La campanya electoral a les europees del 7 de juny es viu a Alemanya com un preludi de les eleccions municipals i comarcals i, molt especialment, com unes primàries de cara a les eleccions federals del setembre. Tothom parla de la crisi. La CDU diu que amb ells hom trobarà el camí per sortir de la crisi. Els Verds diuen que per sortir de la crisi hom ha d’apostar per les noves tecnologies energètiques. Die Linke diu que han de ser els milionaris els qui passin per caixa. L’SPD va començar la campanya amb “cartells agressius” que feien veure que els dolents dels nostres dies (els alts executius de salaris incontrolats) votarien CDU o FDP. Després ha moderat els cartells, i els ha centrat en la qüestió dels treballadors que guanyen salaris inferiors al seu cost de vida (a l’esquerra de la imatge). L’FDP ha penjat ara cartells com el de la dreta de la imatge, on es diu que “el treball hauria de pagar-se millor”. Al llarg d’aquests prop de 60 anys de República Federal Alemanya, l’FDP ha estat més que un partit frontissa determinant. Teòricament, apareixia com un moviment liberal entre el bloc cristianodemòcrata (CDU-CSU) i el bloc socialdemòcrata (SPD). En l’època del “miracle alemany” esdevingué refugi d’intel·lectuals i tecnòcrates escèptics o escandalitzats davant “l’intervencionisme estatal”. Després vingué la crisi dels 1970 i les derives ideològiques dels anys 1980 i 1990. La CDU i l’SPD s’afanyaren a ocupar el “centre”, i el discurs de l’FDP quedà més desdibuixat. D’altra banda l’esquema tripartit (CDU-FDP-SPD) era substituït amb la incorporació dels Verds i de formacions polítiques de dreta (l’NDP i el DVU) i d’esquerra (Die Linke), que guanyaven desigual representació en els consells municipals, comarcals i estatals (i federals en el cas dels Verds i de Die Linke). Són molts els qui han presagiat en els darrers 10 o 15 anys que l’FDP faria una deriva similar al del seu homòleg austríac l’FPÖ. Però fora del fet “frontissa” l’FDP i l’FPÖ tenen orígens diferents, i això explica que l’FDP no hagi fet una deriva “nacionalista”. “Nacionalista”, a més, és un dels pitjors qualificatius polítics a la República Federal Alemanya, i per això mateix uns el llencen als altres com a desqualificatiu. En certa premsa d’esquerres, l’FDP apareix com un instrument polític de capitalistes implacables que corrompria l’esperit social dels seus aliats, alternativament, de la CDU i de l’SPD. I, normalment, el discurs de l’FDP és un discurs de la moralitat capitalista, de la moral del mercat, on la pruïja pel benefici és santificada pel fet que (i això és cert) qualsevol producte o servei “lucratiu” ha de ser, alhora, útil per a una porció més o menys àmplia de “consumidors”. I és en aquesta lògica on hem d’entendre la frase “el treball hauria de pagar-se millor”. És una consigna destinada a contestar les afirmacions de l’SPD, però també és l’admissió que una tendència a la baixa dels salaris en un país capitalista desenvolupat té uns efectes negatius sobre la capacitat de consum que, ni tan sols a Alemanya, pot contrarestar una producció orientada a l’exportació (ja que les exportacions també depenen, ni que sigui en part, dels salaris dels altres països). L’FDP no farà res en pro de l’establiment d’un salari mínim legal o de mecanismes per evitar la caiguda dels salaris reals. I aquesta és la gràcia del liberalisme: confia que serà l’acció dels treballadors (individual i col·lectiva) la que revertirà la tendència a la baixa dels salaris, i no pas la magnificiència d’un estat provident. I potser tenen raó i tot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada