Ja tenim la llista dels guardonats enguany amb els Premis Ig Nobel. La d’enguany ha estat la 34ª edició. Després de quatre anys de parèntesi per la pandèmia de covid-19, la cerimònia d’ahir tornà al format presencial, concretament al Massachusetts Institute of Technology.
Coloms dins de míssils Pelican per guiar-los (B.F. Skinner, Premi Ig Nobel de la Pau)
Imatge d’un míssil experimental de mitjan de 1940. Skinner tingué la idea de situar-hi un colom en el morro, en el marc d’un sistema pel qual l’animal veuria l’exterior i podria picar en la pantalla l’indret més adient com a objectiu.
B.F. Skinner (1904-1990) ha rebut pòstumament el Premi Ig Nobel de la Pau «per experiments per a veure la factibilitat d’instal·lar coloms vius dins de míssils per guiar les trajectòries de vol dels míssils».
Skinner és un nom clàssic de la psicologia americana, associat a la filosofia del comportamentalisme, i conegut com a fundador de l’anàlisi experimental del comportament. El cas és que en aquest anàlisi del comportament trià com a model experimental el colom. El que no és tan coneguda és la faceta militar de la recerca comportamentalista en coloms. I és que Skinner, home altrament de gran inventiva, proposà quan els Estats Units entraren en la segona guerra mundial, l’ús de coloms com a pilots de míssils. La idea del Project Pigeon era explotar la capacitat cognitiva dels coloms per reconèixer un objectiu. El colom aniria en el ‘nas’ del míssil, i podria veure l’exterior a través d’un sistema de lents que projectaven la imatge en una pantalla. Mitjançant un condicionament operant, el colom hauria après a tocar la pantalla amb el bec quan reconeixia l’objectiu per al qual seria condicionat. Encara que el Project Pigeon no donà lloc a cap míssil emprat en combat durant la Segona Guerra Mundial, sí que contribuí la part mecànica al desenvolupament del primer míssil completament guiat automàticament, l’ASM-N-2, que s’estrenà en combat l’abril del 1945. En la immediata postguerra, el Naval Research Laboratory reprengué la idea del Project Pigeon amb el ‘Project Pelican’ (on el colom pilotaria els míssils Pelican) i l’ORCON (‘organic Control’ de míssils). Aquestes idees no arribaren a port, i Skinner pogué reflexionar sobre elles en el 1960 en un article a American Psychologist en el 1960. Skinner era el primer en dir que inicialment fou una ‘crackpot idea’, però que en el seu desenvolupament comptà amb estudis rigorosos. Confiava Skinner, en aquell any 1960, que el rigor en la investigació seria un factor que conduiria a un futur on ja no caldrien míssils guiats. No és gens irònic que els responsables dels Ig Nobel hagin triat aquest projecte en un moment on els míssils guiats prenen tot el protagonisme en els conflictes d’aquesta segona guerra freda. És clar que l’objectiu central del guardó és que genis com Skinner bé poden ser autors de ‘crackpot ideas’.
Recollí ahir el premi en representació del seu difunt pare, Julie Skinner Vargas. Nascuda en el 1938, Julie Vargas és presidenta de la B. F. Skinner Foundation i membre de The Internacional Society for Behaviorology, i ha publicat nombrosos estudis sobre la ciència natural del comportament dels organismes.
La imitació de fulles de plàstic de 'Boquila trifoliolata' (White & Yamashita, Premi Ig Nobel de Botànica)
El disseny experimental de White & Yamashita (2022) consistia en col·locar quatre plantes de ‘Boquila triofoliolata alineades davant d’una finestra. Entre els testos hi col·locaven una planta de vinya de plàstic.
Jacob White i Felipe Yamashita han rebut el Primer Ig Nobel de Botànica «per trobar proves que algunes plantes reals imiten les formes de plantes artificials de plàstic veïnes».
La planta real en qüestió és Boquila trifoliolata. D’aquesta planta se sap que és capaç de mimetitzar les fulles de l’entorn d’una manera prou flexible. White & Yamashita (2021) es demanaven per quin mecanisme era això possible. A través d’un experiment demostraven com a mecanisme plausible la visió vegetal a través d’ocelli específic. L’experiment en qüestió col·locava aquestes plantes al costat d’una planta artificial de vinya. En arribar a l’altura de la vinya artificial, les fulles de B. trifoliolata prenien la forma de les fulles artificials. Les fulles mímiques tenien alterades l’àrea, el perímetre, la longitud i l’amplada, a més de canvis en els patrons de venació.
El Premi Ig Nobel es justifica per la ironia d’una planta natural que imita les fulles d’una planta artificial (les quals imiten les fulles de la vinya). L’autor corresponsal de l’article, Felipe Yamashita, fou qui recollí ahir el guardó.
Genètica i hemisferi en el remolí dels cabells (Willems et al., Premi Ig Nobel d’Anatomia)
Marjolaine Willems, Quentin Hennocq, Sara Tunon de Lara, Nicolas Kogane, Vincent Fleury, Romy Rayssiguier, Juan José Cortés Santander, Roberto Requena, Julien Stirnemann, i Roman Hossein Khonsari han rebut el Premi Ig Nobel d’Anatomia «per estudiar si els cabells de la majoria de la gent de l’hemisferi nord gira en la mateixa direcció que els cabells de la majoria de gent en l’hemisferi sud.»
Willems et al. (2024) reporten observacions en bessons, bo i considerant parelles de bessons de França, d’una banda, i parelles de bessons de Xile, de l’altra. Per a cada individu anotaven si el remolí girava en el sentit de les agulles del rellotge o en sentit contrari; si el remolí se situava a l’esquerra, a la dreta o al centre del cap; i el tipus de gir. En total investigaren 37 parelles de bessons i 50 infants de la població general (francesa o xilena). Els bessons tendeixen a compartir la mateixa direcció de remolí. A Xile hi ha una major freqüència de remolins de retrògrads que a França. Així doncs la formació de remolí seria un procés de desenvolupament determinat genètica, però influenciable per factors ambientals extrínsecs.
Els autors de l’article consideraven necessaris estudis epidemiològics a gran escala sobre la qüestió de com efectes geogràfics poden modular el desenvolupament craniofacial. La combinació de remolins de cabell i d’hemisferis és la raó crucial d’aquest Premi Ig Nobel. La primera autora, Marjolaine Willems, i l’autor corresponsal, Roman Khonsari recolliren ahir aquest premi.
Efectes adversos dolorosos que milloren falsos tractaments (Schenk et al., Premi Ig Nobel de Medicina)
L’Institut für Systemische Neurowissenschaften liderà l’assaig clínic DRKS00026648 sobre la influència d’expectatives positives i negatives sobre el dolor.
Lieven A. Schenk, Tahmine Fadai, i Christian Büchel han rebut el Premi Ig Nobel de Medicina «per demostrar que falses medicines que provoquen efectes adversos dolorosos poden ser més efectives que falses medicines que no provoquen efectes adversos dolorosos.»
Schenk et al. (2024) han estudiat en un assaig clínic aleatoritzat com poden efectes adversos millorar l’eficàcia d’un tractament. La idea subjacent és que un efecte advers pot ser percebut pel pacient com un indici que la medicina actua. Era allò que la ferida que cou és que guareix. En l’assaig clínic participaren 77 voluntaris sans als qui se’ls feia creure que rebrien esprais nasals de fentanil abans de rebre un ben real dolor termal. Els esprais nasals en qüestió contenien capsaïcina o eren pura solució salina. Ara bé, la capsaïcina, que no és analgèsica, sí que produeix una lleugera sensació de cremor. Després de la primera sessió, els participants eren distribuïts aleatòriament en dos grups i se’ls examinava per ressonància magnètica funcional (MRI). Al primer grup se’ls mantenien en l’engany sobre el contingut de l’esprai nasal. Al segon grup se’ls explicava que en l’esprai no hi havia pas fentanil. Schenk et al. trobaren que els esprais nasals amb capsaïcina conduïen a una menor percepció de dolor termal. Les dades de MRI funcional indicaven que això no era pura percepció, sinó que hi era implicat el sistema modulador del dolor (còrtex cingular anterior, matèria grisa periaqüeductal). Això és rellevant en assaigs clínics sobre substàncies que es comparen amb placebos: els placebos no generen efectes secundaris rellevants, però les substàncies assajades sí ho poden fer.
El Premi Ig Nobel es justifica per aquesta barreja d’engany i de fentanil. Lieven Schenk recollia ahir el guardó.
La capacitat natatòria de truites mortes (James C. Liao, Premi Ig Nobel de Física)
Liao (2004) mesurava així l’activitat muscular de truites anestesiades sotmeses a diferents condicions hidrodinàmiques
James C. Liao ha rebut el Premi Ig Nobel de Física «per demostrar i explicar les capacitats natatòries d’una truita morta».
Liao (2004) investigà el control neuromuscular de truites anestesiades en un tanc experimental. L’objectiu era aproximar-se a la complexitat de les condicions naturals. Sota la turbulència l’animal adoptava el patró de locomoció de Kármán, caracteritzat per grans oscil·lacions laterals i una freqüència de cop de cua d’acord amb la turbulència. El patró muscular subjacent és reduït, però es manté el patró rítmic.
Beal et al. (2006) tornaren a la qüestió, però ara treballant ja amb una truita morta col·locada en el cilindre experimental. El cadàver, però, era capaç d’una propulsió, òbviament passiva: l’energia de locomoció procedia de les turbulències. I és que fins i tot els peixos morts, poden nedar contra el corrent.
El Premi Ig Nobel sempre té tendència a valorar les recerques en animals morts. Jimmy Liao recollí aquest premi a una recerca feta gairebé fa un parell de dècades.
Respiració anal en mamífers (Okabe et al., Premi Ig Nobel de Fisiologia)
Okabe et al. (2021) mostraren l’eficàcia de la ventilació entèrica en l’oxigenació d’un model porcí d’hipòxia
Ryo Okabe, Toyofumi F. Chen-Yoshikawa, Yosuke Yoneyama, Yuhei Yokoyama, Satona Tanaka, Akihiko Yoshizawa, Wendy L. Thompson, Gokul Kannan, Eiji Kobayashi, Hiroshi Date, i Takanori Takebe han rebut el Premi Ig Nobel de Fisiologia «per descobrir que molts mamífers són capaços de respirar per l’anus».
Aquesta recerca ja la vam comentar en aquest blog. Okabe et al. treballaven en l’ús de la ventilació entèrica a través de perfluorocarboni en models d’hipòxia experimental en ratolins i porcs. Allò que demostraven és que les ventilacions intra-rectals (amb oxigen o amb perfluorocarboni) eren capaces de garantir l’oxigenació de tot l’organisme.
Qualsevol que passi pel cul és candidata a Ig Nobel. Així doncs, ahir Takanori Takebe, Toyofumi Chen-Yoshikawa, Ryo Okabe, Eiji Kobayashi, Yosuke Yoneyama i Yuhei Yokoyama assistiren a la cerimònia de lliurament del premi.
La memòria de les monedes (Bartos et al., Premi Ig Nobel de Probabilitat)
Bartoš et al. han recollit dades massives de llançament de moneda. Cinc estudiants de batxillerat feren en el curs de la seva tesi 15.000 llançaments cadascun. Posteriorment organitzaren maratons en les que participaren 35 persones dedicant 12 hores seguides al llançament de moneda. Finalment, comptaren amb col·laboradors de Twitter.
František Bartoš, Eric-Jan Wagenmakers, Alexandra Sarafoglou, Henrik Godmann i molts col·legues han rebut el Premi Ig Nobel de Probabilitat «per mostrar tant en teoria com amb 350.757 experiments que, quan hom llença una moneda, aquesta tendeix caure del mateix costat que havia començat».
Bartoš et al. volien aprofundir en qüestions estatístiques i físiques de la cara i la creu del llançament de monedes. El punt de partida era model Diaconis-Holmes-Montgomery del 2007, que estimava que en un 51% dels casos el resultat del llançament reprodueix el resultat anterior. La sèrie experimental de 350.757 llançaments mostra que la probabilitat seria del 50,8%, amb un interval de confiança del 95% entre 50,6% i 50,9%. Val a dir que hi ha variabilitat segons la persona llançadora. Troben que perquè un llançament de moneda tingui una probabilitat equilibrada cal que s’hagi preestablert aleatòriament la posició inicial de la moneda. El biaix descrit, que varia segons la persona llançadora, no ho fa en monedes diferents. El biaix de cada llançador, d’altra banda, disminueix a mesura que fa més llançament.
Tot plegat indica que llançar una moneda és una forma ben equilibrada d’aconseguir una probabilitat ½. El premi Ig Nobel s’explica per tant d’esforç experimental. Frantisek Bartos, i Eric-Jan Wagenmakers recolliren ahir el premi en nom de tots els participants.
Separació cromatogràfica de barreges de cucs ebris i sobris (Heeremans et al., Premi Ig Nobel de Química)
Heeremans et al. han estudiat la separació hidrodinàmica de barreges de cucs d’alta i de baixa activitat.
Tess Heeremans, Antoine Deblais, Daniel Bonn, i Sander Woutersen han rebut el Premi Ig Nobel de Química «per utilitzar la cromatografia per a separar cucs ebris i sobris».
Heeremans et al. (2022) tingueren la pensada d’utilitzar cucs Tubifex tubifex com a sistema model de polímers actius. Per aconseguir cucs menys actius els exposaven a una solució etanòlica del 3-5%. Així feien una barreja de cucs sobris i ebris, que separaven mitjançant un sistema cromatogràfic.
La barreja de cucs i etanol és la raó d’aquest Premi Ig Nobel. Tess Heeremans, Antoine Deblais, Daniel Bonn i Sander Woutersen acudien ahir a recollir-lo.
Supercentenaris sense partida de naixement (Saul Justin Newman, Premi Ig Nobel de Demografia)
Saul Justin Newman ha rebut el Premi Ig Nobel de demografia «per un treball de detectiu per descobrir que molta de la gent famosa per haver viscut les vides més llargues han viscut en llocs amb un deplorable registre de natalitat i de mortalitat».
Newman (2024a) estudià les anomenades ‘zones blaves’, és a dir regions on hi ha una concentració notable de gent que ha assolit edats molt avançades. Hom ho ha atribuït al fet de ser regions amb un elevat consum de verdura, amb fortes connexions socials o a determinats marcadors genètics. Però Newman constata que als Estats Units la concentració de supercentenaris (majors de 110 anys) s’associa amb indrets on manquen registres vitals. La introducció de certificats de naixement s’ha associat històricament a una caiguda del 69-82% del nombre de supercentenaris. A Itàlia, Anglaterra i França, la longevitat remarcable s’associa a la pobresa, baixa renda per càpita, menor esperança de vida, major criminalitat, pitjor salut, major privació, menor percentatge de nonagenaris, i residència en territoris remots, d’ultramar o colonials. Així s’explica que tan sols el 18% dels supercentenaris validats exhaustivament tingui un certificat de naixement. Les dates de naixement d’aquests supercentenaris es concentren en dies divisibles per cinc. La sospita s’abat sobre Sardenya, Okinawa o Ikaria: molts centenaris i supercentenaris ho serien per frau o per error.
Newman (2024b) amplia encara més aquestes consideracions.
Aquest treball tan destructor de la disciplina de la longevitat humana extrema cridava a un Ig Nobel. Newman recollia ahir el guardó.
