diumenge, 2 de desembre de 2007

La mani de l'1D: un punt de partida?

Qui no coneix la seva història, és condemnat a repetir-la. I, altrament, la persistència d'uns problemes pendents al llarg de generacions, obliga cadascuna d'elles a refer el camí de la precedent. La qüestió no és transformar el cicle (el cercle viciós) en una espiral: a cada bugada perdem un llençol, i una nació que no avança, retrocedeix. La qüestió és transformar l'espiral decreixent en una espiral creixent. Fer-ho no és fàcil, i cal esperar als punts d'inflexió.

En la manifestació d'ahir, un company va comentar que era la primera vegada que els seus pares es mobilitzaven políticament d'ençà de l'acte massiu "Som una nació", celebrat el 24 de juny del 1981 al Camp Nou. Més de 26 anys, doncs.

Els paral·lelismes d'una mobilització i una altra són evidents. Els contextos són post-estatutaris, i deriven d'una solució falsa del "problema català". En el primer cas, l'estatut de Sau, i en el segon cas, l'estatut de Miravet que després seria rebaixat a Barcelona i a Madrid, i encara avui es troba empantanegat al Tribunal Constitucional, volien tancar d'una vegada per sempre la qüestió de l'encaix de Catalunya a Espanya. La mobilització del Camp Nou tenia com a origen una maniobra lerrouxista, els nàufrags de la qual encara suren. La mobilització d'ahir té com a origen el desgavell dels trens de rodalies (populars) que han produït les obres de l'AVE (un tren elitista, i pensat radialment des de Madrid). Si en el 1981, l'Estatut es trobava amenaçat de mort per la loapització, el 2007 encara ha de passar pel ribot del Constitucional.

Lògicament, també hi ha diferències evidents en un cicle i en l'altre. No és el mateix un estat espanyol deslegitimat per l'experiència franquista, que un estat espanyol formalment democràtic. També el sistema polític del Principat ha madurat, i el pentapartit PP-CiU-PSOE-ERC-ICV té molta més capacitat d'absorció de descontentaments diversos que no pas el desarticulat sistema polític sorgit de les eleccions del 1980. Ara com ara, es fa difícil fer cap predicció. S'han posat moltes esperances en una reconfiguració del pentapartit que faci possible una entesa "nacional" entre CiU i ERC (i ja posats, ICV i potser un PSC refundat) que vagi "per feina" i situï el Principat a l'alçada reivindicativa de territoris europeus com Escòcia, Flandes o Euskadi. Però Catalunya no té ni el potencial de desenvolupament econòmic d'Escòcia, ni l'homogeneïtat demogràfica de Flandes, ni CiU és el PNB. I una consolidació del desencís nacional implicaria també una topada amb els sectors "unionistes", i per tant una radicalització de les posicions del PP, del PSOE-PSOE i de Ciudadanos: la feblesa de molts plantejaments catalanistes fa que aquesta "reacció compensadora" podria malbaratar fins i tot els avenços fets en l'època pujolista. Aquest darrer perill és clar, és relatiu. Perquè l'alternativa seria deixar fer, deixar passar, contemplar com l'espiral es tanca de nou i potser d'ací 26 anys no hi haurà força per fer res.