divendres, 25 de desembre de 2015

La importància de saber dir no

L'excessiu pes que hom ha donat al parlament autonòmic en el procés de constitució d'una República de Catalunya i Aran passa factura. Aquestes institucions autonòmiques són sotmeses a les lògiques del bloc constitucional del Regne d'Espanya. Alhora, són terreny adobat dels partits de la crostra autonomista, els qui en forma de CiU o de tripartit han regit (o fet veure que regien) els destins de la CA de Catalunya. Aquests partits i coalicions són acostumats als xantatges i als bescanvis de cromos. Darrerament, en aquest espai parlamentari s'han sentit intimidats per forces emergents, més o menys d'esquerres, i han anat a correcuita per assimilar-les. El desembre del 2013, per exemple, escenificaren un gran acord CiU, ERC, ICV-EUiA, CUP, ANC, Òmnium, etc., per tal de preparar un referèndum vinculant sobre la independència. Aquest acord suposava una preparació de més de deu mesos. El resultat fou una convocatòria diluïda, ja que algunes forces es rendiren a la sentència desfavorable del Tribunal Constitucional i d'altres procuraren de burlar-la. El resultat d'aquell N9N fou una participació modesta, però una majoria dels qui votaren s'expressaren per a un estat independent. Ara bé, CiU-ERC-CUP ho prengueren com un triomf. Això suposava una contradicció. Si el N9N havia estat un èxit, calia començar a posar fil a l'agulla cap a l'estat independent. Si no ho havia estat, calia plantejar-se les coses. No es va fer ni una cosa ni l'altra. Hom va dir que allò era la primera volta d'unes eleccions plebiscitàries. Per motius d'agenda i per l'exigència d'una "llista única", aquestes eleccions plebiscitàries trigaren gairebé deu mesos. Aquestes dilacions no obeïen a cap més objectiu que aïllar el moviment independentista de la societat i consolidar-hi un lideratge d'ordre. Cal saber dir "no" a aquest lideratge. Com també cal saber dir "no" a l'esquerra monàrquica que vol apuntalar l'estat dinàstic espanyol. No són dos "no" contradictoris, sinó complementaris. No són "no" que aturen res, sinó que permeten ensortir-nos d'un atzucac. I qui ha de dir "no"? La CUP? El dubtós cens de 3500 militants i simpatitzants de la CUP? El gros de votants de JxSí-CUP? Més aviat cal que aquest "no" sigui el més àmpliament compartit, perquè és un "no" que cal pronunciar no en institucions autonòmiques sinó en la construcció d'un poder instituent.