La independència de "Bèlgica", el 1830, es va deure a una acumulació d'interessos. Això sí, fou el resultat de l'autodeterminació d'un conjunt de regions dels Països Baixos, de majoria catòlica, algunes de llengua baix-alemanya (neerlandesa), d'altres de llengua francesa, i totes elles caracteritzades per un incipient dinamisme industrial. És evident que a Anglaterra, àrbitre de la situació, ja no li agradava la visió d'un Regne Unit dels Països Baixos que volgués fer la seva. I tampoc no volia que les regions meridionals del Regne, cas d'haver de trencar amb els Països Baixos, volguessin "reintegrar-se" al Regne de França. Bèlgica nasqué d'un compromís intern i extern, entre catòlics i liberals, entre anglesos i prussians, entre holandesos i francesos.
El francès com a llengua internacional no pararia de recular al llarg del segle XIX. El renaixement flamenc faria de l'estat belga un estat bicomunitari (tricomunitari, després del reconeixement dels territoris "alemanys" annexionats després de la Primera Gran Guerra). Tres regions i tres comunitats marquen l'estat belga contemporani. Les concessions als flamencs cercaren des d'antuvi impedir la independència de Flandes (o la reunificació amb els "Països Baixos lingüístics"). I així el Flandes actual, molt més dinàmic que la Valònia actual, viu la paradoxa de viure en un estat on la majoria ètnica és nacionalment oprimida. Els han mig arrabassat Brussel·les, els il·legalitzen partits i els acusen per tot de xenòfobs, etc. Amb el pan-neerlandesisme i el pan-germanisme com a rerefons minoritaris, l'opció independentista pren força. La resposta de l'estat belga (de Valònia, bàsicament) és promoure la imatge de la monarquia ("el rei dels belgues") i de la selecció de futbol, potser els únics referents identitaris de la Bèlgica dels nostres dies. L'altra argument dels que volen mantenir l'estat belga és que, al capdavall, en el marc del Benelux i en el marc de la Unió Europea, i amb l'existència d'una autonomia regional per a Flandes i una comunitat nacional pels flamencs de Flandes i de Brussel·les, no té sentit modificar fronteres estatals. Traduït: els flamencs del 1830 tingueren un dret que ara no tenen el 2006.
Per això és saludable veure les reaccions que ha generat una docu-ficció del canal RTFB. Em recorden a les reaccions del PSOE espanyol davant de la proposta del BNG gallec que Galícia tingués la mateixa hora que la resta de Portugal. Per ells, les fronteres valen més que les persones... I després es diuen "ciutadans"!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada