divendres, 21 de setembre de 2007

Un homenatge a Feynman ('QED', Cia Stress Teatre)

Des del 18 de setembre fins al 30 de setembre, la Companyia Stress Teatre, sota la direcció d'en Matias Marcé, representa al Versus Teatre, a 2/4 de 8 l'obra QED, de Peter Parnell. El text de Parnell ha estat traduït per en Marc Rosich.

L'obra de Parnell ens presenta en Richard Feynman (1918-88) dels darrers anys, en un dissabte al despatx del Caltech, mentre prepara una conferència de divulgació, espera una trucada del seu oncòleg i es mentalitza per una representació teatral on té un paper secundari. L'autor fundacional de l'electrodinàmica quàntica (QED) és quelcom més que això. L'estereotipatge inevitable dels manuals d'història de la ciència no ha afectat, però, la figura de Feynman, i el públic instruït en coneix les altres facetes: desxifrador dels jeroglifs maies, tocador de samba, divulgador del folklore de la República de Tuva, client i defensor del bar nudista The Other Ball (Pasadena), etc. El 1986, quan té lloc el dissabte de la peça de Parnell, Feynman ja frega la seixantena, amb més de quaranta anys de carrera científica (iniciada amb el Projecte Manhattan), amb un Nobel de Física guanyat vint-i-un anys abans i implicat de ple en la investigació subsegüent a la tragèdia del Challenger (escaiguda 28 de gener d'aquell any). El físic nascut a Far Rockaway (Queens, NY) moriria a començaments del 1988.



L'escenografia i vestuari de Bàrbara Glaenzel i Beti Alemany ens situen a la perfecció en l'època. Han passat tan sols vint anys, però de ben segur que cap jove (i no tan jove) professor del Caltech s'hi sabria manegar en un despatx de l'època. El telèfon, fixe, és voluminós, amb roda per comptes de tecles, dotat d'un contestador no pas menys descomunal. L'ordinador ocupa un raconet de la taula. És ben cert, però, que molts físics i matemàtics gasten bàsicament paper per les seves coses i els és imprescindible la pissarra per comunicar-se en classe i en conferències. Unes conferències que, i també ho recull l'escenografia de Glaenzel i Alemany, es feien a base d'un projector de diapositives.

La producció és a càrrec de la Societat Catalana de Física (SCF) i de Teatre Obligatori. El suport institucional (Barcelona Ciència, Institut de Cultura, Institut d'Estudis Catalans) podria induir-nos prèviament a pensar en una obra massa estirada. Hi ha rigor científic, és clar, amb assessorament de Gemma López, però l'assessorament de López, en tot cas, gràcies al text de Parnell i a la mateixa figura un xic histriònica de Feynman, la fa apta per tots els públics.

Freeman Dyson (quin un, també!) deia de Feynman que era 'mig geni, mig bufó'. En Pere Ventura ha sabut retratar fidelment la figura (si més no, la figura pública) de Feynman. I ho fa sense caure en la fàcil caricatura, per bé que això signifiqui desacidificar un punt el personatge, desvolterianitzar-lo. El deuteragonisme va a càrrec de l'Íngrid Marin, conductora, ajudant, esposa, metge, alumna.

I qui es quedi amb ganes de Feynman, que revisiti les excel·lents conferència del 1979 a Auckland, que llegeixi els seus esforços divulgatius per presentar de forma desmatematitzadora i amb l'ajut visual dels diagrames de Feynman la seva gran aportació, aquella QED que va lligar per primera vegada la física quàntica planckiana i la física relativística d'Einstein.


Diagrama de Feynman sobre l'anihilació d'un electró (e-) i un positró (e+), i producció de dos fotons.