divendres, 26 d’abril de 2013

Balaguer ja no té senyor

El Ple de l'Ajuntament de Balaguer ha aprovat una moció que sol·licita a Felip de Borbó que renunciï formalment a la senyoria de Balaguer i, mentre no ho fa, que s'abstingui d'emprar aquest títol. Val a dir que en Felip de Borbó, com els seus predecessors, ha fet un ús ben escàs d'aquest títol. Fet i fet, fou Armand de Fluvià qui rescatà dels anals de la història aquest i altres títols (príncep de Girona, duc de Montblanc, comte de Cervera) que, en el període tardoral de la Corona d'Aragó eren propis de l'hereu de la dita Corona. Els títols, ja ho hem dit, són tardans. Històricament, l'hereu de la Corona d'Aragó tenia com a títol i càrrec el de Governador General, és a dir el número dos de la Corona després del rei i era, juntament amb el tresorer reial, l'única figura comuna a tots els estats de la Corona. La introducció d'aquests títols, a cavalls dels segles XIV i XV, és paral·lela a procediments similars esdevinguts a França (delfinat del Vienès), Anglaterra (principat de Gal·les), Castella (principat d'Astúries) o Navarra (principat de Viana). Aquests títols violentaven la tradició anterior. Així, el comtat de Girona, títol que implicava exercici d'imperium fou transformat en un decoratiu ducat de Girona (i, posteriorment, principat de Girona). No pas menys violent a la tradició catalana és l'elevació de Montblanc a la categoria de vila ducal o la de Cervera a la de vila comtal. El cas de Balaguer encara és més feridor. La "senyoria de Balaguer" arrenca precisament amb l'esquarterament del comtat d'Urgell, esdevingut el 1413 (enguany fa 600 anys), arran de la derrota i empresonament de Jaume el Dissortat, que havia estat precisament el darrer Governador General de la Corona del Casal de Barcelona. El rei Ferran va investir senyor de Balaguer el seu fill segon i, ja a partir del 1464, fou un títol senzillament vinculat al príncep hereu. Ja en temps dels Àustries, aquests títols caigueren en desús. En diversos moments del segle XIX i del segle XX, coincidents amb determinades febrades neoforalistes, hom els volgué reanimar. Alguns d'aquests intents, especialment el darrer, corresponien a un esforç deliberat de fer passar la nissaga dels Borbons per també catalana. Si més no, la majoria dels regidors ja no combreguen amb aquesta jugada i, amb una voluntat ferma en pro d'una república catalana independent, proclamen la llibertat de Balaguer i de l'Urgell sencer.