dilluns, 23 d’abril del 2018

Revolucions de color: el groc català

Les "revolucions de colors" és un terme que ha fet fortuna en la darrera dècada per descriure una sèrie de processos de participació de masses, fonamentats en una resistència no-violenta, amb elements de desobediència civil, que, a través de manifestacions, vagues, etc., cerquen una transformació del govern, del règim o de l'estat. Tot sovint s'originen com a protestes contra governs o règims que són percebuts com a corruptes o autoritaris, que constituirien un obstacle per a la democràcia. El moviment s'identifica amb un color i s'organitza a través de l'activisme de base, d'organitzacions no-governamentals, més que no pas dels partits polítics opositors.

Retrospectivament, hom ha considerat un primer exemple la "revolució groga" de Filipines del febrer del 1986, que conduí a la caiguda del president Ferdinand Marcos.

Però el primer cas fou la "revolució rosa" de Geòrgia del novembre del 2003, que conduí a la convocatòria d'eleccions el març del 2004. Aquesta revolució s'articulà a través del moviment de resistència cívica Kmara.

Més clara fou la situació de la "revolució taronja" d'Ucraïna, que arrenca el novembre del 2004, i que conduí també a unes noves eleccions.

La revolució groga a Catalunya es diferencia d'alguns d'aquests precedents en el sentit que no tan sols cerca un canvi de govern o de règim, sinó també un canvi territorial, pel que l'actual Comunitat Autònoma de Catalunya esdevindria la República de Catalunya. Però la recepció mediàtica que rep té aspectes semblants. Així, tota la "revolució de color" esdevé sospitosa per a uns i irreprotxable per a uns altres. Els interessos geopolítics hi juguen un paper, però també cal tindre present les dinàmiques socials internes. En aquest sentit, la "revolució groga catalana" ha estat identificada com una revolució de classe mitjana, que topa doncs amb una oposició bimodal, tant de les elits com de les classes populars. Les revolucions de colors sovint acaben generant moviments contraris que adopten parcialment les mateixes estratègies. A Catalunya encara no ha eclosionat un "moviment taronja", però l'experiència de Tabàrnia assenyala en aquesta direcció.