Avui és divendres i toca repartiment del setmanari "Latino". Quina ha estat l'evolució de coses que fa que un nascut a una ciutat fundada en la llatinitat i que parla una llengua neollatina quedi exclòs del "latino" a que fa referència la capçalera del setmanari? Els mateixos repartidors del diari l'allarguen no de forma "indiscriminada" sinó preferentment a persones d'aspecte llatinoamericà. I això d'aspecte llatinoamericà vol dir, ras i curt, persona d'origen preferentment amerindi. La qüestió no aniria a més si no fos pel fet que en la pròpia llengua catalana cada vegada es tendeix més a identificar el gentilici "llatí, ina", amb persones amb aquest substrat etno-antropològic.
Burxar en el passat ens mostrarà l'evolució del gentilici i els moviments del seu camp semàntic. No ens endinsarem, però, gaire més enllà del segle VIII a.C. Llavors trobem que llatí (latinu) és el nom amb el qual es designa un poble itàlic, que viu en la regió coneguda com a Laci (Latiu). La llengua d'aquest poble rep el nom corresponent de llatí (lingua latina). A partir del segle VI a.C. i, de forma accelerada des del segle IV a.C., la ciutat més populosa del Laci, Roma, s'imposa a les seves rivals llatines. És simptomàtic que, ja ben entrat el segle I a.C., encara subsistís la distinció entre una ciutadania de primera (la ciutadania romana) i una de segona (la condició llatina), complementada per una de tercera (els socii, és a dir els itàlics no-llatins). La puixança de Roma arraconaria les denominacions de Laci i de llatí. No obstant, la denominació de lingua latina va sobreviure, i per això encara parlem de llatí i de llengües neollatines.
A mesura que l'Imperi Roma es consolida com a unitat, és la denominació de romà (romanu) i no la de llatí, la que s'estén per referir-se a tots els seus súbdits. En aquest sentit, després de la caiguda de l'Imperi d'Occident, els súbdits de l'Emperador de Constantinopla (Nova Roma, Bizanci) seran coneguts com a romanoi, malgrat que la majoria d'ells eren de cultura i de llengua helèniques.
A Occident, malgrat els successius intents de restauració de l'Imperi, es perd la unitat política i per tant l'ús civil del terme romanus. No obstant això, l'Església d'Occident es fa dir Romana (i no llatina) i la litúrgia unificada que comença a dinfondre's en el segle VIII es fa dir també romana (tot i que, més tard hom s'estimarà més dir-ne rite llatí).
En el cas de la denominació de la llengua, s'alternen les denominacions de "romà" i de "llatí". Per això als Alps hom pot parlar de rumantsch (parlat als Grisons, etc.) i de ladin (parlat a la Dolomítia, etc.), per referir-se a dos idiomes retoromànics des del punt de mira dels germanòfons. Fins i tot hom tendirà a utilitzar el mot latinus per referir-se a la llengua escrita i estandarditzada i el mot romanus (romanç) per indicar la llengua parlada (vulgar), regionalment diversa.
Ja hem dit que en l'Edat Mitjana s'esdevé una paradoxa: els romanoi (tret dels valacs) no parlen llengües llatines, mentre que els occidentals són coneguts genèricament com a francs (malgrat que la immensa majoria parlen llengües llatines). És retrospectivament que hom utilitzarà el terme romànic, en contradistinció amb gòtic, per assenyalar l'art més continuïsta de l'Alta Edat Mitjana: una simplificació, car la revolució gòtica implicà tant els països de llengua alemanya com els de llengua romànica.
Si ens situem en el segle XIX, la dualitat llatí-romà es veu enterbolida per l'associació del terme romà amb l'Església Catòlica en general, i els papes en particular. Així, mentre els alemanys protestants, que no feien aquesta associació, parlen de "romanischen landern", anglesos i francesos s'estimen més d'utilitzar l'expressió "Latin countries" o "pays latins". Encara avui es mantenen formes duals de preferència variable: llengües (neo)llatines/llengües (neo)romàniques, llatinitat/romanitat.
És en aquesta mateixa època on s'introdueix el terme Llatinoamèrica o Amèrica Llatina. Es tracta bàsicament d'un eufemisme per substituir l'alternativa d'Hispanoamèrica o Amèrica Espanyola. I és l'eufemisme que més ha reeixit, tot superant l'alternativa d'Iberoamèrica. Amèrica Llatina inclou tant les repúbliques de llengua espanyola (o castellana) com Brasil, si bé queden exclosos els països caribenys de llengua francesa (o, més ben dit, créole), així com el Québec. En el cens dels EUA encara es parla d'Hispanics per referir-se a les persones de llengua familiar o ancestral espanyola, però és qüestió de temps que s'imposi la definició favorita de Latinos.
En el segle XX, la denominació de romà ha anat perdent pistonada si no és dirigida directament i exclusiva als actuals habitats de la VRBS. Fa més de cent anys, Charles Maurras proclamava que era "de Martigues, provençal, francès, romà i humà". La Guerra del 14 va provocar una febrada francòfila que sovint proclamava un "patriotisme llatí", sota el qual hom volia implicar els estats italià i espanyol en la guerra contra els "imperis centrals" germànics: Itàlia, efectivament, entraria en la guerra el 1915 com a aliada de França, i el rei Alfons XIII va haver d'abandonar les aspiracions d'entrar-hi al costat dels alemanys.
D'aquell patriotisme llatí queda únicament potser la Unió Llatina, fundada el 1954. La realitat ulterior ha refermat l'europeïsme basat en l'eix franco-alemany, i ha diluït relativament els lligams entre les metròpolis llatines i les ex-colònies independitzades. Paral·lelament el terme Latin, tal com s'utilitza en els països anglòfons s'ha deseuropeïtzat. D'entrada es referia a persones originàries de l'Europa Llatina (p.ex. Rodolfo Valentino com a latin lover) o a persones d'ascendència majoritària europea procedents de l'Amèrica Llatina. L'augment de la immigració mexicana i mesoamericana als Estats Units, amb una component indígena majoritària, ha fet que el mot "llatí" s'associi ara amb un patró físic no-europeu (pensem en els Latin Kings, etc.). El fenomen de la deseuropeïtzació d'aquesta denominació es veu reforçat ara amb la immigració sud-americana a Europa, que es reclama sovint latina.
Potser doncs, haurem de fer com Maurras, i prescindir del mot llatí (que, al capdavall, és majoritàriament un "rescat" decimonònic), per dir que "som romans".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada