La torxa olímpica, en el seu pas propagandístic per Europa, topa amb problemes de seguretat. La volen apagar els protestataris, fonamentalment al voltant de la reivindicació nacional de Tibet, però també al voltant de la repressió contra la lliure expressió a Xina o de l’impacte humà i ambiental del desenvolupament salvatge del gegant asiàtic.
Els responsables de seguretat de la torxa olímpica apliquen les tècniques de manual contra-terroristes i contra-sabotatges. En el benentès que, en la societat de l’espectacle, el pitjor sabotatge és el que afecta la imatge d’un acte propagandístic.
Un exemple recent a Barcelona. El passat divendres 28 de març se celebrava a l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona una conferència sobre l’espai europeu d’universitats. La presència policial a les portes de l’edifici (i a l’interior) tenia com a principal objectiu dissuadir-hi l’entrada. Tancats en el búnquer, els cervells de l’espai europeu d’universitats podien predicar amb tota seguretat i llibertat davant dels periodistes oficials, que transmetrien després les dites prèdiques als seus mitjans d’incomunicació.
No obstant això, les protestes espontànies contra la torxa olímpica només són espontànies en part. La simpatia per la causa tibetana és estimulada des dels mitjans d’incomunicació, els quals diuen del Tibet coses que no dirien de Catalunya o de Manxúria. Si els articulistes que aquests dies blasmen la immigració xinesa al Tibet diguessin quelcom de semblant de la immigració castellana a Catalunya, acabarien a comissaria per apologia del genocidi. Potser per això, s’opta per la solidaritat amb el Tibet: perquè és una causa políticament correcta. I per què és políticament correcta? Per vàries raons, però si en les properes dècades assistim a tensions creixents entre la Xina, d’una banda, i el món desenvolupat europeu (europeus de Nord-amèrica inclosos), el Tibet serà un dels arguments esgrimits. Quan llavors els mitjans de comunicació europeus i nord-americans segreguin sinofòbia, farem bé de ser-hi vacunats. La temptació sinòfoba, per les classes populars europees, resulta lògica: els pobles xinesos (han) constitueixen el principal grup ètnic del món en nombre, tradició i puixança; els xinesos són escampats per tot el món i les seves comunitats generen una imatge d'avara povertà que desperta suspicàcies; l'alerta contra el perill groc, enunciada des de Napoleó fins a Mafalda, omple les ments dels futuròlegs polítics de les dues ribes de l'Atlàntic Nord.
4 comentaris:
Quan abans dels jocs de Barcelona del 92 tancaven a la presó i torturaven a patriotes catalans, no recordo haver vist cap protesta ni intents d'apagar la flama.
Val a dir que la flama olímpica del 92 va recòrrer fonamentalment el "territorio español". Aquells Jocs de Barcelona foren consagrats a major glòria de l'imperialisme espanyol. La repressió contra l'independentisme volia anul·lar les protestes contra la dominació espanyola en el marc dels Jocs Olímpics.
Certament, hi va haver ben poca solidaritat amb els repressaliats. De solidaritat nacional ben poca, i de solidaritat internacional no gens. D'intents d'interferir en la flama n'hi van haver uns quants, completament silenciats pels mitjans de comunicació oficials. Aquests mitjans de comunicació també van silenciar les detencions i les tortures perpetrades en el marc de la 'garzonada'.
No són pocs els catalans que diuen allò de 'em posaré mocador palestí quan vegi a palestins posar-se la barretina'. O els catalans que se'n fan creus que hom pugui criticar la immigració xinesa a Tibet, però que sigui absolutament tabú malparlar de la immigració espanyola a Catalunya (i ho diu un nét i besnét d'immigrants).
No percebo les manifestacions anti-flama olimpica com a xinofòbia, personalment. Es sols una manera de protestar contra els àtacs repetits contra els drets umans a Tibet i a Xina de manera general. I és l'ocasió de recordar que el problema tibetà existeix. Quant a comparar els jocs de Barcelona de 92 amb els de Pekin, això em revolta i trobo que és fer prova d'una indecència total. Espanya és una democràcia, la gent vota, hi ha la llibertat religiosa, a Barcelona, la senyèra hi era i el català hi era oficial. A Xina, mai no han vist una senyera tibetana i de la llengua tibetana, ni parlar, no existeix. Tanmateix, el Tibet, de superficie, representa el terç de la Republica de Xina. I el fet que nets i bisnets d'imigrants non-catalans parlen català és ben bé la demostració que no podem comparar la situació catalana amb la tibetana. A més, vull subratllar que català, espanyol i francés son casi dialectes entre sí de tan afins que són. La meva dona, que mai no va estudiar ni el espanyol ni el català, compren perfectament el català que va aprendre de manera totalment passiva en escoltant només la ràdio. Recuperar qualsevol dels nostres idiomes romànics no es planteja de la mateixa manera que recuperar el tibetà que no és tan afí al xinés. Cal deixar de veure ho tot a l'escala del seu melic.
"Diuen del Tibet coses que no dirien de Catalunya o de Manxúria".
Aquesta és la clau de volta. S'usen dues vares de mesurar amb hipocresia constitucional, per dir-ho d'alguna manera. Si bé fa uns anys els catalans eren acusats de serbis, darrerament només faig que sentir allò de "ese crisol de culturas y etnias que era Yugoslavia, azotada por los nacionalismos de Croacia, Kosovo, etc.". Es veu que assegurar la "unitat" a còpia de genocidi ètnic i violacions massives és legítim, mentre que la voluntat democràtica d'un territori no ho és. Curiós.
Quant al comentari del company Joan: no crec que una diferència més accentuada (color de la pell, major llunyania cultural, etc.) atorgui més drets i en negui d'altres. Això és com dir que jo tinc més legitimitat per dominar un francès o un italià que no un xinès o un tibetà, perquè els primers s'assemblen més a mi i els segons són més diferents...
Pel que fa a les manifestacions nacionals, només recordar que a Catalunya també s'han prohibit i perseguit durant molts anys (tant o més que al Tíbet), amb tot el que això comporta posteriorment.
Salut.
Publica un comentari a l'entrada