Com espantar gats afecta l’ejecció bovina de llet (Ely & Petersen, Premi Ig Nobel de Biologia)
Els experiments guardonats es feren el 1939 a la Kentucky Agricultural Experiment Station
Fordyce Ely i William E. Petersen han rebut el Premi Ig Nobel de Biologia «per fer explotar una bossa de paper al costat d’un gat situat damunt l’esquena d’una vaca, per tal d’explorar com i quan les vaques ejecten llet».
Fordyce & Petersen (1939) eren preocupats per la manca de diferenciació en la bibliografia entre la secreció de llet i l’ejecció de llet. A la Kentucky Agricultural Experiment Station realitzaren una denervació simpàtica de la meitat esquerra de la mamella de diverses vaques. Així comprovaren que el control nerviós de l’ejecció de llet és més indirecte que no pas directe. La llet no era ejectada en cap de les dues meitats de la mamella després d’un estímul de por (ací entra el gat i la bossa de paper) o d’una injecció intravenosa d’adrenalina.
El curiós estímul de por és la clau d’aquest guardó lliurat al cap de 85 anys. Els qui recolliren el guardó foren la filla de Fordyce Ely, Jane Ely Wells, i un dels seus néts, Matt Wells.
Lligams:
- “Pigeons in a Pelican”, B.F. Skinner, American Psychologist, vol 15, no. 1, 1960, pp. 28-37.
- “Boquila trifoliolata Mimics Leaves of an Artificial Plastic Host Plant,” Jacob White and Felipe Yamashita, Plant Signaling and Behavior, vol. 17, no. 1, 2022.
- “Genetic Determinism and Hemispheric Influence in Hair Whorl Formation,” Marjolaine Willems, Quentin Hennocq, Sara Tunon de Lara, Nicolas Kogane, Vincent Fleury, Romy Rayssiguier, Juan José Cortés Santander, Roberto Requena, Julien Stirnemann, and Roman Hossein Khonsari, Journal of Stomatology, Oral and Maxillofacial Surgery, vol. 125, no. 2, April 2024, article 101664.
- “How Side Effects Can Improve Treatment Efficacy: A Randomized Trial,” Lieven A. Schenk, Tahmine Fadai, and Christian Büchel, Brain, vol. 147, no. 8, August 2024, pp. 2643–2651.
- “Neuromuscular Control of Trout Swimming in a Vortex Street: Implications for Energy Economy During the Kármán Gait,” James C. Liao, The Journal of Experimental Biology, vol. 207, 2004, pp. 3495-3506.
- “Passive Propulsion in Vortex Wakes,” David N. Beal, Franz S. Hover, Michael S. Triantafyllou, James C. Liao, and George V. Lauder, Journal of Fluid Mechanics, vol. 549, 2006, pp. 385-402.
- “Mammalian Enteral Ventilation Ameliorates Respiratory Failure,” Ryo Okabe, Toyofumi F. Chen-Yoshikawa, Yosuke Yoneyama, Yuhei Yokoyama, Satona Tanaka, Akihiko Yoshizawa, Wendy L. Thompson, Gokul Kannan, Eiji Kobayashi, Hiroshi Date, and Takanori Takebe, Med, vol. 2, June 11, 2021, pp. 1-11.
- “Fair Coins Tend to Land on the Same Side They Started: Evidence from 350,757 Flips,” František Bartoš, et al., arXiv 2310.04153, 2023.
- “Chromatographic Separation of Active Polymer–Like Worm Mixtures by Contour Length and Activity,” Tess Heeremans, Antoine Deblais, Daniel Bonn, and Sander Woutersen, Science Advances, vol. 8, no. 23, 2022, article eabj7918.
- “Supercentenarian and Remarkable Age Records Exhibit Patterns Indicative of Clerical Errors and Pension Fraud,” Saul Justin Newman, BioRxiv, 2024.
- “Factors Involved in the Ejection of Milk,” Fordyce Ely and W.E. Petersen, Journal of Dairy Science, vol. 3, 1941, pp. 211- 23.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada