dijous, 22 de juny del 2006

El duel Mas-Montilla i el vent de la història

Bufa el vent. I la victòria del "SÍ" a l'Estatut mostra alhora una consciència de la impossibilitat d'anar a mitjà o llarg termini contra el vent, i un desig d'anar-hi. Per això s'assumia l'Estatut com el màxim possible, i s'assumia l'Estatut com àdhuc generós si atenem a la situació real del catalanisme en l'entramat social.
Era costum en la Unió Soviètica i ho és encara a la República Popular Xinesa el fet que en els ens autònoms de la perifèria estatal, el lideratge fos compartit entre un "president" regional pertanyent a la nacionalitat autòctona i un "secretari regional del partit" pertanyent a la nacionalitat majoritària (russa o Han). El PSOE segueix a Catalunya aquesta lògica des de fa uns anys. Fins i tot no fa gaire Jordi Sevilla verbalitzava la lògica subjacent a aquesta bicefàlia.
Els costums són per trencar-los i, malgrat Sevilla, Maragall cedirà el testimoni a Montilla. Amb la benedicció de Zapatero (amb un poder sobre el PSC que Felipe González o Joaquín Almunia mai no haurien imaginat), l'ex-batlle de Cornellà serà amb tota seguretat el candidat del PSC a la Generalitat. S'esvaeix la possibilitat d'un Castells, i els únics recanvis de Montilla són Manuela de Madre, Celestino Corbacho i tots els altres polítics forjats en el municipalisme metropolità.

El vent bufa en un sentit, però no en sabem la força. I és en aquesta ignorància que PSC i CiU fien les apostes.

Pel PSC hi ha dues possibilitats:
- victòria del PSC (en nombre d'escons) a les eleccions de la Generalitat. Montilla, president. Govern de coalició amb CiU com a opció preferent, amb Mas de conseller en cap.
- victòria de CiU (en nombre d'escons). Mas, president, amb el suport del PSC. Montilla, conseller en cap.
La victòria del PSC assenyalaria una gran força del vent i la satel·lització ja gairebé definitiva de CiU-ERC al voltant del PSC-PSOE. A mitjà termini, el PP substituiria CiU.

Per CiU hi ha les mateixes possibilitats, però com que la perspectiva és una altra, les esmento:
- victòria de CiU (en nombre d'escons). Mas, president. Opció preferencial de pacte amb el PSC, amb possible cessió de la conselleria en cap a Montilla.
- victòria del PSC (en nombre d'escons). Montilla, president. CiU s'estimaria més no entrar en aquest govern Montilla, i difícilment Mas seria conseller en cap.
La victòria del PSC, de nou, indica una força del vent accelerada, i això faria replantejar la negativa de CiU a entrar en un govern Montilla.

Si realment el vent bufés tan fort, i no hi hagués cap oposició (i és difícil que aquesta vingui d'ERC i impossible que vingui d'ICV), l'autonomia del Principat evolucionaria ràpidament a la situació de fòssil polític. Una mica com els estats alemanys de la República de Weimar després de l'ascens de Hitler a la Cancelleria.