dissabte, 10 de juny del 2006

El vuitè SÍ dels barcelonins

La trampa dels referèndums és que el poder fa una qüestió, on el SÍ és la resposta que aquest mateix poder patrocina. La qüestió és encarada de forma que el SÍ aparegui com la resposta raonable i constructiva, i el NO com la resposta dels "extremistes" de dreta, esquerra, endavant, endarrera, un dos, tres.

Repassem la construcció dels SÍ en els referèndums celebrats en els darrers seixanta anys en el Principat de Catalunya:
- Primer referèndum: la Ley de Sucesión de la Jefatura del Estado (6 de juliol del 1946). La llei anava més enllà de fixar la successió monàrquica de Franco, i definia formalment l'estat sorgit de l'Aixecament del 18 de juliol del 1936. El SÍ, per suposat, es presentava com un "SÍ a Franco" i "SÍ a Espanya".
- Segon referèndum: la Ley Orgánica del Estado (14 de desembre del 1966). Aquesta llei fonamental fixava l'engranatge institucional del tardo-franquisme, amb la separació de les funcions de Cap d'Estat i de Cap de Govern, entre d'altres. De nou, el SÍ era l'única resposta imaginable.
- Tercer referèndum: la Ley de Reforma Política (15 de desembre del 1976). Era la tercera llei fonamental que es presentava a referèndum, i la que liquidava les anteriors per reformar el franquisme en un règim homologable als de l'Europa occidental. La campanya fou prou més plural que les anteriors, per bé que amb restriccions gens menyspreables. El SÍ es presentava, però, com l'única via possible de futur, amb un messianisme del tot comparable a les dues experiències anteriors.
- Quart referèndum: el Projecte de Constitució espanyola (6 de desembre del 1978). Consolidat el post-franquisme, el bloc del SÍ fou més ampli que el de dos anys abans, tota vegada que gran part de l'oposició antifranquista ja havia estat assimilada. El SÍ es presentava com un "SÍ a la democràcia".
- Cinquè referèndum: el Projecte d'Estatut d'Autonomia (25 d'octubre del 1979). Encara que havien de passar dos anys per l'inici de l'harmonització autonòmica, és simptomàtic que el mateix 25 d'octubre les Vascongades i el Principat fessin els respectius referèndums d'autonomia. El front del SÍ va moure més adhesions entre el catalanisme que els dos anteriors, i fins i tot els més radicalets hi van fer figa.
- Sisè referèndum: la Permanència de l'estat espanyol a l'OTAN (12 de març del 1986). Tots els referèndums anteriors havien experimentat transformacions miraculoses: falangistes tornats monàrquics convençuts, nacional-sindicalistes convertits a la democràcia orgànica, franquistes reciclats en demòcrates de tota la vida, anticonstitucionalistes reconfigurats en Jeffersons espanyols i anticatalanistes professionals regirats en autonomistes amatents. Però en aquest cas la conversió fou prou més sobtada. "OTAN, de entrada NO", es va convertir en "y de salida tampoco". És per això que el referèndum va ser de permanència (SÍ, a la permanència) i no de sortida (SÍ, a sortir-se d'una de les dues aliances a la guerra freda). El SÍ no es va presentar com un SÍ a l'OTAN sinó essencialment com un SÍ a la Comunitat Econòmica Europea (a la qual, de fet, Espanya ja havia ingressat tres mesos abans).
- Setè referèndum: el Tractat que estableix una Constitució per Europa (20 de febrer del 2005). De nou el SÍ convocà adhesions increbantables. Era el "SÍ a Europa" i la resta eren capricis asiàtics. En aquest cas les edicions neerlandes i francesa del referèndum van glaçar el cor a més d'un entusiasta.

Mirats els set referèndums anteriors i el proper, veiem com el SÍ a Europa, a Espanya, a Catalunya, és en realitat sempre un SÍ als que en aquell moment governen els territoris en qüestió. El poble s'ha de limitar a refrendar allò que ells han cuinat. Res a veure doncs amb els referèndums de suïssa, per posar un cas.

Potser fóra interessant trobar alguna persona, de més 83 anys d'edat, que hagi pogut votar als vuit referèndums i que a tots hagi votat que SÍ. Ningú no li negarà la coherència, o sí?