dimarts, 6 de juny de 2006

Cinc línies argumentals per votar NO el 18 de juny

Primera: L'Estatut del 1979 fou concebut des del catalanisme coetani com un pas previ cap a ulteriors avenços (federalistes, sobiranistes o independentistes, segons els sectors). Ara veiem que l'Estatut del 1979 és un pas previ a l'Estatut del 2006, absolutament continuïsta. No era això, no.

Segona: El Projecte Estatutari no nasqué d'una iniciativa ni d'una demanda ciutadanes, sinó fruit de l'egolatria de les cúpules dirigents del tetrapartit PSC-CiU-ERC-ICV, delitoses d'ocupar un lloc a la història a través del paper en no gosar-ho fer a través del carrer.

Tercera: L'Estatut del 2006 no reconeix inequívocament la pertinença del Principat a una Comunitat Nacional Catalana més ampla. Paral·lelament, l'Estatut del 2006 no deixa clara el caràcter contingent de la formulació autonòmica, així com la subjecció del Principat a l'estat espanyol, i la presenta amb un caràcter constitutiu, apriorístic i indepassable.

Quarta: L'Estatut del 2006, tal com va sorgir del Parlament, recollia plenament el programa de descatalanització del bloc PSC-PSOE-ICV-EUiA. La campanya que ara fa la Generalitat pel referèndum del 18 de juny utilitza desinhibidament aquest imaginari d'una Catalunya post-catalana.

Cinquena: L'Estatut del 2006, tal com es va redactar finalment a la Moncloa, mitjançant les negociacions entre el PSOE de Zapatero i la CiU de Mas, es va signar pocs dies després del pronunciamiento del general Mena Aguado, bona part de les propostes del qual hi foren recollides. El redactat final, doncs, es va fer sota l'amenaça colpista. A banda d'això, Zapatero va incomplir la seva promesa de respectar el (d'altra banda trist) text sortit del Parlament de Catalunya. Els qui negocien amb un mandatari que té el dubtós honor d'haver arribat a la presidència del govern gràcies un atemptat salafista haurien de tindre ben clar el valor de la paraula d'aquest personatge.