim sigui més antic. Coromines aventura un origen lígur-sorotàptic (i.e. d'una llengua indogermànica pre-italo-cèltica). Es fa difícil intuir quin era el nom amb el qual coneixien la ciutat els propis menorquins de l'època, però potser no s'apartava gaire de la pronúncia actual [mó]. La forma "Maco", que apareix en algun text geogràfic de l'Antiguitat Tardana, podria ésser el resultat d'una hipercorrecció. En caure la consonant, ens queda [maó/mëó], que és la pronúncia que adopten els no-maonesos, encara que també hi ha la variant [mëvó], particularment a Mallorca, que introdueix una [v] per evitar el diftong. És per marcar el diftong, que s'escriu la 'h', tal com ho fa Ramon Muntaner quan diu que "lo port de Maho que és en l'illa de Manorqa". La solució ortogràfica per indicar que s'ha de pronunciar [maó] i no [máo] és la conservació de la -n etimològica, que a més reapareix en el gentilici "maonès". Cal no oblidar que en la normativa general occitana, s'escriu Maon (si l'n s'hagués de pronunciar caldria posar un accent a la o). Així doncs, en la dualitat Maó/Mahón s'amaguen criteris ortogràfics diferents (manteniment o no de les h mudes intercalades) i solucions fonètiques diferents (emmudiment o no de la -n etimològica).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada