dijous, 10 d’octubre de 2013

La hubris del govern Rajoy-Montoro: defensar la constitució iugoslava del 1974

En tota tragèdia grega convencional arrenca un punt en el qual els personatges són conduïts al paroxisme. Això es veu molt bé a l'Antígona, i en l'hubris que en aquesta tragèdia mostra Creont, el Governador, encarnació d'un govern dels homes que, en una arrencada teomàquica, s'enfronta obertament a la natura o a la justícia basal damunt la qual recolza el mateix govern.

Rajoy-Montoro són uns tirans d'òpera-bufa, però el mecanisme és anàleg. Ho mostren quan refusen de pla les propostes de reforma del finançament autonòmic del PP de Catalunya, en la qual la "solidaritat" seria combinada amb "l'ordinalitat". És un refús paral·lel al que mostren davant de la proposta de reforma estatutària del govern Fabra.

També ho mostren quan s'empatollen en el negacionisme més pur, quan responen a Cayo Lara, de IU, que els salaris a "Espanya" no baixen, sinó que pateixen "un creixement moderat". En canvi, a Japó, es vanten del "creixement negatiu" dels salaris (en termes nominals i reals) per atreure investidors.

Però l'exageració arriba en la resposta que ha donat el govern sobre la denegació de visats a ciutadans de la República de Kossove. Diuen que, com que Espanya no reconeix aquesta República, caldria atorgar-los uns "visats territorials limitats" que tan sols dóna "en cas d'una raó d'interès nacional o alguna de similar".

L'estat espanyol reconeix Kossove com a part integral de la República de Sèrbia. El mateix fan els estats grec i romanès, però aquests estats no tracten de manera especial les sol·licituds procedents de Kossove. De fet, fa dos anys, l'estat espanyol concedia visats a residents kossovars. Ara ja no ho fa, potser per tal de justificar les seves doctrines apocalíptiques sobre l'eventual independència d'una República Catalana.

En la resposta d'ahir, el govern espanyol arribava a justificar aquest procediment tot dient que "la constitució de Iugoslàvia del 1974 no permetia l'autodeterminació de les províncies de Kossove i Vojvodina". Aquesta era la mateixa constitució que atribuïa a Tito la presidència vitalícia, cosa que tampoc no pot escandalitzar una dreta espanyola que considera vitalícia la presidència de l'Estat. Ara bé, els arguments cal dur-los fins al final. La constitució iugoslava reconeixia el dret d'autodeterminació de les repúbliques, però la legislació fixava uns mecanismes que foren violats, successivament, en els casos d'Eslovènia, de Croàcia, de Bòsnia-Hercegovina i de Macedònia.

Però demanar a Creont coherència en els seus posicionaments polítics és fer el patètic rol de corifeu.