Michael D. Yates penjava a mitjans de mes el que hauria d'haver estat l'apèndix del seu llibre, Cheap Motels and a Hot Plate, un dietari de viatge pels Estats Units. En aquest apèndix, Yates refereix la seva trobada a Santa Fe amb un col·lega economista, políticament contraposat amb ell. Quan Yates afirma que les tres coses que més li frapen del seu periple pel país són "la degradació ambiental, l'escampadissa urbanística (suburban sprawl) i la creixent desigualtat econòmica", el seu interlocutor li respon que mai no s'havia viscut tant bé als Estats Units on, en l'actualitat, "gairebé tothom viu a menys d'una hora del Wal-Mart més proper". Yates no hi està d'acord i, internament, pensa que ha estat la formació acadèmica del seu interlocutor la que li ha fet adoptar aquesta visió ja que:
El principal truc que empren els professors d'economia és arrossegar els deixebles a un món de fer i creure i convèncer-los que aquest món és una bona aproximació al món real, prou bona com perquè el món on vivim es pugui estudiar efectivament a través de l'anàlisi del món fantàstic. De fet, els professors també proclamen que aquest pretès món és una bona aproximació no tan sols del món d'avui sinó del món de qualsevol època de l'existència humana, de forma que qualsevol societat es pot estudiar a través de la seva lent. Per ells, la teoria neoclàssica és tan universal i intemporal com les teories d'Einstein. Veuen l'economia com la física del món social.
Els economistes duen l'anàlisi un pas endavant. El món hipotètic de la llur teoria és en tots els aspectes de rellevància un món ideal, el millor que podríem tenir. Per tant, qualsevol desviació que observem en el món existent s'hauria d'eliminar, en interès de la felicitat humana".
Gottfried Leibniz (1646-1716) i Christian Wolff (1679-1754) sostenien molt abans de la teoria neoclàssica la idea que "vivim en el millor dels mons possibles". La base filosòfica d'aquest postulat era explicar la coexistència d'un Déu Omnipotent i Provident amb la constatació del mal en el món que hauria creat. Per Leibniz, Déu minimitza (som en l'època del càlcul infinitessimal) la quantitat de mal present en el món: menys mal ja no hi pot haver. Som, doncs, "en el millor dels mons possibles". Wolff durà aquest raonament a l'extrem i procurarà explicar la part positiva de tots els mals.
La teodicea de Leibniz i Wolff té dignes successors en neoclàssics i objectivistes. Hem avançat, però. Leibniz i Wolff assenyalaven al Cel, però la seva filosofia era alimentada com a justificació dels governs despòtics de l'època. Els seus successors contemporanis ja no assenyalen al Cel: els objectius explícits i implícits de les seves teories coincideixen. És a dir, vivim en el millor dels mons possibles, res de queixar-se i menys de qüestionar-hi res.
Pocs mesos després de la mort de Wolff tingué lloc l'enorme tsunami que arrassà Lisboa.
No sabem què hauria dit Wolff al respecte. Voltaire, però, el va resuscitar en forma de caricatura. Pangloss apareix com el preceptor-filòsof de la noble família que adopta i educa Candide. Després d'una sèrie de desventures que, per res, esgoten la convicció optimista de Pangloss, ell i Candide naufraguen prop de Lisboa. No són ben bé a terra ferma, quan esclata aquell terratrèmol i aquella onada gegant. Pangloss sobreviu i tranquilitza a tot aquell qui el vol sentir:
"Aquest terratrèmol no és cap cosa nova; la ciutat de Lima, a Amèrica va experimentar les mateixes sacsejades l'any passat. Causes iguals, iguals efectes: queda clar que hi ha una mateixa reguera de sofre, sota terra, que va de Lima fins a Lisboa".
"Això que ha passat és el millor que podia passar. Perquè, si a Lisboa hi ha un volcà, senyal que és el lloc que li escau. Perquè és impossible que les coses no siguin allà on és evident que són. Perquè tot està la mar de bé".
De l'audiència s'aixeca una veu per temptar-lo:
"Sembla com si el senyor no cregués en el percat original, perquè, si tot fos de la millor manera, això voldria dir que no hi ha hagut mai ni caiguda ni càstig".
Pangloss és consegüent fins a la fi amb la seva teoria:
"Demano molt humilment perdó a Vostra Excel·lència, però la caiguda de l'home i la seva maledicció havien de produir-se necessàriament en el millor dels mons possibles".
I la llibertat de l'home?, interroguen Pangloss. Aquest respon fatalment:
"Vostra Excel·lència m'excusarà, però la llibertat és compatible amb la necessitat absoluta; perquè era necessari que fóssim lliures; perquè, al capdavall, la voluntat determinada...".
No el deixen acabar, és clar. En el millor dels mons possibles, fins i tot la Caiguda de l'Home és a fi de bé: l'home cau perquè adquireix el coneixement del bé i del mal, i sense aquest coneixement no hi ha posterior redempció. Aquesta teologia un xic rebuscada ha guanyat força adeptes en el segle XX, tant en el camp catòlic com en el protestant. Però la Inquisició lisboeta és conscient que de l'ideari de Pangloss es deriva l'amoralitat i l'acràcia.
Un Pangloss dels nostres dies és Ron Paul, el candidat llibertari nord-americà que es presenta com a out-sider en els rengles republicans. Ron Paul defensa la llibertat, en el sentit clàssic i neoclàssic del terme. Res no ha d'interferir en les relacions entre individus lliures: com a molt aquella mà invisible del mercat, la qual no és res més que la integració de decisions individuals, lliures i competitives de compra-venda. Però Yates ens recorda que hi ha un mercat de productes (mercaderies i serveis) i de factors (terra, treball i capital), i que la majoria de la societat és consumidora en el primer i venedora en el segon, mentre el capital es concentra en grans corporacions que són venedores en el primer i compradores en el segon. A diferència d'altres llibertaris més clàssics, Paul gairebé no diu ni mitja paraula quant a la "protecció" de "consumidors" o de "petits productors". Sí vol, en canvi, que es protegeixin les fronteres exteriors dels Estats Units front la immigració il·legal, alhora que defensa l'aixecament de restriccions a les importacions. De totes formes, Paul destaca més per la seva oposició a la guerra d'Irak (i no cal dir, a una hipotètica guerra d'Iran). La seva defensa de l'aïllacionisme (p.ex., de l'abandonament de les Nacions Unides) contrasta amb el keynesianisme militar que, sense grans proclames i a la callada, ha impulsat l'administració Bush en els darrers set anys. Un keynesianisme militar que alimenta una indústria que, altrament, la ballaria magra. Per això Paul, molt abans de la Convenció Republicana, ja ha estat condemnat i cremat en Auto de Fe.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada