La conferència d'aquesta setmana a Iran sobre "la revisió de l'Holocaust" mostra un seguit de coses de la dreta europea. En un extrem hi ha els judeòfils que equiparen historiadors revisionistes amb els botxins reals. En l'altre extrem hi ha els islamòfils que beneeixen el president Ahmadinejad per "rentar la imatge" dels nacionalismes europeus. Ja és ben simptomàtic que una dreta que ens parla tothora dels valors tradicionals de la "civilització occidental" (greco-llatino-cristiano-cèltico-germano-eslava) visqui ara amb una dependència ideològica, els uns de l'Estat d'Israel i els altres de la República Islàmica d'Iran. Els judeòfils, és clar, ho justifiquen tot dient que l'herència cristiana és "judeo-cristiana". Els islamòfils tenen dues línies d'argumentació: o bé presenten l'islam com una altra civilització a respectar des de la distància, o bé consideren l'islam com una religió que hauria servit millor que el "judeo-cristianisme" els valors (masculins i bèl·lics) de la "civiltizació occidental".
En línies generals, islamòfils i judeòfils són, respectivament, judeòfobs i islamòfobs. Pels primers, el sionisme no és un moviment que pretengui mantenir un estat jueu, sinó que l'identifiquen amb una conxorxa mundial per corcar, alhora, la Cristiandat i l'Islam. Pels segons, la conxorxa mundial la protagonitzarien els islamistes, decidits a convertir Europa en un raval islàmic (Euràbia). Resulta curiós com els "discursos d'odi" d'islamòfobs i judeòfobs coincideix en la forma malgrat tindre objectius diametralment oposats.
És als Estats Units on la polarització és més marcada, si bé amb un domini aclaparador dels judeòfils. A l'Europa originària la polarització no es deixa notar tant, però Déu n'hi do les mostres de dicotomia islamofília-judeofília que traspua la premsa de casa nostra, particularment pel que fa a la descripció de la situació de Palestina-Israel.
La lògica d'islamòfils-judeòfils es du a viaranys estranys. Els actuals judeòfils coincideixen ideològicament amb els antisemites històrics: rebuig de sistemes de pensaments progressius, menyspreu a les llibertats civils en nom de la "seguretat", etc. I els actuals islamòfils no saben com combinar la seva defensa d'una Europa europea amb la cerca d'aliances amb un islamisme polític avui ja plenament instal·lat a totes les grans urbs europees del continent i d'ultramar.
A poc que es grati, la coberta islamofílica-judeofílica salta. Darrera hi ha la topada entre dos sectors de la burgesia euro-americana, que s'expressen políticament a través del neoconservadurisme (i les seves versions neoliberal, de vegades amb disfressa social-liberal) i del paleoconservadurisme (i les seves versions més o menys "llibertàries"). Tampoc no és que aquests sectors siguin totalment contradistints, car la combinació de proteccionisme en uns sectors i "liberalisme" en d'altres és el pa de cada dia dels governs a banda i banda de l'Atlàntic. Al capdavall tot es redueix al fet que uns (els neoconservadors) tinguin menys recança a lliurar-se dels farcells que fan tendir a la baixa les taxes de benefici empresarial i financer, mentre que els altres (els paleoconservadors) pateixen una mica en pensar que a alguns d'aquests farcells els hi havien agafat un cert carinyo. Entre els farcells va la classe treballadora europea, que no és poc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada