La frustració

Duran-Lleida en les darreres hores ha tornat amb la cantarella de la "frustració". L'argument de la "frustració" és el següent. Com que la independència nacional (bé dels Països Catalans, bé del Principat, bé del territori de l'actual Comunitat Autònoma) és quelcom "difícil", una "agitació" continuada per la "via independentistes" conduiria a una "frustració" en el cas (molt probable) de no assolir-la.

Cal evitar, doncs, la "frustració".

Curiosament això ho diuen els mateixos que blasmen un suposat "infantilisme" de la societat (volen dir, les classes populars) que, degut a una manca de tolerància de la "frustració personal" es passa el dia (segons ells) reivindicant suposats drets.

En què quedem? És bo patir processos de "frustració" que generin una dinàmica d'acceptació del fracàs i de correcció envers unes altres vies, o no és bo patir-los.

D'altra banda, hi ha vies diverses de "frustració" en la qüestió independentista. L'independentisme, en efecte, pot patir una derrota democràtica a través d'una consulta, i que aquesta derrota donés pas a una assimilació nacional (si més no, en clau política) dins de l'estat espanyol. Però també l'independentisme pot patir una derrota antidemocràtica a través d'una repressió desfermada des de l'estat espanyol. O, finalment, podem tindre una "autoderrota" de l'independentisme, com a conseqüència de les tàctiques dilacionistes. En efecte, si arriba a prendre la sensació que CiU-ERC utilitzen la independència com un simple esquer per promoure la "pau social" dins del Principat, els rengles independentistes podrien buidar-se.

Quan Duran-Lleida parla dels riscos de la "frustració" es refereix a que una derrota l'independentisme català podria arrossegar directament per l'aigüera tot el catalanisme polític. Ara bé, per capes creixents (i ara ja, nítidament majoritàries) el catalanisme polític és equivalent a l'independentisme, i la victòria/derrota de l'un implica la de l'altre.

La "frustració" de l'independentisme podria provocar, doncs, una desbandada del "catalanisme polític". Però són il·lusos els que pensen que tota aquesta desbandada es passaria amb bous i esquelles a "l'espanyolisme polític". La desbandada podria repensar el mateix fet nacional des de l'arrel, i entrar en línies "anacionalistes" o "post-nacionalistes", igualment deslligades tant de la "independència impossible" com de la "dependència indesitjada".

És comprensible que Duran-Lleida temi la frustració de l'independentisme tant com tem la realització de la independència. En un cas i en l'altre la funció de "frontissa" que diu que vol jugar s'esvaeix. En canvi, l'esclariment del procés independentistes, sigui en el signe que sigui, permetrà les classes populars de superar uns problemes que les atenallen.